Gorina pregunta: PATRICE CHÉREAU Coincidint amb l'estrena de 'Gabrielle'
Patrice Chéreau no es cansa de dirigir i d'apuntalar amb la seva càmera les relacions humanes. Domini, poder, comprensió són alguns dels elements que configuren el seu cinema i, en aquest cas, aquest film d'època amb recursos gens habituals avui en dia. Amb la gran Isabelle Huppert.
ÀLEX GORINA: Patrice Chéreau, moltes gràcies per atendre’ns, i moltes felicitats per aquesta pel·lícula que es basa en el que imagino que és un relat curt, de Joseph Conrad, que es titula The return, que com una novel·la seva, és un autèntic descens als inferns. És com el viatge a les tenebres, del propi Conrad. És una història ben diferent, però en el fons és també el viatge al desastre més absolut de la història d’una parella.
PATRICE CHÉREAU: Sí, el que és magnífic en el relat de Conrad és que entra directament en la mentalitat, a l’esperit, al cervell d’aquell home. Perquè la dona pràcticament no existeix en el relat de Conrad, es basa en l’home, en el descens a l’infern d’aquest home. I aquest home, el que es planteja no és tant la fidelitat, la infidelitat o l’adulteri d’aquella dona. És que si aquesta dona s’en va, si abandona el domicili conjugal, desapareixen totes les lleis, totes les normes, totes les regles, i per tant el món d’enfonsa. I el que és magnífic d'aquest relat, el que és extraordinari, és l’enormitat, la multitut de detalls i la dimensió que pren la crisis d’aquest home. Això és el que realment em va encantar de llegir-lo i el que em va fer venir ganes de fer una pel·lícula sobre aquest relat.
ÀLEX GORINA: Llavors, senyor Chéreau, quan aquest home explica la confiança, la seguretat del seu món on tots els equilibris són perfectes, cada cosa juga el seu paper impecable, gairebé com en un melodrama del XIX o una comèdia costumbrista fins que tot es destrueix, jo no vaig poder evitar de pensar en La regla del juego, de Jean Renoir, que era una pel·lícula on el director també explicava la dissolució d’un món basat en una sèrie d’arquetipus i estereotips que de cop i volta hi ha alguna cosa dins seu que l'acaba consumint.
PATRICE CHÉREAU: Bé, la diferència amb aquesta pel·lícula és que sí que hi ha una part de crítica social, que va unida a la època, i els personatges estan col·locats en un nivell econòmic X, però al cap de 20 minuts estic segur que la gent s’ha oblidat ja de l’època en què transcorre l’acció i està veient una història que li passa a dues persones, a una parella que ja no té desitg, que estan casats però que no es coneixen, i a un home que veu que la dona que pensava que li pertanyeria per sempre, ja no li pertany. Són dues persones que s’han oblidat d’estimar-se, i és per tant una pel·lícula sense època que podria passar actualment.
ÀLEX GORINA: Em fa la sensació que Gabrielle completa tota una sèrie de pel·lícules que vostè ha fet, començant per El hombre herido, passant per Intimidad i fins i tot Su hermano. Una sèrie on la relació entre dues persones són expressades amb total visceralitat, sense cap tipus de complacència, ni de mentida, ni de pacte, ni de condescendència. És a dir, que vostè clava el visturí fins on gairebé ningú s’atreveix avui en dia al cinema
PATRICE CHÉREAU: Sí, és el que intento fer a les meves pel·lícules. El que m’interessa són les relacions de poder, les relacions de desitg, les relacions de cohabitació jo diria. No només és que m’interessin, sinó que em plantegen preguntes com ara què he de fer per conèixer l’altre, per estimar l’altre, per respectar l’altre. Realment són problemes generals sobre la convivència perquè penso que és el problema que s’ha de resoldre. Per tant, quan faig pel·lícules és perquè em faig preguntes: com estimar, com comprendre, o per què és tan difícil que funcioni. Perquè potser el més difícil és admetre, conèixer i respectar a l’altre.
ÀLEX GORINA: Hi ha un pla de la pel·lícula que m’impressona, i és quan el marit llegeix la carta, trenca una ampolla, i es crea un silenci vertiginós. I comparteixo absolutament les senacions que tenim els éssers humans a vegades, quan ens abandona la sang del cos gairebé literalment. En aquest moment, igual que quan vostè escriu frases sobre la pantalla com podria haver ocorregut al cinema mut, o fins i tot per l’ús de plans molt curts de les cares dels personatges, un té la sensació de recuperar la força i la contundència que el cinema mut solia tenir en els vells temps.
PATRICE CHÉREAU: Sí, he intentat fer servir tots els mitjans que el cinema posava al meu abast. Sempre ens han dit que la realitat és en color i amb so i per això em semblava interessant fer servir el blanc i negre i l’absència de so. Precisament l’escena que comentaves no hi ha ni un sol so perquè vaig tallar tots els micròfons. És un silenci total. I és una pel·lícula formal que utilitza tots els mitjans del cinema. El primer que em vaig plantejar va ser fer una pel·lícula en blanc i negre fins a la carta, i a partir de la carta en color i muda. He fet servir escenes al ralenti, també utitlizo escenes fixes, hi ha rèpliques que m’interessava més que fossin llegides, i no pas escoltades. Així que hi ha una sèrie de temptatives formals que m’interessaven i que em venien de gust perquè així em permetien sortir d’un film que hauria estat molt clàssic i d’època.
ÀLEX GORINA: Per acabar, el volia felicitar per la càmera d’Eric Gautier com en totes les seves darrers pel·lícules, d’una sutbtilesa i moviment lleuger indescriptible, però de cop i volta es tanca en sí mateixa com en un museu, en els plans d’una casa que dóna la impressió de ser un museu congelat. I també per l’ús de la música d’aquest compositor, Fabio Vacchi, que crea autèntica sensació de tempesta al voltant dels personatges i en l’interior dels seus cors.
PATRICE CHÉREAU: Sí, la música m’agrada molt, és un músic que he conegut en aquesta pel·lícula. Fa música contemporània però amb una orquestra de veritat i la gravació s’ha fet com es feia abans. Tot i això, és una múisca contemporània però que té lirisme, que diu alguna cosa. Per exemple, hi ha un fortíssimo d’orquestra que dóna suport a les frases que apareixen en un cartró, les frases mudes i que aporten molt més que no pas si escoltéssim el crit, per exemple. El ‘queda’t’ apareix amb un signe d’exclamació i amb la música, i s'entén millor que si l’expreséssim de veritat. I pel què fa a Eric Gaultier, aquesta és la quarta pel·lícula que fem junts i ens entenem molt bé perquè no sempre volem fer la mateixa pel·lícula, sempre volem innovar. Ens entenem molt bé i hi ha una atenció recíproca. Sabem què fer i busquem coses noves amb la càmera. Fa 8 anys que treballo amb ell i per mi es un plaer fer cinema amb ell.
ÀLEX GORINA: Doncs moltíssimes gràcies i moltes felicitats, de debò, per aquesta pel·lícula preciosa, radical, i inoblidable que és Gabrielle.
Coincidint amb l'estrena de 'Gabrielle' 