» inici
|
DIARI DEL FESTIVAL Diumenge 14 S’ha acabat el festival, avui he fet les maletes i m’he acomiadat d’una de les millors experiències de la meva vida. El dissabte va ser una nit d’emocions, després del sopar de jurats del divendres, en el qual ens van reunir tots a un restaurant per deliberar els guanyadors de la 40a Edició del Festival de Sitges. El premi del Jurat Jove no estava decidint en cap de les seccions, davant tanta discrepància i sabent que convença a un company de la teva pel·lícula favorita era una creuada difícil, vam decidir fer un top ten personal. La millor sumava 10 punts, la segona del ranking nou i així successivament. Així que vam sumar tots els punts de les pel·lícules i la que va obtenir més punts amb un total de 32 va ser À l’intérieur, la segona Stuck, les següents ja no les recordo però van quedar ben situades Teeth, The Nines, The Signal, The Fall, Rec, Frontière(s), An American Crime i Dainniponjin. De la secció Midnight X-Trem el procés va ser el mateix, la guanyadora Jack Brooks: Monster Slayer i va quedar molt a prop The Devil Dared Me To, Mulberry Street, Storm Warning i Black Water. Un cop fet oficial el nostre palmarès vam firmar un document que certificava els guanyadors i que tots estàvem d’acord amb el resultat. Dissabte anem a dinar a un dels millors restaurants de Sitges i a les 18.30 ens citen al Hall de l’Hotel per explicar-nos quan ens toca sortir a l’escenari. S’acosta el final i sento certa emoció. Arriba el moment, pels altaveus sona: “Amb tots vostès...Fina Brunet”, surt el replicant Rutger Hauer per recollir el premi La Màquina del Temps i tot seguit mencionen els nostres noms. Certs nervis recorren el meu cos i de sobte estic a dalt de l’escenari amb el Diploma que certifica la meva presència com a Jurat Jove. Carles Matamoros com a president fa entrega dels guardons a les pel·lícules guanyadores. Sortim de l’escenari i anem al backsatge. Només arribar em trobo el José Corbacho vestit de King-Kong, a mesura que va avançant la gala van entrant, a la part de darrera de l’escenari, els premiats, així que al meu costat fent una cervesa hi ha: Jaume Balagueró, Paco Plaza, Manuela Velasco, Park Chan-wook, Zoe Bell, Sydney T. Poitier (filla de Sidney Poitier), Edu Soto i no sé si em deixo algú més. Quan acaba la gala, sortim tots de nou a l’escenari per immortalitzar-nos en una foto de família. Genial. La pel·lícula de clausura, és 1408 (Mikael Häfström), força avorrida. Tot seguit ens esperen uns autocars a l’entrada del auditori que ens porten a la festa del Sgae, pica-pica i barra lliure. I una llarga conversa amb la Fina Brunet que després de vint anys a TV3 deixa la cadena, ens explica algun secret del món de la televisió i anem tots junts cap a Pacha, unes copes i cap a l’hotel. Són casi les tres de la matinada el cos ja no pot amb mi, però sorpresa! A l’entrar a l’hotel sentim música, baixem les escales del Hall i a la Sala Llevant, on es feien les rodes de premsa, hi ha una festa! Ens trobem amb un munt de gent, riem, bevem, ballem fins que es fa de matinada. Per acabar l’última bogeria del festival, són les 7 del matí, ens colem a la piscina i faig un bany fugaç, ara sí, que ja és hora d’anar a dormir. S’ha acabat. Sempre més tindré aquesta magnífica experiència, al poder viure dia a dia un festival, amb les comoditats i facilitats de ser un jurat, amb la responsabilitat de fer la feina ben feta, complir amb els horaris i assistir a tots els actes que et requereixen. Un festival fantàstic ple de màgia i bona gent que intenten fer les coses el millor possible. He fet amics i contactes laborals, han estat 10 dies meravellosos que ja formen part del meu record. Dissabte 13 OFICIAL FANTÀSTIC Divendres 12 Finalment he vist À l’intérieur. Haig de comentar una cosa, prèviament a la projecció d’aquest film ja m’havien avisat de la seva crueltat visual. Fins i tot ahir a la nit, a la sala del Retiro, el director del festival Àngel Sala, amb micròfon en mà va advertir al públic i més concretament a les noies del què anaven a veure. Després van agafar la paraula els directors del film Julien Maury i Alexandre Bustillo. Davant tanta advertència, cal dir, que jo anava preparada per veure el pitjor i realment les imatges són gores però amb una impecable factura estètica. Personalment la seva perversió no supera a An Amreican crime, però clar, ja sabem que el cinema és com el futbol i tothom pot dir la seva. Un punt a destacar és que tan Frontière(s) com À l’intérieur fan referència als altercats que han viscut els carrers parissins, una sublevació dels barris suburbials que han afectat directament a la societat francesa, com bé exemplifiquen les pel·lícules projectades al festival. Aquesta nit tenim el sopar de deliberació del jurat per escollir la millor pel·lícula i no desvelaré res de nou si dic que estarà entre les possibles nominades. És una molt bona pel·lícula terrorífica però si anem a buscar les pegues les trobem evidentment, però jo la recomano, davant tanta advertència potser l’impacte és menor però la posada en escena, el lloc on succeeix l’acció i el mal rotllo que dóna el personatge de Béatrice Dalle val molt la pena que la mireu. Dues pel·lícules més a comentar, la divertidíssima Teeth, l’anècdota: que el pare del director és el pintor Roy Lichtenstein (artista que treballava els quadres com si fossin vinyetes gegants de còmics, amb aquell puntillisme de la impremta tant característic del còmics antics), Mitchell Lichtenstein fa les delícies del públic amb la jove que té una vagina dentada. Després, Slipstream (Anthony Hopkins) la pel·lícula que ha marxat més gent de la sala, difícil de veure, consell: prepareu-vos per un bombardeig d’imatges i uns diàlegs que no et dóna temps a llegir-los, al final la solució a tanta ratllada visual. L’opinió us la deixo a vosaltres, jo me la reservo. Per acabar Los Cronocrímenes de Nacho Vigalondo sobre viatges en el temps, no us penseu que aneu a l’Edat mitjana sinó una hora més tard, i Halloween (Rob Zombie) una versió de La Noche de Halloween de John Carpenter. A hores d’ara només em falta una pel·lícula per acabar de completar la secció Oficial Fantàstic I’m a Cybor, but that’s ok de Park Chan-wook, això significa que aquest somni de poder viure cada dia pel cine s’acaba. Aquesta nit reunió de jurats, demà a les 12h roda de premsa amb els guanyadors. Jo tinc les meves candidates, ara a posar-nos d’acord, el conflicte és sobre la taula i el resultat demà. Dimecres 10 bis No sé què passa amb el diari del Festival que reparteix El Peródico. No entenc aquesta necessitat que tenen de dir que totes les pelis són una passada. I el mateix amb el llibre del Festival que, parlant d'Slipstream, diu: "Igual que Clint Eastwood i George Clooney, Hopkins es reserva un paper a la seva pel·lícula i s'envolta d'un repartiment sense fissures." Crec que seria més addient dir: "A Hopkins se li'n va la pinça, es diu a sí mateix que si David Lynch va ser capaç de fer Mulholland Drive ell també ho pot fer, i escriu i dirigeix una peli horrorosa". Crec que seria més encertat, sobretot si tenim en compte que es tracta d'una peli on no s'entén res i que representa el viatge a la bogeria d'un guionista que perd els seus personatges pel camí. No he entès massa bé què pretenia Sir Anthony Hopkins amb aquest film, ni el Festival seleccionant-lo per a competició. Però el cert és que més de la meitat de la sala ha anat desfilant cap a fora abans de la mitja hora. Desmesurat i incomprensible. Ni John Turturro ni Michael Clarke Duncan poden fer res perquè aquests 96 minuts de metratge no es facin eterns i insofribles. De la resta de pelis del dia, A l'interieur ja l'ha comentat la Mar Canet. Obsessiva i brutal, a parts iguales. Però resolutiva i amb números per rascar premis al Festival, quasi tan bèstia com Frontière(s), suriosament les dues franceses. La que ha sorprès, sense ser cap gran film però que com a mínim entreté (no podem dir el mateix de tants altres títols a competició) és la nova proposta de Kevin Costner. L'actor no és sant de la meva devoció, però aquest cop està poc desvocat i afronta bé el personatge d'un film que vindria a ser la inversió de les premisses d'American Psycho. El killer en qüestió té la seva veueta interior, personalitzada en un magnífic William Hurt, i tant la banda sonora com el guió no presenten estridències compositives. Tot plegat serveix per dibuixar un relat equilibrat i que es fa seguir, la història d'un home que fa mans i mànigues per no tornar a matar i per ser un paio exemplar de l'american way of life: Mr. Brooks. Menys regular és Mushisi, nova entrega de Katsuhiro Otomo, el realitzador d'Akira i de la magnífica Steamboy que ja va passar pel Festival fa 3 anys. Aquesta espècie de relat mitològic sobre un especialista en insectes que ha de guarir tot de malalts es fa reiteratiu, i no troba un punt d'imflexió en tot el film. La història és maca, i encara ho és més la fotografia. Però tot plegat no va massa enlloc. Per a Km. 31 en tindrem prou amb dir que és un desastre, que Julio Fernández s'ha tornat a lluir i més en la presentació del film a l'Auditori: "només vull dir que amb aquest film a Mèxic hem superat Amores Perros i El laberinto del fauno". Gràcies per la seva modèstia, sr. Filmax. I per aquest despropòsit de film. Teeth és una peli que apunta maneres, almenys en la seva premissa inicial. Una noia amb la vagina dentada n'és la protagonista, però el film de la nova empresa dels germans Weinstein (ex Miramax) no ha impressionat tant a Sitges com ho va fer a Sundance. Alguns moments divertits però una anècdota d'inici mal aprofitada. La peli avorreix i no arrenca mai del tot, això sí, molt ben interpretada. No cau en el gore fàcil, ni en el ridiculisme adolescent, però aquesta virtut potser se li acaba girant en contra ja que sembla quedar-se entre dues aigües. I la perla del dia, a 3/4 d'una i a l'Auditori, amb els fans de la matinada i de Ridley Scott ben entregats, és Blade Runner: The final cut. Com que ja l'he vist en una altra sessió, ara toca festeta de premsa a Pacha. Dimecres 10 Per fi un dia sense violència, ni tortures ni destrals, perdó, destrals sí, a la pel·lícula més aplaudida de les maratons nocturnes Jack Brooks: Monster Slayer amb Robert Englund, Freddy pels amics, a qui li van entregar La màquina del temps a la seva trajectòria. El dimarts vaig entrar a l’Auditori a les 16.15h i en vaig sortir a les 03.00h, ens esperava tota una tarda-nit de pel·lícules de caire més fantàstic com The Nines del guionista de Tim Burton, que debuta amb aquesta divertida i original història de realitats paral·leles, haurem de seguir de prop els futurs passos de John August. Després del bon gust deixat per The Nines, un altre guionista, Mark Fergus (Hijos de los hombres) es posa darrera d’una càmera per filmar un thriller interpretat per Guy Pearce. First Snow s’aproxima al gènere negre a partir d’un retorn al passat per resoldre el destí del protagonista, que després de consultar a un vident, morirà després de la primera nevada. El síndrome del viatger de classe turista ja es comença a fer notar, tantes hores asseguda a unes butaques, el genolls et fan mal, l’esquena es retorça en el seient buscant postures que canvien cada 15 minuts si la pel·lícula no t’atrapa. Entre pel·lícula i pel·lícula estires les cames, però el temps just d’anar al lavabo i tornar a la sala per sentir el maleït anunci de la quarantena edició del festival, això si que és una tortura. Abans de sopar ens queda l’humor absurd i delirant de Dainniponjin de Hitoshi Matsumoto, un còmic molt popular del Japó, diguéssim que és la competència de Takeshi Kitano. Filmada com si fos un documental, seguim la vida d’un superheroi en hores baixes. Odiat pels ciutadans, s’enfronta a brivalls de tota mena i classe, cada un més estrany, seguint la tradició familiar del negoci de suportar descarregues elèctriques (però amb clau d’humor) per engrandir els seus músculs i defensar el país. Per fi puc sortir de l’Auditori per fer un sopar ràpid a un restaurant del port i tornar de nou per la secció Midnight X-Trem, com no, Robert Englund no decep al públic i arrenca aplaudiments i riures, entre els més entusiastes seguidors, Zoe Bell. És hora d’anar a dormir. Avui dimecres m’havia proposat veure À l’intérieur (Julien Maury i Alexandre Bustillo) però per qüestions horàries no ha pogut ser, demà a la nit serà el seu torn. Mentre esmorzem ens arriben missatges al mòbil de la gent que ja ha vist la pel·lícula francesa, literalment deia un sms: “Puta obra mestre del gènere gore”. Decideixo buscar més comentaris de la premsa, com no, una pel·lícula tant violenta genera diversitat d’opinions, això si, no he sentit cap comentari que la deixés malament, alguns que era fluixa, però ha frepat a molta gent fins a tal punt que la tronen a veure aquesta tarda! estava esmorzant per després veure Stuck d'Stuart Gordon, personalment la pel·lícula més rodona del festival, és un thriller de suspens amb tocs de violència. Interpretada per un grandíssim Stephen Rea i Mena Suvari, la noia envoltada de pètals de rosa que humitejava els somnis de Kevin Space a American Beauty. Aquests dies l’actriu està pel festival. Aquesta tarda s’ha visionat a una hora molt perillosa, les 15h, ja sabem que després de dinar els ulls tendeixen a tancar-se, Mushishi de Katsuhiro Otomo, mundialment conegut per ser el director de Akira. Avui no podré sopar amb condicions, un entrepà, que hi ha més pa que res i al cine de nou i després Pacha. Avui se celebra la festa dels 40 anys del festival, així que a posar-nos guapos que toca desencaixar les cames després de passar tot el dia a l’oficina. Dimarts 09 El cansament ja fa estralls en el cos, els ulls em piquen i encara queda la part més dura del festival. Entre dimarts i divendres ens queden 15 pel·lícules de la secció Oficial Fantàstic més les de Midnight X-Treme. El diumenge vam tenir un dels plats forts, Frontière(s), el primer llargmetratge de Xavier Gens, a la sortida de la sala: divisió d’opinions. La sang i les destrals s’erigeixen com els protagonistes, la pel·lícula parteix quan França celebra la segona volta de les eleccions i la presidència està entre un partit conservador o a l’extrema dreta. Davant el caos imperant, uns joves dels barris suburbials comenten un atracament i s’amaguen a un motel regentat per una família neonazi. A partir d’aquí sang i fetge. Encara a hores d’ara no m’he pogut formular una opinió sobre aquesta pel·lícula. A la sortida em trobo amb els companys de jurat i decidim fer un bon sopar, perquè a les 23.30h estem convidats a la festa de Urban Legends a Pancha on requereixen la nostra presència. El sopar exquisit i Pacha, caríssim, sort que portem invitacions i vals de consumició. Aprofito l’estada a la discoteca per fer una copa i evidentment parlar de cine i fer intercanvi d’opinions. Aquesta nit tampoc podré anar a dormir d’hora. Després de trobar el camí de tornada a l’hotel el rellotge marca les 3 de la matinada i Waz (Tom Shankland) comença a les 10h, és impossible descansar. Waz, com la majoria de pel·lícules fins ara no aporta res de nou al gènere, són films entretinguts, ben fets però no rodons, no innoven. El rey de la montaña, llença un missatge clar (que aquí no puc desvelar) i és qüestiona qui són les víctimes, els assassins o els assassinats. El guió és enganyós però destacar l’últim quart de la pel·lícula de Gonzalo López-Gallego. El tracta cap al jurat jove continua sent immillorable, ens han posat un cotxe del festival per anar fins al Casino Prado, per veure Joshua el hijo del mal de George Ratliff, es podria dir que és una combinació entre La semilla del diablo i La profecía. Estem a dimarts i estic esperant la gran pel·lícula del festival, comencen a sonar noms com Dainnipomjin, The nines o À l’intérieur, pel·lícula francesa projectada a Cannes on va crear una gran controvèrsia, la gent marxava de la sala i els que van aguantar van ovacionar-la. Pels passadissos del hotel he sentit que s’hauria de posar un cartell avisant de la crueltat de les imatges. Jo estic avisada i la veuré demà a les 9h del matí després d’esmorzar en el buffet lliure de l’hotel, ja us explicaré l’experiència, però de moment em tornen les imatges de An American Crime. dilluns 08 Per fi tres sessions seguides en condicions a l'Auditori. Hem trigat 5 dies en enganxar alguna pel·lícula bona, i ha estat inexplicablement després que acabés el cap de setmana i quan ja queda poc públic per Sitges. Potser li hauríem de demanar a l'equip d'Ángel Sala a què es deu aquest error de programació, o potser és que el Festival s'ha tornat menys exigent. En qualsevol cas, ciutadans de Catalunya, ja les tenim aqui: Cassandra's Dream, la nova peli de Woody Allen, no és un fiasco com Scoop. No és de les pelis fluixes del director novayorquès, com Hollywood Ending, o Granujas de medio pelo, o Todo lo demás, o La maldición del Escorpión de Jade. Més aviat es queda entre una obra potable, com Melinda y Melinda, i l'obra mestra de Match Point. Per temàtica, molt més propera al seu primer film britànic, encara que quant a nivell d'execució, més a prop de Melinda y Melinda. És una obra inquietant, encara que massa llarga i irregular; molt ben interpretada per Ewan McGregor i Colin Farrell, però que no supera ni de bon tros les actuacions dels seus homòlegs a la tragèdia grega de Match Point. De fet, les comparacions amb aquest film són inevtables i, evidentment, odioses. Si no haguéssim vist Match Point, Cassandra's Dream ens hauria semblat genial. Igual que segurament si Delitos y faltas hagués estat de l'any anterior a Match Point, aquesta última ens hauria semblat més vulgar. Tot i això, valorem-la com la notable pel·lícula que de fet és, creuem els dits, i esperem que el mestre Allen segueixi en forma. I caçant remordiments i plantejaments morals: és el millor Woody de tots. Després, i també a l'Auditori, brillantíssima la nova peli d'Andy Law. Segurament quan Scorsese la vegi li tronarà a afusellar, com va fer amb Infernal Affairs, per fer-ne un remake americà i americanitzat. Però bé, parlem de Confessions of Pain. De fet, Andy Law i Alan Mak, els responsables de la criatura, firmen un film impecable si no fos perquè al final s'allargassa una mica i deambula per tres falsos finals que no deixaran a tothom content. Potser l'intent de relligar-ho tot quan sembla que la peli ja ha acabat li passi factura, cosa que no fa Law que dexi de ser un executor excel·lent per a una peli maquíssima i dura a parts iguales. Tony Leung, que no hi podia faltar, arrodoneix l'equació, i aquesta història de traïcions i lleialtats s'acosta al macabrisme naïf de les pel·lis de Kim Ki-duk. Música maquíssima (a vegades òbviament avusiva per remarcar algunes emocions), ben rodada, bona història, grans interpreacions, girs ben buscats... què més li podem demanar? Segurament, una variant de Heat, de Michael Mann, però a la oriental. I acabem la crònica d'èxits ascendesnts de la jornada amb Joshua. És curiós que una peli titulada així, i amb el subtítol d'El hijo del mal (més propi d'una peli dels Morancos o de Cruz y Raya) s'acabi erigint en una de les fermes candidates a endur-se el màxim guardó a la secció Oficial Fantastic. Del que he vist fins ara, sens dubte, el millor. I tret que arribin sorpreses, Joshua hauria de ser la guanyadora. Una espècie de barreja de La semilla del diablo i de Birth amb una direcció refinada i una història que posa els pèls de punta de principi a final. Sam Rockwell segueix demostrant que és l'enfant terrible del cinema comercial amb tendències independents, és a dir, el cinema outsider que fan les grans Majors. I aquí ho borda el tiu. I el nen també, donant-li 50 patades al de La profecía, per exemple, i lluïnt-se com un campió a cop de piano i cançó al final de la peli. Sens dubte es tracta de la història més claustrofòbica que hem vist fins ara, ben portada de principi a final, amb només un parell d'irregularitats de ritme a mitja peli. Si us va agradar el film de Roman Polansky, o teniu ganes de veure una actualització d'El resplandor, apreteu a córrer per trobar entrades per Joshua, que us deixarà glaçats. I tanquem la barraca amb Waz, una pel·lícula desmesurada quan ho ha de ser, però també desmesurada quan potser ja no caldria ser-ho. El plantejament inicial funciona perfectament, amb un serial que s'està carregant les dues bandes de la ciutat. La recerca del serial també és efectiu, fins i tot el motiu de revenja que fa servir. Bones actuacions, rodada i muntada de forma trepidant però no excessiva i amb una banda sonora i un to reflexiu (fins a mitja peli) que recorden la partitura de David Julyan i el caire absent de Memento. Si voleu pensar en algun film de culte, podeu apuntar a Se7en. Però a partir de mitja peli, quan tot podria acabar en una magnífica reflexió que li fa el detectiu a la seva companya, la peli s'encomana de la tendència Saw, Hostel i pelis per l'estil. El director s'embruta les mans excessivament, i fa que a estones fins i tot es desllueixi la fins llavors impecable interpretació d'Stellan Skarsgaard (actor fetitx de Lars Von Trier). Amb tot, un bon debut per al fins ara televisiu Tom Shankland, que a l'Auditori ha presentat la pel·lícula amb una modèstia gens dissimulada: "M'agrada estar entre vosaltres i presentar-vos la meva pel·lícula. Sens dubte, no és la millor que veuereu". No s'equivocava, però tampoc ha estat, ni de bon tros, la pitjor. dissabte 06 bis Duríssim el segon dia de festival, m’esperaven set pel·lícules. La nit de divendres es va allargar fins passades les tres de la matinada i a les 9h havia d’estar a la sala de l’Auditori pel passe de La habitación de Fermat (Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña). Producció espanyola dirigida per dos novells en el camp de la realització i es percep per la pobre estructura dramàtica, en la fluixa direcció d’actors i al ser totalment previsible en el seu desenllaç. A favor, que és amena i de tall fresc, passa lleugera per davant nostre i ens enganxa la curiositat de resoldre els enigmes que planteja. Són quasi les 10.45 del matí i arriba el gran moment del dia: el tribut a George A. Romero, es projecta la seva nova obra Diary of the Dead. Amb diferència la millor pel·lícula vista fins ara, la capacitat de Romero per entretenir, denunciar i esparverar al públic és única. La platea aplaudia les seqüències creant un feedback entre pel·lícula i públic molt intensa. Un exemple: l’escena de l’amish, és genial. L’originalitat de plantejar la pel·lícula com un diari filmat, tant de moda en el gènere documental, li serveix per denunciar la degeneració de l’ésser humà. Encara que el propi Romero en el torn de paraules va insistir que en les seves pel·lícules no hi ha lectures socials. Són les 20h i ens trobem a la sala Tramuntana per visionar An American Crime (Tommy O’Haver), esfereïdora, terrible i duríssima, se’m van remoure totes les tripes. Basada en un fet real que va commocioar als Estats Units, quan una dona va segrestar i tortur a una noia, i després va animar als seus fills i amics que la maltractessin fins a límits inimaginables. A més per la tarda havia vist Jack Ketchum’s The Girl Next Door de Gregory M. Wilson que fa una altra visió d’aquells fets terribles. La quarta pel·lícula del dia era The Devil’s Chair (Adam Mason) amb coses interessants però un film massa irregular sobre una cadira elèctrica que et porta davant el diable. Venia el moment complicat del dia eren les 00:00h de la nit i fins la 01’15 de la matinada no començava la secció de Midnight X-Treme i la primera marató a la que m’havia d’enfrontar. Sopo un frankfurt amb una cervesa i un cafè doble i ja hi sóc! Apunt per veure la cinquena pel·lícula del dia... i gran sorpresa: No em vaig adormir! Fins i tot vaig patir les vicissituds dels protagonistes i vaig participar dels aplaudiments del públic, s’ha de dir que aquestes sessions de matinada són per riure i més disteses que la secció oficial. Ens tocaven dos films de factura australiana Storm Warning de Jamie Blanks que firma una producció divertida i plena d’acció que va agafant força a mesura que avança el metratge i Black Water d'Andrew Traucki i David Nerlich que ens presenten una altra pel·lícula de cocodrils assassins. Amb més suggeriment de la bèstia assassina que presència, fet que millora el clímax de suspens. Són les 5h de la matinada del diumenge, els ulls estan cansats després d’una gran dosi de cinema. Per no desaprofitar l’esmorzar m’he permès el luxe que me’l pugin a l’habitació. Després d’aquestes línies, dinar i sant tornem-hi que no ha estat res. dissabte 06 Jornada que no passarà a la història dels Festivals de Sitges. Un dia més aviat mediocre amb tot un seguit de projeccions desencertades de les que només s'en salva, si no filem massa prim, La habitación de fermat. Es tracta d'una peli catalanoespanyola produïda per Notro i amb dos dels protagonistes de casa nostra: Lluís Homar i Santi Millán. A aquesta espècie de barreja d'El método, Pi, Cube i tants altres referents de peli amb pocs personatges i un sol espai (l'any passat a Sitges hi vèiem Unknown, fa dos temporades Hard Candy, i fa tres Saw) se li veu una mica el llautó. La direcció falla en alguns moments, tot i que en d'altres convenç, igual que els seu protagonistes que a vegades pequen de poc convenciment. Tot i això, quan s'estreni a mitjan novembre podeu estra segurs que en sentirem a parlar. La resta, una llauna: Diary of dead del George A. Romero només ha valgut la pena perquè ell ha assistit a un col·loqui post-film per fer un torn de preguntes i rebre, més tard, el Gran Premi de Sitges. El film de zombies és fluixíssim, amb una espècie de narració en off al més pur estil Blair Witch Project. Chrysalis és una proposta francesa que funciona a nivell visual i pseudo futurista en alguns moments, però que cau en picat quan la cosa hauria de funcionar. Chypher, de Vincenzo Natalli, o Demonlover, d'Oliver Assayas, són els referents als que apunta però que no assoleix. El paper del policia dur està fet a mida per Jean Reno, però no el protagonitza Jean Reno no fos cas que l'intent de còpia de la ja de per sí fallida Los ríos de color púrpura fós massa evident. The fall seria una peli magnífica, però és un pal a partir de la mitja hora. Els crèdits són maquíssims, i la primera mitja hora és espectacular. Però una vegada s'han vist totes les localitzacions, i un cop el director de fotografia demostra que és el millor de la pel·lícula, la història comença a caure i deixa d'interessar. És una espècie d'actualització de Les aventures del baró Munchausen amb un conte infantil molt maco però que s'esgota abans de mitja pel·lícula. Els productors són l'Spike Jonze i el David Fincher. I Aparecidos, infumable. divendres 05 Fantàstic! No tinc més que paraules d’agraïment a la iniciativa del Carnet Jove conjuntament amb el Festival Internacional de Cinema de Catalunya de formar un jurat jove que premia la millor pel·lícula de la Secció Oficial Fantàstic i la Secció Midnight X-Treme. A partir d’avui fins el dia 14, tindreu una crònica particular del festival, una visió d’una persona que està dins d’un jurat i té l’opció de viure tot allò on ni la premsa acreditada té accés. Un exemple: la reunió entre els membres del jurats de les diverses seccions amb Zoe Bell. Però per arribar fins aquí primer us haig d’explicar la nostra arribada a Sitges. El punt de trobada era davant de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya, allà ens esperava un minibus pels cinc membres que integrem aquest jurat jove (Carles Matamoros, Néstor Fernández, Aleix Ortuño, Toni Junyent i una servidora Mar Canet) amb destí cap a l’Hotel Melià. Només baixar de l’autocar, la recepció dels dos “secretaris” del jurat que estan a disposició per resoldre qualsevol problema que ens sorgeixi durant la nostra estança. Abans que res ens donen les acreditacions i la graella de totes les pel·lícules que hem de veure durant aquests 10 dies, que sumen un total de 39! Un fet que no oblidaré pel seu significat va ser la rebuda de benvinguda que ens va donar l’Ángel Sala director del festival, un acte que demostra la seriositat, la confiança i la responsabilitat sobre la nostra feina i el significat del premi que donem. Descarregades les maletes a les magnífiques habitacions de l’hotel amb vistes el mar em dirigeixo a veure la primera pel·lícula del dia, són les 17h i sota un gran xàfec m’endinso a les entranyes de Zoo (Robinson Devor). Un documental ficcionat sobre la zoofilia d’uns homes que es dediquen a la pràctica del bestialisme fins que, un dels membres del grup, mort pel desgarrament sofert durant una pràctica sexual amb un cavall. Un tema tabú, tractat amb delicadesa, cercant la complicitat de l’espectador amb la bellesa d’unes imatges al relentir, una pel·lícula que no jutja, ens ensenya la vida buida i trista d’una gent repudiada. S’acosten les 19h, hora de la inauguració de la 40ª edició del festival, després del actes de protocol es projecte en primícia El Orfanato de J.A. Bayona. Què dir? Que serà tot un èxit de taquilla, agradarà al públic, però ni reineventa el gènere ni descobreix res que no hàgim vist. Això si, una excel·lent realització amb una direcció d’actors esplèndida, menció especial a Montserrat Carulla i a Belén Rueda. Impulsada pel boom de ser la pel·lícula que representarà Espanya als Oscars, és la primera vegada que una òpera prima i de factura catalana té dit honor. Tant de bo que les meves paraules siguin vanes, però té un camí difícil, ja que els Oscars no són molt prolífics a nominar pel·lícules de terror. Després de l’ovació de la platea ens retirem cap una sala VIP de l’hotel, arriba un dels moments més esperats del dia. La reunió amb tots els membres del jurat de les diverses seccions, entre ells Zoe Bell. Protagonista de Death Proof, abans que Tarantino li donés l’alternativa com actriu era especialista i doble en escenes de Kill Bill, Catwoman, Alias o Xena. De nou em sento part important del festival, quan tots junts ens dirigim al cocktel i prenc una cervesa al costat del mestre George A. Romero, respiro fons i penso, sembla tant fàcil tot. Són passades l’una de la matinada i el despertador marca les 7.30h, una hora més tard estrenem la Secció Oficial Fantàstic amb Rec de Jaume Balagueró i Paco Plaza, una aposta arriscada de format que combina el terror amb la realitat on es qüestiona els límits dels reality-show. Tot el contrari que The fall deTarsem Singh, director de La celda segueix amb els seus deserts terrosos, estètics i de contrastos. Els animals tornen a Rogue (Greg McLean), una pel·lícula més pròxima a la sèrie B amb cocodrils gegants que mengen persones. I per avui res més, demà ens hi posem a les 9h del matí, el plat fort George A. Romero. dijous 04 El Orfanato serà la peli que Espanya presenta als Oscar, i no deixa de ser una bona senyal pel cinema català que sigui precisament un director de casa nostra qui en firmi l'autoria. La presentació del Sitges 2007 ha anat a càrrec d'aquesta pel·lícula, amb un Guillermo del Toro (productor) que s'ha adreçat al públic de l'Auditori en una videoconferència enregistrada. Bona pel·lícula que, tot i ser previsible i insistir en alguns tòpics del gènere, resulta prou solvent i més si tenim en compte que e stracta de la ópera prima de Bayona. Jaume Balagueró i Paco Plaza arriben demà amb REC, una nova reformulació del cinema de zombies. Filmax hi està al darrera, com no podia ser d'altra manera, i Julio Fernández ha volgut estar també a la multitudinària roda de premsa que ha servit per presentar la peli a Sitges. D'altra banda, Álex Proyas ha rebut el premi honorífic de La màquina del temps de mans del director del Festival, Ángel Sala. L'acte ha tingut lloc durant la gala d'Inauguració del Sitges 2007. I això, senyors, només acaba de començar! dilluns 01 SITGES – Festival Internacional de Cinema de Catalunya inaugurarà la seva 40ª edició amb una de les òperes primes més esperades de la temporada, El Orfanato, de J. A. Bayona (fora de competició) que donarà pas a la Secció Oficial Fantàstic amb una destacada presència de debutants: Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo; El Rey de la Montaña, de Gonzalo López-Gallego; Los Justos, de Manuel Carballo; À l'intèrieur, de Julien Maury i Alexandre Bustillo; Danniponjin, de Hitoshi Matsumoto; First Snow, de Mark Fergus; Frontière(s), de Xavier Gens; La habitación de Fermat, de Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña; Teeth, de Mitchell Lichtenstein i Tres Minutos, de Diego Lublinski, composen més de la meitat de la competició. dijous 27 Comencem a tenir les primeres novetats del Sitges 2007. Per primer cop, i després d'haver cobert àmpliament les darreres dues edicions, SessioContinua.com passa a ser mitjà col·laborador del Festival Internacional de Cienema de Catalunya, al costat de mitjans com Catalunya Ràdio, Canal 33 o MySpace. D'altra banda, una de les col·laboradores habituals de SessioContinua.com, la professora de cinema Mar Canet (llegiu-la a l'espai cinema invisible) ha estat escollida per formar part del Jurat Jove del Festival. De moment, i a l'espera de la presentació que el dilluns ens farà l'Ángel Sala per a mitjans de comunicació, us avancem que també tenim 20 entrades per oferir als lectors del nostre web en algunes sessions en concret, d'on en destaca, per exemple la de la projecció de Cassandra's Dream, darrera peli de Woody Allen. Per aconseguir una d'aquestes 20 entrades heu de comentar algun post a la secció Vist i no vist. Quant a la programació, us destaquem que El orfanato, de J. A. Bayona i produïda per Guillermo del Toro, obrirà l'edició d'enguany. Rec, de Jaume Balagueró i Los cronocrímenes, debut del premiadíssim curmetatgista Nacho Vigalondo, també seran al Festival. Evidentment, d'entre les perles també en destaca I'm a Cyborg, but that's OK de Park Chan-wook, un director que ja sap què es triomfar a Sitges. Com cada any, Sundance aterrarà a Sitges amb Teeth, una nova promesa de bon cinema independent. Harmony Korine (guionista de la brutal Kids i director de la raríssima Gummo) portarà el seu nou llarg, Mr. Lonely. Blade Runner serà la protagonista de l'edició d'enguany, mentre que a Europa Imaginària es repescaran films com Playtime o Metropolis.
|
|
