seccions àudio i video: la finestra indiscreta | el cine que ve

- És difícil plantar-li cara a la indústria, tal i com estan les coses avui dia, per fer una peli en català? I més si es tracta d'una primera peli?

Sí, és molt difícil. De fet, et trobes que tothom està en contra de que la facis en català. I no em refereixo a la gent de fora, sinó a la gent d'aquí. La resposta més habitual és: "si la fas en català et tancaràs moltes portes". Si sabéssiu els cops que ens ho han dit...

- Però vosaltres seguieu entestats en fer-la en català...

Teníem molt clar que, o era en català o no la feiem. Per una raó molt evident: els persontages pertanyen a families catalanes de Barcelona o de comarques de Catalunya i que jo sàpiga, l'idioma que parlen és el català. Si volíem fer una pel.lícula realista, aquesta era la primera norma que havíem de respectar.

- A banda dels problemes amb el català, com neix Joves?

Joves neix al bar del costat de la Filmoteca, prenent copes entre amics i fent una de les coses que més ens agrada en aquesta vida: parlar de cinema. Es pot dir que Joves neix també d'un rebuig al cinema que es fa actualment, que en línies generals és un cinema que fuig de la realitat, acomodat, sense risc ni temàtic ni formal, on els autors no tenen res a dir i sembla que fan cinema perquè no tenen res més a fer a la vida. Per nosaltres fer cinema no és fer qualsevol cosa. En paraules del gran Nicholas Ray: "S'ha de fer cinema o rebentar, i afrontar cada pel·lícula per primera o última vegada". Aquest és l'esperit que es va formar en nosaltres en aquella època, i us podem dir que no ha canviat gens ni mica en el nostre ànim.

- Heu tingut molts problemes a l'hora de trobar finançament i distribució, tant pel fet de ser en català, com pel fet de ser directors novells?

Sí, és clar. Has de trucar a moltes portes i acceptar moltes negatives. Una vegada ens van dir respecte el guió: "Veniu d'una escola de cinema, oi? Doncs continueu estudiant uns anys més i després torneu". Primera norma per fer cinema: "S'ha de tenir l'estómac de Robert de Niro a Toro Salvaje".

- Però pel què fa als calers, quins són els problemes més grossos que us heu trobat?

Nosaltres pensàvem que una vegada la pel·lícula estés llesta, el pitjor ja havia passat. Res més lluny de la realitat, és llavors que s'inicia un altre feina titànica: la distribució.

Ens van dir moltes vegades que la pel·lícula estava bé, però que al ser en català era un problema, que si tres històries no era molt comercial (suposo que no havíen vist Pulp Fiction o Amores Perros), que si el final de la peli no es tanca (aquesta era l'objecció més sorprenent i el senyal inequívoc que no havien entès res), etc... En fi, sort de la distribuïdora valenciana Sorolla Films que va apostar per la peli sense embuts.

- I abans d'això, creieu que és senzill que la gent (actors, productors, etc...) s'impliquin en un treball així, en català, independent i fins a cert punt outsider?

Pel que fa els productors, és difícil però no impossible. Encara hi ha gent que val la pena i es qüestió d'insistir fins aconseguir-ho. Evidentment amb els actors és molt més fàcil. La majoria d'ells tenen unes ganes bojes de fer cinema i l'únic que fa falta és que d'una vegada per totes aquest país arrenqui i comenci a fer pel·lícules una darrera l'altra. No tingueu cap dubte que els actors ho esperen amb tantes ànsies com nosaltres.

- A banda del boca orella, els mitjans han apretat força per recomanar la pel·lícula... us ho esperàveu?

No, no és una cosa que hi pensis massa. Per l'estil i l'esperit de la nostra pel·lícula no teníem gaires referències, així que pensàvem: "nosaltres ja hem fet el que havíem de fer; ara que sigui el que Déu vulgui". Evidentment, la resposta de la crítica i els mitjans a Catalunya ens ha satisfet molt, tot i que a la resta de l'Estat (amb honroses exepcions) ens han ignorat bastant.

- I a banda del suport de la crítica, pensàveu tenir una acceptació com aquesta per part del públic?

Es pot respondre el mateix que l'anterior pregunta. No ho penses, però estem molt contents d'haver creat debat, tant per l'existència mateixa de la pel·lícula dins el desert del cinema català, com sobretot pel contingut mateix de la peli. La nostra intenció era provocar alguna reacció, commoure d'alguna manera. Molta gent ens ha dit: "la pel·lícula és dura però molt real". No podíem esperar un elogi millor.

-Està previst que arribi a més sales?

No ho crec, però que es mantingui a Barcelona, tan als cinemes Boliche com al Paris, amb molt bona entrada ja és un èxit. De totes maneres, depèn del públic. Tampoc hi una data de sortida prevista, però per si hi ha algú que no l'ha vist i en té ganes, que no esperi massa, perquè amb aquestes coses no se sap mai.

- I a fora de Barcelona?

Ens agradaria que la pel·lícula es pogués veure més a comarques. Sabem que és molt difícil perquè allà només hi arriben super-produccions americanes. De moment, ja és segur que l'11 de febrer estrenem a Tàrrega. Tant de bo sigui el començament d'un bon "tour" per Catalunya. Per la nostra part estem disposats a fer presentacions de la peli on faci falta (ja hem anat a Girona, Terrassa, Sabadell i Manresa) ja que aquesta és la nostra campanya publicitària, juntament amb les recomanacions que fa la gent en fòrums de discussió tan ben parits com aquest.