» inici
|
DIARI DEL FESTIVAL dissabte 14 Amics, per flipar. Grimm love, la història del canníbal i el seu amant, ha estat la gran guanyadora del festival: millor direcció, millor actor ex aequo pels dos protagonistes (devorat i devorador) i millor fotografia. Segurament, un dels films més maldestres del Festival, tot i que amb una innegable història colpidora, s’ha convertit en una guanyadora poc merescuda. Ben rodada, això sí, el motiu de la jove estudiant com a fil conductor és més pròpia d’un alumne pàrbuls que d’un director de cinema que guanya a Sitges. L’altra guanyadora ha estat Requiem, amb la indiscutible millor actriu que ha passat pel Sitges 2006, el premi a la millor pel·lícula i el premi de la crítica, tres guardons força aplaudits a la roda de premsa de cloenda del festival. La gran preferida del Sessió Contínua, The host, no marxa amb les mand buides: premi Casa Àsia, i merescudíssim a millors efectes especials. Dos premis menors per una pel·lícula Majúscula. A més, el Méliès de Plata se l’ha endut Princess, un film fins i tot massa dur però inapelable: directe, sincer, gens trampós i que sap anar al gra. El noves visions ha estat per Edmond, el Jurat Jove ha apostat per Exiled, de Johnnie To (de nou guardonat al Festival, i ja comença a cansar), mentre que la direcció novell ha estat per Rian Johnson amb Brick. L'altra gran film defensat des del primer dia per Sessió Contínua, la meravellosa i encantadora La science des rêves, de Michel Gondry, ha estat ignorada pel Jurat tot i que s'ha endut el gran premi del públic. En fi, no defensarem més aquesta pel·lícula perquè ja es defensa prou bé sola. Time, l’irregular film de Kim Ki-duk, només s’ha endut els efectes de maquillatge, mentre que Tzameti, una altra de les preferides de Sessió Continua ha guanyat la millor bso. Homecoming s’ha endut el millor guió i el premi especial del Jurat, amb un film impecable de Joe Dante al que només se li pot rebatre el fet que, com que és per la sèrie Masters of horror, no ariba ni a l’hora de metratge. I aquest seria el debat: una espècie de tvmovie que va directament cap a una sèrie de dvd, i que segurament a Catalunya no passi pel cinema, mereix aquests guardons? Jo crec que sí. S’ha aprofitat també per transmetre les disculpes de Lynch al Festival a través d’un mail (una mica ridícul dedicar el Festival al director i que no vingui ell, ni Inland Empire, ni cap exposició i quedi tot en una aïllada marató al Retiro). A bones hores, amic Lynch. I pel què fa a l’any que ve: aniversari de Blade Runner, aniversari d’ET, i 40è aniversari del Festival. Ángel Sala, prou escaldat, no s’ha compromès a tenir-hi Ridley Scott ni Harrison Ford. Ja veurem si després ens surten amb peteneres. Dels rumors de Right at your door, en això han quedat, en rumors que per sort no s’han confirmat. Tot i això, després de veure els premis, dóna la sensació que el Festival hagi estat trist i fluix, cosa que amb bona part dels films que hem vist, no ha estat així. divendres 13 Doncs això, que ja està tot vist, i enacar està tot per veure. Vist perquè ja han projectat els films; per veure, perquè el Jurat encara s'ha de pronunciar. Serà demà dissabte, a les 16.00h, i des de Sessió Contínua, tot i que ens creiem les dues fonts properes al Jurat i que ens van anunciar que la guanyadora seria probablement Right at your door, ens resistim a pensar que aquest film poc més que mediocre sigui el vencedor de la Secció Oficial Fantàstic. The Host és una de les candidates del Sessió, igual que Princess (que no guanyarà per ser de dibuixos) o La science des rêves (que no guanyarà perquè és massa naïf, tendre i gens sanguinària). Tzameti seria molt ben rebuda també, igual que el nou Kim Ki-duk de Time. Al nostre entendre, aquests són els films més potents. Potent en la història és Grimm love, encara que mal portada, i Requiem té tota la pinta que sucarà alguna cosa. Mentrestant, comentar Princess, un film danès impressionant de denúnica de la prostitució, fet amb uns dibuixos poc acurats i molt infantils, però destinada a un públic adult. Projectada amb un curt del mateix director (Araki) que serveix com a introducció al tema, Princess és punyent i certera en la seva denúncia, esgarrifant-nos en cada imatge per la candidesa de la seva protagonista. Es tracta d'una nena petita que perd la seva mare, una prostituta de luxe i del món del porno, de qui la nena n'aprèn com a quelcom normal el fet de fer de puta, parlar de felacions amb altres nens de 5 anys, etc. Brillant. La barreja amb algunes imatges en video fan que el relisme kitch sigui encara més palès. Tideland és un altre trip de Terry Gilliam, un dels grans que ha estat avui al festival per presentar el seu film en un dels moments més graciosos del Sitges 2006. Fina Brunet l'ha presentat per tres cops com a Timeline, fins que Gilliam ha dit: "estaria encantat de presentar-vos Timeline, però de fet encara no la he vist". Riures i aplaudiments a l'Auditori, fins i tot de la Fina, que no entenia res de res (un dels riscos de posar un florero a presentar que no té ni idea de cinema ni sobre qui està parlant) "Si no us importa, prefereixo presentar el meu film, Tideland". I just llavors, la traductora torna a dir Timeline. En fi, tot plegat molt graciós. El film de Gilliam és un viatge alucinògen que cal veure amb la innocència d'una nena, a mig camí entre el Miedo y asco en las Vegas (pels adults de Tideland) i Las aventuras del Varón de Munchausen (per la nena protagonista). Sembla que Gilliam, però, encara no s'ha recuperat del cop que devia suposar el seu Quixot frustrat: "Prepareu-vos per passar dues hores difícils. A San Sebastià es va aixecar molta gent de la sala. Però vosaltres sou més llestos [riures]. Amb aquest film he descobert, als 64 anys, el nen que duc a dins. I finalment ha resultat ser una nena!" The Ungodly és una producció catalanmo-americana que comença fent força llàstima, i que a mida que passa la cinta pren consistència i acaba convencent bastant tot i les seves flagrants limitacions: un cineasta (gran Wes Bentley, que com a American beauty fa de semi-pertorbat amb una càmera a la mà) persegueix un serial-killer per fer-ne un documental. Els dos acabaran involucrats en un grapat de crims. Dels productors de Joves i El taxista ful. Children of men és la proposta catastrofista i interessant d'Alfonso Cuarón, amb un Clive Owen impecable i una Julian Moore en la seva línia. A mig camí entre Code 46 de Winterbottom, i el fatalisme futurista de 12 monos de Terry Gilliam, Children of men aconsegueix convèncer i denunciar amb força i convenciment un problema que toca de prop a Cuarón i que s'instal·la indefectiblement als nostres dies: la immigració. Com a mexicà, Cuarón sap les vides que s'han quedat pel camí intentant arribar als EUA, i aquesta angoixa es transmet a cada fotograma de la pel·ícula, pausada i lenta, que té en el seu ritme un dels únics problemes. Brutal l'ús que Cuarón fa del so, estrident a estones, tènue i fins i tot absent en d'altres. Una fotografia cendrosa, gris, transmet perfectament el declivi de la raça humana, que fins i tot així, acaba amb una porta oberta a l'esperança. Tremendista, però amb una concessió redemprota a darrera hora. dijous 12 bis Hi ha moltes maneres d'explicar una història d'amor. Es pot fer de forma convencional, es pot buscar una drecera més llarga que els camins tradicionals, com passa als guions de Charlie Kaufman i ara també al de Michel Gondry, i es pot fer tenyint-ho tot de relat messiànic i redemptor per tal que sembli que el món s'enfonsa mentre la protagonista mor. Aquesta última via és precisament la que ha escollit de forma magistral Darren Aranofsky en el seu tercer film, que a part de la genialitat, res té a veure amb el seu debut amb Pi, ni amb la seva confirmació a Requiem for a dream. The fountain és un exercici obsessiu i excessiu, però és una de les poques vegades que aquests dos termes prenen la plenitut creativa en una cinta desmesurada de principi a fi. Però, és que els grans films de Kubrick, Scorsese o Lynch no són també, en certa manera, desmesurats? Aranofsky narra una història d'amor madura, bella com poques, amb un sentit de la direcció implacable. Sap perfectament on va i perquè hi va, en tot moment, tot i que l'espectador deambuli en diversos moments del film en una certa indefinició que en cap cas es transforma en avorriment. Si partim de la base que la sorpresa en sí mateixa (formal, argumental, interpretativa) és un dels eixos centrals al voltant del qual pot girar una pel·lícula, The fountain funciona a la perfecció en aquest sentit. I fins i tot quan sembla que cal acceptar les situacions dislocades temporalment, anacròniques, com a llicències del director, la incoproració de la narració literària com a element discursiu del film fa que tot quadri sense que aquest trencaclosques sigui el fonament de la pel·lícula. Les repeticions de personatges, amb petites variants externes (el cabell d'ella, el cabell d'ell, les repeticions de situacions amb canvis puntuals però bàsics) fa que ens enamorem d'un film on els protagonistes reflexen exteriorment els seus canvis interiors (de salut, de forma de veure la vida). Aranofsky divideix la cinta, unívoca en personatges, història i missatge de fons a pesar de situar-la en tres localitzacions i èpoques diferents: Espanya, en època d'Inquisició, al segle XVI; època actual, on es desenvolupa la història entre una dona afectada terminalment de càncer (brutal Rachel Weisz, dona del director a la vida real); i una època indefinida, tenyida de budisme en un suposat futur. I a través d'aquests salts constants articulats a través del llibre que escriu ella (segle XVI) i que ha d'acabar ell (futur budista), Aranofsky dibuixa una història d'amor preciosa, bonica, tendre, encisadora, d'aprenentage: learning through repetiton, deia el protagonista de Memento; i això sembla que sigui el que ens diu el director, desperés de repetir la varició d'un mateix encontre entre la parella central. Fins que finalment, a darrera hora, el seu personatge s'adonarà que és impossible el miracle i s'humanitzarà, passant les darreres hores amb la seva dona. I aquest és un altre dels punts centrals del film: l'analogia entre Aranofsky i Jackman, el seu protagonista. Mentre que l'actor sembla intentar salvar el món per aconseguir salvar la seva dona, Aranofsky, amb el seu film grandiloqüent, sembla intentar salvar el cinema, redescobrir-lo de nou, per salvar finalment la seva pel·lícula. Genial, només cal patir en algun moment per la llargada de la part literària de l'Inquisidor, i per alguns pseudo-final allargassats després que la cinta acabi realment. Per fer justícia, el millor film que hem vist al Sitges 2006, amb molta diferència. dijous 12 Es comencen a cremar els cartutxos més potents del Festival, i després de veure algunes de les pel·lícules que ham anat comentant puntualment al diari, esperem que el Jurat s'ho hagi repensat i finalment no es confirmi la notícia que us vam anunciar el dilluns, és a dir, que Right at your door, segons una informació filtrada per gent propera a algú del Jurat, seria la guanyadora. Mentrestant, però, els dos Alejandros, Jodorowsky i Amenábar, ja han rebut la seva Màquina del Temps. El primer, a més, tenia programada una Classe Magistral a l'Auditori al migdia, coincidint amb el moment en què recollia el premi del Festival. Dia també de la dobles sessió d'Scoop, de Woody Allen, un film de vols més baixos que el darrer, el valuosíssim Match Point. De nou amb Scarlett Johanson i amb el propi director, el trio el completa Hugh Jackman en un film que s'acosta per dimensions i temàtica a dues de les comèdies petites dels darrers anys de Woody Allen: Small time crooks i La maldición del Escorpión de Jade, que en el seu moment ja va ser première al Festival. Més propostes del Festival: Fido és una fantàstica cinta que barreja el món dels zombies amb el clacissime més ranci de l'ultraconservadorisme americà. Plena de colors vius i lluents, el retrat dels anys 40 americans, envoltats de zombies que han estat sotmesos per fer les feines de la llar es converteix en una clara crítica social àcida i hiperrealista, divertida però que s'enfonsa a poc a poc després del sotrac inicial: nens que aprenen a sotmetre i matar zoimbie, classes de tir a l'escola, vigilància dels avis per tal que quan morin es converteixin en zombies... propera per estètica colorista a Eduardo Manostijeras, amb una direcció més potent, però amb una història més fluixa. A destacar la presència de Billy Connolly, genial com sempre, i de Carrie-Anne Moss. Los abandonados és un film més que notable que representa el debut al llargmetratge de Nacho Cerdá en una nova producció de Julio Fernández per a Filmax. Ja era hora que l'empresa catalana es deixés de Fantastic Factory, amb subproductes escombraria com Creep, Rotweiller o Dagon, i reprengués la línia abandonada després de The machinist. Seguint una línia similar a la de Backwoods de Koldo Serra (repartiment internacional, història sòlida, terror elegant sense teenagers humides), serà inevitable que Los abandonados sigui comparada injustament amb Los otros d'Amenábar, tot i que els punts de connexió (morts, una casa, una rossa imponent, el bosc,...) siguin més que evidents. En qualsevol cas, el film de Nacho Cerdá que el va deidicar als seu pares, presents a l'Auditori, representa un bucle temporal amb realitats dislocades, anacrònmiques pel què fa a personatges que se solapen a ells mateixos. Com passava a Spider, de David Cronenberg, la única opció viable és el no intervencionisme, prenent a la força i a última hora una via contemplativa que desenvoca en un final amb personatges tripiclats que tanquen el seu cicle. Fotografia impecable, música ben utilitzada, interpretació més que correcta. Amb una posada en escena sòbria i una direcció elegant, Cerdá firma la frase d'un dels protagonistes: "Es imposible salir del círculo". Precisament per això, amb aquesta voluntat de vasos comunicants, el final és l'escena inicial, amb una sola frase de més: "Lo más importante es ser abandonado". dimecres 11 Time és una història circular que camina de la bogeria cap a la bogeria. és una experiència Kim Ki-duk, marca de la casa, amb tots els trets distintius que conformen i distingeixen el seu cinema. Es tracta d'una cinta irregular, dura com poques, ben narrada però força desequilibrada. Amb una primera hora magistral, Kim Ki-duk es perd després amb mitja hora que tot i les bones intencions no aporta els moments dramàtics de la primera part del film: una noia, gelosa i obsessiva fins a nivells malaltissos, decideix cambiar-se el rostre perquè el seu nòvio recuperi l'interès per ella després de dos anys de relació. No li diu res a ell, i quan se li presenta de nou, sis mesos després, sense dir-li que és ella, ell s'en torna a enamorar. Però la obsessió d'ella arriba fins al punt que torna a estar gelosa, en aquest cas d'ella mateixa en el passat i del que el seu nòvio (per segona vegada) encara sent per ella abans de cambiar-se de rostre. Fins aquí l'exposició és brillantíssima, amb una narració pausada, preciosa, plena de símbols com la platja de les escultures, les fotografies, els espais interiors dels pisos dels dos joves, etc. Però a partir d'aquí, i just coincidint amb la confessió d'ella a ell, Time s'allarga en possibilitats mal dibuixades encara que necessàries, perquè la idea de Kim Ki-duk és clara en aquest sentit: tancar el cercle i aconseguir que el cicle acabi. I és precisament en aquests moments, després de 60 minuts magnífics, que queda la impressió que tot plegat hauria d'acabar amb el primer possible final de la història, quan ja ha aconseguit commoure i deixar-nos clar el missatge prou desalentador: per més que ho intentem, i encara que cambiem per fora, sempre serem els mateixos. Encara que sembli predeterminista, l'inici/final del film, amb una fotografia que es trenca, no és més que el pressagi rescatat de El retrato de Dorian Gray. Isolation és un film que barreja genètica, animals, i terror, amb una granja irlandesa on un l'experiment amb una vaca fa que una parella que fuig de la família d'ella, el granjer, un biòleg i la seva ajudant les acabin passant canutes. Ambients tenebrosos, foscor, aigua enfangada i uns embrions de vaca que no acaben de convèncer. El guió és molt tòpic i la pel·lícula ja l'hem vist unes quantes vegades abans. Exiled és una magnífica pel·lícula d'un dels bons amics del Festival, Johnnie To. Rodada magistralment, la història de gàngsters del cinema de Hong Kong del que tant ha mamat el seu admirador Tarantino no deucau en cap moment. L'únic retret que se li pot fer a la pel·lícula és que s'acosta molt als grans films de mateixa temàtica, tot i que conjuga molt bé un rerefons corrupte amb tocs d'humor, sobretot personificats en la figura de l'inspector que està a punt de retirar-se. encara que l'inici és fluix, o com a mínim gris, amb l'arribada de les dues bandes a la clinica clandestina (les millors imatges del film, que per elles mateixes ja justificarien l'existència de la cinta de To) pren la força necessària. To no para desvia uns instants l'atenció per centrar-la en la dona del que acaba de morir en un dels moments més elevats d'Exiled, i encara que ràpidament torna al grup protagonista, el motiu de la dona apareixerà de nou al final. Això sí, entre la bellesa de les imatges i les reflexions implícites de l'acció, no li aniria malament una mica més de ritme. A mig camí entre Election (més fluixa) i la magistral Breaking News. Unknown és un film que promet moltíssim i que ja en el seu punt de partida, que hauria de ser incontestable, demostra el poc ofici del seu director, que desaprofita una bona història i cinc actors immillorables. És una llàstima pensar que mai sabrem què hauria estat d'aquesta història de 5 personatges que es desperten de cop i volta en un garatge, i que a mida que recuperen la memòria es van alineant els uns amb ela altres segons els seus interessos ocults. La introducció d'elements i personatges externs no fa cap favor a la història, i els dos girs finals arriben, el primer massa tard, i el segon fora de temps. Una decepció important que vol recuperar els espais únics com a Saw (tramposa i sobredimensionada) o Hard Candy, totes dus al Festival en edicions anteriors, però que es queda pel camí en les seves intencions mal executades.
dimarts 10 Dirigida per Rian Johnson, guanyadora del Premi Especial del Jurat del Festival de Sundance i nominada en la passada edició dels Independent Spirit Awards, Brick és un exercici d'autèntic cinema negre que ha rebut l'aplaudiment unànime de crítica i públic. Els que us hagueu perdut les bones sensacions del film en els dos passis que ja ha tingut, prepareu-vos que el divendres torna al Retiro. Unknown és un altre dels títols forts del Festival, que promet molt i ofereix encara més. Sense arribar a explotar tot el que podria, però demostrant que és una joguina atractiva, la història és el punt fort de la cinta, que compta també amb 6 dels grans com Jim Caviezel, Bridget Moynahan, Greg Kinnear, Joe Pantoliano (oh, el Teddy de Memento!) , Barry Pepper (ohhh, a La última noche!!!) i Peter Stormare: un grup de persones es desperta en un garatge sense saber com ni perquè. A mida que recobren la memòria, progressivament, s'adonen que potser uns són segrestadors i els altres segrestats... o no??? Captivity és el contrari de Unknown, o sigui, partint d'una base pràcticament calcada, és la demostració que tothom que ha vist Saw es veu capaç de reimaginar el terror, el suspens i l'angoixa de l'espectador i protagonista. Tot i que ben dirigida i mig ben interpretada (ella està molt bé, ell és més cutre que Santiago Segura en tanga), Roland Joffé (La misión) no aconsegueix que la història (nefasta, nens) naufragui estrepitosament. Roland, com t'has de veure! Avui ha estat el dia de Paul Verhoven (Robocop, Desafío Total, Instinto Básico), ja incomprès als EUA i de retorn a la seva Holanda natal. Gran Premi Honorífic pel director i projecció de la irregular Black Book a la secció Oficial Première, amb una història ambientada a mitjans dels 40. I dia de repesques: Big Bang Love, Jouvenile A de l'amic Miike, irregular, imprevisible, però estimadíssim al festival; i Coisa Ruim, que ha confirmat les bones sensacions de film quotidià, senzill, reposat, mesurat i ben dibuixat. Una bona història de por que ja vam comentar ahir. dilluns 09 Atenció, i rapidíssimament entre passis de premsa. Acabem de veure la projecció de Right at your door, pel·lícula sobre uns atacs biològics a L.A. Una parella que queda dividia, amb el marit dins la casa, segellada perquè no entrin bactèries, i la dona fora. Ja us podeu imaginar el drama, potent, ben fet, ben interpretat, però que no arriba a explotar tots els elements dels que disposa. Doncs bé, segons ha pogut saber SessioContinua.com, en aquests moment el Jurat del Festival ha vist bona part dels films (fins i tot els que no s'han projectat encara) i Right at your door és, sens dudte, el més ben posicionat per endur-se el gat a l'aigua el dissabte. No us en podem desvetllar les fonts, però, en qualsevol cas, us ho diem els primers. (dilluns 09, a les 17.10h). Apunteu-vos-ho, que segur que qui ens ha informat no va gens desencaminat. D'altra banda, i del que hem vist avui, destacar-ne Renaissance, un film amb l'estètica (menys aconseguida, tot cal dir-ho) de Sin City, en aquest cas només usant el blanc i negre i sense llicències de detalls en color. Prou interessant, la veritat. Coisa ruim és un film portuguès que els seus directors han presentat a l'Auditori sense estridpencies, com la pròpia cinta: "No volíem fer una pel·lícula amb molts sustos. És més aviat un clima al voltant dels contes i les llegendes de por". I així és, una pel·li quotidiana sobre una família que va a viure en una casa rural. Exorcismes, cercles tancats de camperols que rebutgen tot allò que representi una novetat, un mossèn jove que qüestiona la vella guàrdia i la mort d'una família sencera que pesa sobre la casa. El toc d'humor del dia l'hi ha posat Koldo Serra, guanyador en el seu dia al festival amb l'impagable curt El tren de la bruja. Koldo ha estat el protagonista absolut de la sessió sorpresa de la 1.00h a l'Auditori amb el seu magnífic film Backwood. "L'Àngel Sala em fa la pilota ara després de posar-me a la una de la matinada, quins collons! Aquest festival s'enfonsa. No diré el de sempre, que us ho passeu tant bé com nosaltres rodant-la, perquè ho vam passar fatal. Ningú ho passa bé rodant, bé, menys els actors porno. Tampoc us diré que ens veiem als bars perquè, què cony, tampoc n'hi ha ni un!". Koldo ha arrencat riures abans de la projecció i els aplaudiments després. Encapçalada per Gary Oldman (genial), Aitana Sánchez Gijón (genial x2) i Lluís Homar (genial x 3!!!), la producció de Filmax és un film a tenir en compte, amb una bona història, molt ben rodat i que satisfà les espectatives. diumenge 08 Senyores i senyors, benvolguts al sempre fantàstic, propi i no menys irregular món de Michel Gondry. Però, atenció, irregular en el sentiu positiu de la paraula. La ciencia del sueño, la seva darrera pel·lícula, la primera que firma sense la ploma de Charlie Kaufman, representa un redescobriment de sí mateix que ja des del principi està tacat dels seus videoclips artesanals i les seves idees brillants. Amb Gael García Bernal al capdavant, immens i expressant-se en anglès, francès i castellà, la pel·lícula comença amb uns títols de crèdit fets amb piano, pintura i un rodet que Gondry va experimentar amb Björk per primera vegada quan aquests dos es van fer amics. Però tornem al terme: irregular. La ciencia del sueño gaudeix de les fabuloses imperfeccions dels somnis dislocats i infantils que tots hem tingut, al mateix temps que aconsegueix que l'humor personal de Gondry, les seves bromes, els seus invents i les seves preocupacions es dibuixin en un apartament on de fet el mateix realitzador de videoclips va viure fa unes dècades. El protagonista, Stephane, hi torna per la mort del seu pare (de nou extret de la vida de Michel), i allà hi coneixerà Stephanie. La barreja sempre constant entre somnis, el món on es troba més còmode, i realitat, la parcel·la on és més patós, serà l'exquisida esquizofrènia on ens mourà Gondry, amb una història d'amor atípica, imperfecta, immadura, impensable i, en conseqüència, més real que la majoria que vivim en 3D i en directe cada dia de les nostres vides. Diumenge també ha estat el dia de La Silla, de Wallovits, una barreja de El proceso d'Orson Wells i no sé quantes coses més. El rerefons de 'tots som culpables, encara que no sabem de què' es converteix en el leiv motiv de la cinta, que presenta un personatge (genial Francesc Garrido) que és infeliç, que ho sap, i que està en busca de l'eix central de la seva existència. Encara que encara l'ha de descobrir, una cadira serà l'objecte que donarà sentit a tota la seva vida, i serà llavors, quan la trobi, que es desfarà de tot el que té per a erigir-la com a esperança del seu gran no res. Després del seu debut compartit amb Roger Gual a Smoking room, ara Wallovits ho fa en solitari amb un film dificilíssim, com a metàfora que tots ens envoltem de persones, de situacions, d'objectes i de pseudo-il·lusions que no ens pertanyen, que realment no ens omplen, fins que finalment descobrimque tot allò que omple les nosres vides en realitat les està buidant. contemplativa, més lenta que els films de Marc Recha, amb una veu en off inquietant, La silla és un experiment formal i de fons. atrevida i sens dubte original. Però tot això, i fins i tot els personatges secundaris (un venedor de poca monta que enganya tothom amb versicles de La Biblia, i dos policies que semblen robats, per les seves converses, d'Smokin Room) no fa oblidar que La silla promet molt, i ofereix molt, però omple poc. Com els objectes materials (casa, mobles, llibres) dels que es desfà el protagonista per instal·lar-hi la cadira. Storm és un film inquietant, brillant en molts aspectes, òpera prima desigual però molt ben aconseguida. En la seva presentació, els directors que vénen del món de la publicitat i la psicologia van dir que "coneixem referents com "Abre los ojos, Tesis o Los sin nombre. Encara que no dorectament, però tot això és a la pantalla". I és cert. De fet, fins i tot apareix a la pantalla, perquè el seu refregit satisfactori compta amb moments robats a Amenábar i el seu Abre los ojos (sexe amb una rossa que es converteix en morena, conversa entre realitat i irrealitat en un gratacels, fins a quin punt els dos personatges que envolten el protagonista són reals o no). Els directors també veuen del món Lynch, sobretot i com van admetre ells del seu penúltim film: "Ens agrada que passi com a Mulholland Drive, que el bucle d'informació sembli inacabat o sobre saturat, i que quan aparegui el FI a la pantalla, la gent en segueixi parlant". Potser es passaven de pretenciosos, però l'univers de Lynch, en aquest cas repersentat per una caixa, és present en un film que coixeja en alguns aspectes, però que enlluerna en d'altres. ben rodat, ben interpretat i estructurat, finalment convenç tot i les reminiscències a Matrix i diferents universos ja coneguts. I finalment: genial la sessió de matinada que ens va presentar Masters of horror, amb dos films de John Carpenter i sobretot un de Joe Dante, que va venir fins a l'Auditori en representació dels dos: "En John Carpenter no és aquí perquè no li agrada viatjar, per això no va a Festivals". El film de Dante és una meravella de soldats morts que tornen als EUA per votar en ccontra de Bush en un film de 50' irònic, fatalista, apocalíptic però que ens creiem des del primer moment a Homecoming. Els altres dos films de Carpenter, inferiors, també convencen. Us deixem amb el reportatge en vídeo que vam preparar fa unes setmanes al voltant de La ciencia del sueño, del Gondry:
dissabte 07 Avui ha estat un dia de sorpreses molt agradables al sitges 2006. D'entrada, el primer passi de premsa, The Host, ha resultat ser una fantàstica pel·lícula oriental que, tot i semblar una simple actualització de Godzilla, ha acabat essent una reflecció sobre els nostres dies: les relacions entre EUA i Corea del Nord, la corrupció endèmica que pateix quest darrer país, l'engany i la informació com a principal element de desinfomació... i tot plegat com a telço de fons d'una història convencional: una mutació animal aquàtica esdevé en un monstre que aterra la població. Una nena és segrestada per la bèstia, i la família de la nena (avi, pare, tiet i tieta) s'uniran després de pensar que ella ha mort per salvar-la. Les reflaxions amb moralina familiar no hi faltaaran, però mai massa forçada, amb uns toc d'humor dels comportaments orientals naïfs que tant ens sorprenen. Defectes? Massa llarga i amb un final pretesament preciosista. Ha estat el dia també de Tzameti, una fantàstica pel·lícula a mig camí entre el debut magnífic de Christopher Nolan amb Following, i un altre debut prometedor: el de Juan Carlos Fresnadillo amb Intacto. Tot i que la història segueixi més aviat els camins de la segona, els aspectes formals deriven cap a la primera, amb un blanc i negre escrupulós, una narració calmada, una música molt dosificada, una interpetació mesurada i una posada en escena gens efectista. L'atzar du el protagonista a una competició il·legal on els concursants juguen a la ruleta russa entre ells, mentre personatges rics (aquñi el punt de cinisme i de crítica social més propi de Nolan) aposten per veure quin mor. Un film dur, terrible, bonic en alguns moments, sobre la importància de la vida, l'atzar i els personatges al límit. Llàstima també del final predeterminista. De The pulse en parlaarem poc: remake americà d'una obra de Kiyoshi Kurosawa, amb la presència a l'Auditori de l'ídol de nenes i adolescents Ron Rifkin (de Perdidos). La història és per oblidar-la: en un mon de la tecnologia i la comunicació (mòbils, ordinadors, PDA's, messenger, etc...), aquests aparells serverixen, a través d'un virus informàtic, per obrir una porta al nostre món als fantasmes. Uns fantasmes que indueixen al suïcici. Un film apolcalíptic que no val massa res. Què fa el gran Brian Cox produïnt-lo? Irregular però satisfactòria ha resultat ser A scanner Darkly, l'homenatge de Philip K. Dick a tots els seus amics morts pels efectes de la droga. El du a la gran pantalla Richard Linklater amb una barreja de còmic, dibuixat sobre el metratge filmat. L'estètica impressiona en un primer moment, però com passava amb Sin City de Robert Rodríguez, superats els 10 minuts inicilas amb la sorpresa esmentada, la història decau en picat. Tot i això, entre bromes i situació de personatges, el fil es va reemprenent, fins que arriba el to més seriós i de denúncia del film: vigilància a totes hores a través de càmeres, amistats que no valen res, traïcions, agents dobles que es vigilen a sí mateixos, l'estat que s'aprofita dels seus policies i, en definitiva, la necessitat de prendre drogues per poder païr la situació. Taxidermista: repugnant i lletgista, en tots els sentits: bòmits, masturbacions, sexe amb dones velles i gordes, sexe amb les restes d'un porc mort, esperma. Tocs d'humor innegables, però tocs retro-desagradables que no duen enlloc. I Dies d'Agost, el film que va estrenar la secció de Catalan Focus i que va comptar amb el Marc Recha i el seu germà bessó David. Un viatge iniciàtic on aparentment no hi passa res i que serveix a Marc per reflexionar sobre Ramon Bernils i el seu testimoni sobre una època que la generació del Marc ja no va conèixer. Irregular, però amb moltes coses bones. divendres 06 Els començaments de Sitges, almenys els que recordo personalment, solen ser fluixots. Fins que s'arriba ben bé al tercer dia, sembla que la cosa no acaba d'engegar. Aquesta edició no és una excepcií, i menys si tenim en compte que el Festival ha començat avui divendres a primera hora, i no dijous a la tarda com s'havia fet la majoria d'anys anteriors. En qualsevol cas, la part positiva ha estat la inauguració del festival amb El labarinto del fauno, de Guillermo del Toro, un bon amic del Festival que sempre accepta les invitacions de Sitges i que, sense anar més lluny, la darrera edicio ens va obsequiar amb les seves classes magistrals coincidint amb Hellboy. De fet, ja era hora que el film que obre Sitges fos potent, i no subproductes de segona de l'estil de Flightplan per dur la Jodie Foster. Com a primer dia, a banda de les ganes que tothom tenia de veure Del Toro, poca cosa més. Un primer dia on ja s'han començat a projectar films de Kiyoshi Kurosawa, un altre dels protagonistes d'aquesta edició, la projecció a la 1 de la matinada d'una de les sempre curioses obres de Miike (un altre dels apadrinats del Festival), i la sorpresa que representa La hora fría, d'Elio Quiroga. Però apreteu-vos el cinturó, que demà comencen a arribar perletes. Atencó a A scanner darckly, la proposta atractiva de Richard Linklater i els seus particulars Keanu Reeves, Robert Downey Jr., Woody Harrelson i Wynona Rider semi dibuixats. Atenció a l'arribada de Marc Recha amb els seus Dies d'agost. Atenció a la repesca d'El laberinto del fauno que teniu al Retiro i, sobretot: que ningú es perdi LA NIT LYNCH a el Prado, a partir de les 23. Pretty as a picture (per conèixer el món Lynch), Twin Peacks i Lost Highway. Uf!!! dijous 05 Sitges prepara motors o, de fet, ja els té en marxa. I segur que vosaltres ja teniu les maletes preparades. Un any més, arriba el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, el tercer al qual participa SessioContinua.com, que justament va néixer coincidint amb la celebració del Sitges'04. Aquest any, SessioContinua.com tornara a cobrir el Festival dia a dia, amb aquest resum diari del que ha passat durant les darreres 24 hores, quines pel·lícules han agradat i quines no, i quines ens esperen l'andemà. Així doncs, a banda de la informació de cada pel·lícula i la programació actualitzada, la voluntat d'aquest diari és el de convertir-se en una eina ben pràctica per tots aquells que aquests dies ens acompanyeu a Sitges. Com sempre, prepareu-vos per viure emocions fortes, passar-ho d'allò més bé, fer cues interminables a l'intempèrie (quin gran clàssic que quan porteu 1 hora fent fila, es posi a ploure!), entrepans freds, i tres escenaris per a la projecció: l'Auditori del Melià, el Prado i el Retiro. Tot un luxe. I de moment, i per demà, poseu-vos les piles que això comença. I per aixecar el teló del Sitges 2006, què millor que un vell conegut del Festival, grandíssim director de gènere i sempre disposat a acceptar la trucada com és el Guillermo del Toro. La seva darrera pel·lícula, El laberinto del fauno, té molt bona pinta. Per cert, tot i que Inland Empire no vindrà al Festival (la palla mental era tan grossa que després de Venècia, la productora va decidir remuntar la pel·lícula per intentar que s'entengui alguna cosa), el que sí que segueix en peu és l'homenatge a Lynch 20 anys després que Blue Velvet triomfés a Sitges. Per això, demà, a les 17.00, al Retiro, Terciopelo Azul nens!
|
