» inici
|
Gorina pregunta: Rodrigo Cortés ÀLEX GORINA: Rodrigo Cortés, acabo de deixar-te molt bé, bona nit! RODRIGO CORTÉS: Moltes gràcies. ÀLEX GORINA: Moltíssimes felicitats per la pel·lícula que considero absolutament un dels flaixos més destacats del cinema que he vist els darrers anys, i et considero un perill públic. Perquè després d’haver fet aquell curtmetratge on aconsellaves com sobreviure en aquest món, arribes ara amb Concursante, que posa les coses al seu lloc de tal manera que ja no sé si la gent a partir d’ara es podrà creure res del que li expliquin en aquesta societat i en el món que ens envolta. RODRIGO CORTÉS: Bé, jo crec que aquests poders fàctics dels que es parla a la pel·lícula, com bancs, economia global, concessió d’hipoteques, en realitat els és igual que jo els retrati a la pel·lícula perquè són conscients que ens tenen tan adormits que ja no hi ha res a fer [riures] ÀLEX GORINA: Bé, com a mínim a alguns que ja sospitàvem algunes d’aquestes coses, ens has ajudat a acabar d’obrir els ulls i veure que som unes peces molt menudetes d’un engranatge kafkià del qual és gairebé impossible escapar-se. RODRIGO CORTÉS: Jo cerc que kafkià és un adjectiu indicadíssim fer definir aquesta munytanya russa a la qual és introduïda involuntàriament l’espectador i el protagonista, que finalment serà vapulejat salvatgement per després ser llençat a una cuneta qualsevol. ÀLEX GORINA: No mencionaré El proceso, d’Orson Welles, més que un precís instant. Però és que tot i les diferències estilístiques, d’època, etc... hi ha una espècie d’ímpetu, en la riquesa narrativa del film, en l’atreviment dels canvis de registre tal i com es narra la història, en la veu en primera persona per una banda però també en els enfocs des de totes les bandes que dónes de Martín, que ja no sé si és el de El proceso o el de Ciutadà Kane, però em dóna la impressió que Welles t’agrada molt. RODRIGO CORTÉS: M’encanta que facis referència a Welles, i la teva perspicàcia en fer aquesta referència. De fet, jo també parlaria de F for fake, i aquell altre film que es va avançar dècades a la seva època com és El cuarto mandamiento. Perquè avui en dia fer aquest tipus d’exercici que fem a Concursante pot semblar videocliper, o publicitari, com si Eisestein ho hagués estat en la seva època. El que sí que és cert és que em sento molt proper als directors de muntatge: Eisestein, però perquè no Buster Keaton, Orson Welles, Hitchcock, i per mi, el millor director viu, que és Scorsese.
ÀLEX GORINA: A més està molt bé tal i com ho fas, perquè en cap moment sermbla un artifici sinó més aviat la forma més natural de presentar les coses: la ironia, la insolència i la desesperació amb què acompanyes aquest fragment de la vida de Martín. RODRIGO CORTÉS: El film, en realitat, amb aquesta estructura formal tan atrevida el que ens permet és entrar dins el protagonista, i ho fem a cops elèctrics de la mateixa manera que funciona la memòria. A vegades comencem a recordar una cosa, i mentre l’expliquem ens adonem que ens oblidem alguna cosa, i tornem enrera i comencem de nou. Calia, perquè l’espectador visqués el vertigen del protagonista, que el sacsegéssim una mica a nivell formal, però tots aquests aspectes que comentaves no són extemporanis o focs d’artifici ni aliens a la història. ÀLEX GORINA: Dóna la impressió que ets un director debutant però també molt segur de tu mateix i de les teves decisions. Segur que algú, quan ho vas plantejar, et va preguntar: per què repetir la mateixa fórmula inicial de Billy Wilder a Sunset Boulevard amb un narrador mort. A mi em satisfà molt, però també et faig la pregunta: per què? RODRIGO CORTÉS: Senzillament perquè la visió del mort és una visió molt càustica, molt sarcàstica i en definitiva d’una espècie d’humor molt cruel que és el que volia que tingués la pel·lícula. A més a més, aporta una visió d’allunyament molt curiosa, de distància, com si tota la història estés sobrevolada des de lluny. I això fa pensar una mica que els personatges estan controlats per una espècie de demiürg, com si fossin peces manipulades en una partida d’escacs. És en el muntatge que un es converteix, en el fons, en aquest demiürg que comentava. Però la referència a Sunset Boulevard és tan evident i explícita que està directament robada, com ha de ser. ÀLEX GORINA: Quan parlaves de la crueltat de la teva pel·lícula no he pogut deixar de pensar en un personatge, a banda del protagonista. Parlo de Santillana, que és un dels papers que més m’ha ajudat a veure per on vas, i que tot i tenir una crueltat terrible, té un punt de lucidesa admirable. RODRIGO CORTÉS: Té molt a veure amb aquesta visió càustica que estem comentant, com si fós una fusió perfecte d’alumini i cables de coure. De fet, la cadira de rodes en què va no sembla més que la prolongació del seu propi caràcter, en un món de vidre, alumini, alçada i formigó, però sempre amb aquest punt de lucidesa. Com si fós una espècie de taladradora d’execució perfecta que amb una sola mirada es capaç de veure a través de les persones fins a disseccionar les seves ànimes. ÀLEX GORINA: El repartiment de la peli està molt i molt bé, sense anar més lluny, Chete Lera en aquella espècie d’escena Bergman, perquè ens entenguem, on explica el funcionament de l’economia, està com mai abans havia estat de bé. De fet és una escena que hauria donat per un curtmetratge en sí mateix. RODRIGO CORTÉS: Sí, sí, estic molt content del treball dels actors i l’únic que puc dir és que sento un agraïment total cap a ells per com han estat en la pel·lícula. A més, en el cas de Chete Lera es necessitava un punt d’austeritat, perquè no volíem aconseguir un líder espiritual o emocional, digues-li Obi Wan Kenobi o Pigmalió, que intentés atreure seguidors, com un mestre, per convece’ls de res. Es tracta més aviat d’un personatge que està de tornada i que el que diu és: jo ja he après com funciona tot i he actuat amb conseqüència, tu fés el que vulguis, perquè jo ja ho he fet. ÀLEX GORINA: Hi ha un moment terrible amb aquest personatge que és quan, amb el comandament a distància i per demostrar com funciona el món, apaga el televisor i al mateix moment la seva mare es ‘desconecta’. És una persona que només viu connectada al televisor, i jo ja no sé si Chete Lera apunta amb el comandament cap a la tele o cap a la seva mare. I crec que aquest és un punt clau de la pel·lícula. RODRIGO CORTÉS: És cert que quan un comença a coneixer el personatge de Chete Lera, i entra en aquella casa, és com entrar en una bombolla d’irrealitat, com si s’entrés a Matrix, si em permets dir-ho d’aquesta manera, i les regles que un sap i que programen el funcionament basic de les persones no valen. ÀLEX GORINA: Ja que hem parlat de cinema clàssic fent referència a Concursante, en aquest cinema clàssic molts directors no tenien el poder de decisió final sobre el muntatge, i fins i tot avui en dia es nota que hi ha moltes pel·lícules on el director ni tan sols ha participat en la sala d’edició. En el cas de la teva pel·lícula era inconcebible que no participessis en el muntatge, perquè llavors el ritme, el tempo, el muntatge, la sang, no hauria funcionant tant bé com funciona. Com veus que altra gent no utilitzi aquest poder de decisió final sobre el film? RODRIGO CORTÉS: Personalment no crec en formulas màgiques, crec que només hi ha dues maneres de fer les coses, o bé o malament. Hi ha directors que no s’acosten a la sala de muntatge o d'altres que no s’acosten al visior de la càmera, un d’ells era Hitchcock, i estic a anys llum de demostrar res del que ell ha aconseguit, però tal i com jo veig la narracció, no veig cap diferència entre guió, direcció i muntatge, m’és impossible dissociar-les fins al punt que quan començo a escriure el guió ja estic muntant la pel·lícula, molts elements del muntatge ja són presents en la primera versió del guió. I quan dirigeixo, només rodo allò que sé que després s’ha de muntar. D’altra banda, hauria estat impossible fer aquesta pel·lícula en 6 setmanes si no hagués estat d’aquesta manera, potser n’hauria necessitat 10 o 12, quan per exemple sabem que la mitjana de pel·lícules més íntimes és almenys de 8 setmanes de rodatge. Per tant cal anar amb els deures molt fets i saber què es farà exactament amb el material. ÀLEX GORINA: Genial la música de Víctor Reyes, genials els títols de credit que gairebé semblen un somni de Saul Bass, i genial una cosa que passa al final de la pel·lícula, en el climax, on qui la va veure amb mi em va dir que gairebé no podia més de tan ràpida que anava la pel·li en aquell moment que precisament va molt a poc a poc, gairebé amb una càmera lenta que em va recordar el final de Fascinación, de Brian de Palma. I crec que està molt bé que hagis aconseguit l’efecte completament contrari precisament contenint i retenint. RODRIGO CORTÉS: De fet, aquest últim terç de la pel·lícula és gairebé insupportable espero que en el millor dels sentits, portant l’angoixa fins al final. Clar que feia falta un final que ens reconciliés amb la pel·lícula i amb cadascun dels personatges, i aquesta visió no jutja cap dels personatges i ens obliga pràcticament a rebobinar la pel·lícula i reubicar-la, no es tractava de fer un final amb una explosió d’eufòria sinó d’una manera més iíntima. ÀLEX GORINA: En qualsevol cas, Concursante és una magnífica sorpresa que confirma el que en els teus curtmetratges ja havíem anat veient. I per això, no només defensem la pel·lícula des de La finestra indiscreta, sinó que et demanem almenys una pel·lícula a l’any. Com a minim! RODRIGO CORTÉS: Si fos capaç de fer una pel·lícula per any a l’estat espanyol, hauria d’aprendre a tocar el clarinet per tenir una bona excusa per rebutjar els Oscar. Però de debò que em complau moltíssim veure com has captat la pel·lícula, i més en un programa que es diu com una de les meves cinc pel·lícules preferides. Gràcies de tot cor. àlex gorina per a LA FINESTRA INDISCRETA
|
|
Coincidint amb l'estrena de 