» inici
|
Gorina pregunta: VENTURA PONS GORINA: Estem amb l’equip de la vida abismal, Pepa, Óscar, Ventura, l’equip de la pel·lícula. Benvinguts i abans de res, Ventura, o recordo malament o la història amb el Ferran Torrent ve de lluny perquè ja el tenies, encara que com a actor extra, a Puta misèria oi? VENTURA PONS: Sí, ja m’agrada que algú tingui memòria en aquest país. La veritat és que ens uneix una certa amistat, però sobretot l’he seguit molt com a autor, que ja des del principi, em sembla que era amb Penja els guants, Butxana, que ja em va agradar molt. M’ha agradat sempre aquest toc, valencià, aquest humor que m’agarda molt. ÀLEX GORINA: Doncs mira, ara que em dius aixcò, deixa’m que digui que m’agrada molt que existeixi La vida abismal tal i com l’heu fet, perquè considerant que Catalunya i País Valencià haurien de ser pràcticament germanes, i treballar juntes, i estimar-se més que cap altra, sembla que sigui precisament al contrari i que en el fons, i també en matèria de cinema, siguin les que menys col·laboren. Per tant, si des del món artíusrtic no fem gestos d’aproximació i d’intercanvi, malament. VENTURA PONS: Abans que la Pepa hi digui la seva et diré que la normalitat que des de petit m’han enseyat a la meva família, sempre hem tingut molt bon rotllo amb gent del País Valencià i per tant per mi aquesta és la mostra de normalitat. El que passa és que la ‘normalitat’ que ens han marcat un seguit de gent amb qui no combrego no té res a veure amb aquesta bona relació que podem tenir i que, de fet, quan volem tenim. A mi em sembla el més normal del món seguir amb el bon rotllo. PEPA LÓPEZ: Jo crec que hi ha un abisme entre la teoria i la pràctica. La teoria és molt clara, que és igual que siguis de Girona, de Mallorca, de València o d’Alacant, on es parla la llengua catalana, o Barcelona, però a la pràctica, quan es transforma en una qüestió política, es complica i comencen a entrar-hi interessos que a mi ja se m’escapen de les mans. El que és la llengua, per mí, ho tinc claríssim. És més riquesa i més color que cadascú aporta a una mateixa llengua. ÀLEX GORINA: Óscar Jaenada: actor de l’hospitalet i de cop i volta ens has donat una lliçó de llengua impressionant. Pepa, ho fa bé. Oi? PEPA LÓPEZ: I tant, jo creia que era nascut a València! ÓSCAR JAENADA: La veritat és que tenir un equip de professionals al voltant que t’estimulen i t’ajuden constantment, això et va molt bé. A més, amb una magnífica lingüista que m’ajudava tota l’estona, i amb un equip valencià al voltant que et parlen tota l’estona, doncs ho vas agafant, poquet a poquet. ÀLEX GORINA: Sí, sí, però és que a part d’això, ets el Lon Chaney, és a dir, aquells actors que a banda d’una bona actuació, de tant en tant t’agrada sorprendre, i fer una aparició estelar, espectacular, un lluiment en aquest cas a través de l’accent, que ningú s’esperava. ÓSCAR JAENADA: Caram, gràcies. VENTURA PONS: Tipus Alec Guiness, amb Ocho sentencias de muerte. A més és un home que viu al límit, que viu La vida abismal, a través del joc i de les cartes, que es deixa portar, i que això extrapolat és la passió per la vida, la passió per la feina, i això ajuda a un noi que acaba de conèixer en una timba a qui se li tiraven uns quants taurons a sobre i que li serveix per treure’l de la vulgaritat quotidiana d’aquells temps que vam passar i que esperem que no tornin. ÀLEX GORINA: De fet, a mi em recordes a Paul Newman, perquè aquesta és la peli més Scorsese que ha fet el Ventura. És una mica d’El color del dinero, o El buscavidas. D’acord que allà era el món del billar, i aquí és el món de les cartes, però no deixa de ser un mestre que agafa un company de viatge, que l’ensenya, que el porta al seu terreny i que en el fons també se n’acava aprofitant. VENTURA PONS: Clar, és una relació que s’ha reproduït a moltes pel·lícules. Jo, a la que hi trobo un punt de conexió és precisament a Food of love, amb un nano que a través del seu mestre acaba descobrint la vida. ÓSCAR JAENADA: Sí, ha de ser un personatge seductor, un personatge que des de la primera mirada, des de la primera vegada que el veiem, ja ens cridi l’atenció. Si és una paio que als anys 70 s’anomena el chino, doncs ja t’imagines que és alguna cosa estranya. VENTURA PONS: És una d’aquelles presències cinematogràfiques de les que no hi pots treure l’ull de sobre perquè és precisament el do que té el personatge, el d’atreure. En aquest cas atreu al seu company de viatge, el Ferran, l’enlluerna, i li obre els ulls. ÀLEX GORINA: Dóna la sensació que al mateix temps que el chino li obre les portes a la vida a Ferran, els actors que els interpreteu segueixen el mateix procés en el món de l’interpretació, és a dir, que Óscar Jaenada li marca el camí a José Sospedra. ÓSCAR JAENADA: De fet hem jugat a això i ens ha servit molt. José és la primera pel·lícula que fa, té 19 anys, i és molt treballador. S’ha implicat molt des del primer moment, i ha mostrat molt de respecte tant pel cinema del Ventura com pel cinema que havia fet jo fins ara. Per això també ha estat més fàcil seguir el camí a la pel·lícula perquè en realitat ja hi havia aquesta química d’algú que es deixa guiar per algú altre. Li vam dir, fem servir aquest respecte amb què em tractes com a company de rodatge, i portem-ho a la pel·lícula. Tard o d’hora serà un grandíssim actor. VENTURA PONS: Sí, és un noi que treballa molt, ara ja està rodant el seu segon llargmetratge i ha estat molt bé rodar amb ell. A més, amb dos o tres passis ha corregut la veu i li estan oferint moltíssimes feines. Està estudiant segon d’interpretació i a més filologia anglesa. Funciona molt bé, la veritat, al costat de l’Óscar. ÀLEX GORINA: Pepa, com és treballar amb el Ventura? PEPA LÓPEZ: Jo crec que la seva principal virtut és que és un director a qui li agradem molt els actors. És un professional que respecta molt la teva feina, que l'admira i que per tant et dona la tranquil·litat i sobretot la llibertat de treballar bé perquè saps que ella agafarà el que has fet i ho conduirà cap al bon camí. És una cosa que realment agraeixo, que el director estimi la teva feina. ÓSCAR JAENADA: A més, crec que normalment és difícil que la bona per l’actor sigui la bona pel director, i amb el Ventura Pons això passa, que quan tens la sensació que has fet la presa bona, per a ell també ho és. àlex gorina per a LA FINESTRA INDISCRETA
|
|
Coincidint amb l'estrena de 'La vida abismal' 