Sessió d'entrevistes: RODRIGO GARCÍA Coin¡cidint amb l'estrena de 'Nueve vidas'
Amb només dues pel·lícules, el fill de Gabriel García Márquez ja ha aconseguit deixar de ser conegut pels mèrits del seu pare, i s'ha començat a fer un nom important al món del cinema. Aquesta setmana s'ha estrenat el seu darrer film, Nueve Vidas, i l'Àlex Gorina l'entrevista a San Sebastià després de la presentació del film al festival.
ÀLEX GORINA: Després de la projecció de la pel·lícula, sembla que el públic surt amb una bona sensació.
RODRIGO GARCÍA: Bé, crec que sí. Introdueixo el film i marxo cobardament (riures). La he presentat i després he marxat per atendre després un torn de preguntes però no m’he quedat durant la projecció. Crec que ha agradat força.
ÀLEX GORINA: Tinc la sensació que després de la teva primera pel·lícula, en aquesta segona tot és molt més depurat, però que segueixes una línia molt marcada. Aquests mini retrats femenins indiquen una autèntica passió i diria que qualitat d’apreciació del que és la dona, en totes dues pel·lícules.
RODRIGO GARCÍA: Sí, diria que estrictament parlant aquestes dues pel·lícules no són sobre la dona, la problemàtica de la dona, la feminitat, sinó que són sobre temes diversos. Sí que és cert que m’agrada fer servir personatges femenins. Em diverteix escriure’ls perquè els puc crear amb més força que els masculins. Puc separar-les i identificar-les més les unes amb les altres. A més, tinc relació i confiança amb algunes d’aquestes actrius, així que confio que els podré demanar que apareguin a la pel·lícula, i arran d’això aconseguir els diners. Però sí, a part de tot això, m’agraden els personatges femenins i el món de les dones.
ÀLEX GORINA: En aquestes nou històries, que com dius són moltes més, i es creuen, i es refereixen les unes a les altres, m’encanta perquè, la dificultat era pràcticament en 10 minuts, aconseguir captar un moment decisiu, un moment que fos crític, que amb els mínims elements es pogués captar tota la història del passat i pràcticament deixar-te amb l’espectativa de què passarà després. Llavors, aquesta capacitat de síntesis d’anar a agafar aquest moment que no dóna més de sí que aquests 10 minuts, és com un sistema, però d’altra banda està molt ben aconseguit
RODRIGO GARCÍA: Bé, aquest era una mica el repte. Quantes vegades he anat a veure una pel·lícula de més de dues hores, i al final t’adones que només hi ha hagut tres o quatre moments i dius bé, això amb cinc minuts m’ho podrien haver explicat. És cert que no totes les pel·lícules es poden explicar en cinc minuts, però aquesta era la intenció: si puc passar només uns instants en la vida d’una persona, quina part en puc arribar a conèixer? Quina part en puc veure, conèixer i discernir en un temps de 10, 11, 12 minuts? Això t’obliga a fer una cosa més potent, sinó explosiu almenys més carregat perquè no comenci i s’acabi i la gent et digui bé, i què. Era part del repte fer 12 minuts que t’agafin.
ÀLEX GORINA: Aquesta síntesis, això que tu anomenes explosiu, fa que en un instant coneguem el punt central, però després s’expandeix quan descobrim que van reapareixent personatges, encara que minúsculs, a les altres històries, immediatament crees la sensació que la vida és així: hi ha milers d’històries, i amb qualsevol persona amb la que ens creuem segurament ha viscut, viu, o viurà una història tan intensa com la dels 10 minuts que estàs explicant.
RODRIGO GARCÍA: Aquesta era una de les idees centrals de la meva primera pel·lícula, Solo con mirarla, per això es deia així, Solo con mirarla, la idea que la persona amb qui ens creuem, un metge, un cambrer o un taxista, els veiem passar com a extres a la nostra pròpia pel·lícula, i com a mínim deuen tenir una vida tan complicada, tan interessant, tan apassionada com la nostra. Llavors això és una idea, no original, però que sempre m’ha captivat. En el cas d’aquesta pel·lícula la meva intenció era que no reaparegués ningú. Fer els nou segments separats, però finalment la meva productora em va donar unes molt bones idees de qui podia reaparèixer en quin lloc i generalment aquestes coincidències no aporten cap nova informació temàtica. Però si que et recorden que les nou històries passen en el mateix país, en la mateixa ciutat, en el mateix lloc i que mai saps al darrera de quina cara hi pots trobar quina vida.
ÀLEX GORINA: Si haguessis fet servir un muntatge més fragmentat potser t’hauria anat bé per anar només a aquells moments centrals que volguessis destacar de cada personatges. Però tu fas servir el Pla seqüència, acompanyes el personatge durant aquest minuts i de fet hi ha temps morts. Tot i això, aquests temps morts tenen gairebé la mateixa intensitat que la casualitat.
RODRIGO GARCÍA: Sempre m’havia fet por agafar els 12 minuts seguits i m’havia plantejat de fer aquest mateix temps, i com dius tu, fragmentar-los. Una escena una nit, una altra al dia següent, l’altra al cap de dos dies. Però em preocupava que no tingués prou intensitat com per engantxar a la gent. Volia agafar un moment particular i intentar que aquell moment ens captivi. Dramàticament és més intens veure un moment al que s’entra bruscament i se’n surt de cop i volta, i al mateix temps tots són moments força quotidians, cap és un moment terrible que canviï el curs d’una vida.
ÀLEX GORINA: Tot i això, Nueve vidas és una pel·lícula duríssima per a l’espectador perquè quan veiem una pel·lícula amb una sola història, hi ha passatges diluïts, més atenuats, menys intensos dramàticament. Però, clar, en aquesta cinta, cada 10 minuts et submergeixes de ple en una història molt forta, llavors realment l’espectador està engantxat durant tot el llargmetratge i no pot baixar la guàrdia en cap instant.
RODRIGO GARCÍA: Bé, m'alegro de sentir això perquè aquesta era realment la intenció, per això començo amb aquest segment a la presó, que és estrany, que el públic no sap què està passant, què se li està explicant, i de cop té una escalada bastant veloç cap a un final carregat d’emocions. Era la meva manera de dir-li al públic: atenció, seran molt curtes, molt intenses, s’acaben molt aviat, i sense explicació. Intento no avorrir, que d’altra banda és la por que té qualsevol cineasta: a qui li importarà. Però crec que això es compensa carregant la pel·lícula al màxim d’emocions.
ÀLEX GORINA: Cada segment té un grupet d’actors molt potents, perquè realment amb molt poc temps han d’explicar molt. Holly Hunter, Sissy Spicek, Glenn Close, totes m’agraden molt. Però m’agradaria destacar a Kathy Baker perquè no és tan coneguda com les altres, i a mi em sembla una de les actrius americanes més potents i sinceres i autèntiques que fa molt de temps que funciona. El seu episodi és molt bonic, té humor i té un cert dramatisme. Em sembla un dels moments àlgids de Nueve Vidas.
RODRIGO GARCÍA: La meva història amb Kathy Baker és molt afortunada, perquè fins i tot abans de ser director, l’havia vist en un parell de pel·lícules i em semblava extraordinària. Sempre havia somiat treballar amb ella. Quan vaig escriure Solo con mirarla, una mica capritxosament, li vaig escriure un paper a ella sense conèixer-la, que va ser el paper de la dona que s’enamora del seu veí que és un nan. Li vaig oferir, el va voler fer, i el va fer extraordinàriament bé. A partir d’aquí va començar una bona relació: va participar amb mi en una sèrie de monòlegs que vaig fer, ha treballat amb mi en una pel·li per a TV i aquesta ja és la quarta vegada que col·laborem. Estic d’acord que és una actriu de primeríssima línia i ha fet un paper molt commovedor i molt divertit al mateix temps.
ÀLEX GORINA: Una darrera pregunta, Rodrigo. M’agradaria saber quina relació mantens amb una persona tan apassionada pel cinema com és el teu pare. Fins a quin punt Gabriel García Márquez coneix el que fas, ho dialogueu, ho parleu.
RODRIGO GARCÍA: Sí, està molt al dia dels meus projectes. Generalment llegeix els meus guions abans que els filmi. No comparteixo els guions amb molta gent, però és cert que els ensenyo a tres o quatre persones abans de filmar. A ell li encanten les meves pel·lícules, i la veritat és que en presumeix desvergonyidament. Aquesta la va veure la setmana passada, va estar a Los Angeles i li vaig ensenyar i li va agradar molt.
ÀLEX GORINA: Doncs Rodrigo, moltes gràcies. No sé si seguiràs en aquesta mateixa línia, però aquesta pel·lícula està com a rodona.
Coin¡cidint amb l'estrena de 'Nueve vidas'
