» inici
|
Gorina pregunta: MARC RECHA ÀLEX GORINA: Marc Recha, després de 3, 4 entrevistes, després del procés de la teva útlima pel·lícula, comença el procés de fer una històrtia que potser es dirà Dies d’Agost, pel·lícula en rodatge constant, que està anant a festivals, hem tingut diversos contactes i hem fet una road movie, o una ràdio movie, o una road-ràdio movie al voltant de la gènesi, el desenvolupament i la conclusió d’una pel·li que, en sí mateixa, neix també sota aquest signe de desenvolupament constant. MARC RECHA: Sí, diguem que ara sí que ja s’ha tancat el cercle de tot aquest procés de work in progress. Però com bé dius, heu fet un seguiment gairebé insòlit. ÀLEX GORINA: De fet m’agrada molt haver participat, o en certa manera haver format part d’aquest procés, perquè els que l’hem seguit per informar-ne, ens hem vist arrossegats pel mateix que a tu t’ha arrossegat a fer que aquesta pel·lícula sigui el que és: la primera conversa que vam tenir, Ramon Barnils, lliurepensador m’agrada dir més que periodista, era un motiu central o una mena d’estrella de Betlem que seguies. I finalment, la pel·lícula com tu has explicat molt bé i com el mateix film demostra, ha acabat sent una altra cosa. Jo recordo una de les imatges que més m’ha sacsejat en aquesta vida: quan van llençar la bomba atòmica sobre Hiroshima van trobar les ombres de gent que va morir que van quedar fixades com una fotografia, l’ombra de la persona a la paret. I era l’únic símbol, la única presència d’aquell absent. I a mi, amb Dies d’agost, m’ha quedat la sensació que busquem sempre la persona i a vegades el que aconseguim és l’ombra, l’ombra que queda allà mentre nosaltres seguim el nostre camí. MARC RECHA: És una mica recuperar la idea de la memòria col·lectiva, però també aquest concepte que treballo a Dies d’agost i a les anteriors pel·lícules del paissatge humanitzat i tocat, treballat, per la mà de l’home. Jo crec que amb Dies d’agost, i en vaig prenent consciència a mida que la pel·lícula avança amb els dies i la comences a veure amb uns conceptes més teòrics, agafant distància, i aleshores un també entén que un dels temes de la pel·lícula, un d’ells, és la dificultat de crear. Però un altre molt important és el de les absències, els fantasmes, que van surant durant tota la pel·lícula. M’agrada molt la idea de les ombres, és com un cliché que hi ha allà quan fas una fotografia. Queda. És molt maco, està molt bé. ÀLEX GORINA: Què és més interessant en el fons: intentar conèixer a fons, ‘dominar’ una persona, o fer nosaltres coses amb allò d’ell que ens ha influït des que l’has conegut, hi has tingut una relació, i t’ha influenciat en certa manera. És a dir: més val crear a partir de, que no pas intentar posseïr el personatge? MARC RECHA: Diguem que la llibertatt del personatge de Ramon Barnils està surant a tota la pel·lícula, està treballat d’aquesta manera. Amb el meu germà, quan estem a la pel·lícula, o quan estem amb tots els col·legues, és una manera de parlar de la llibertat; de parlar de gent desarrelada, apàtrida, amb una certa visió llibertària a la vegada que també ens ve de quan érem petits. Tot això ens ve a favor. La complexitat de la pel·lícula era parlar d’una persona, però no de forma directa, sinó de suggerir a través d’altres coses. I per mi, això que dius del Ramon, està en el paissatge està en la manera de parlar de tots nosaltres… és a dir, no es fa d’una manera frontal. Per què a la pel·lícula hi ha una veu en off d’una germana que diu què van fer els seus germans uns dies d’agost? Perquè crec que si haguéssim parlat nosaltres directament, hauríem sacralitzat massa els germans i els hauríem fet massa taxatius. D’aquesta manera agafa un toc poètic, més oníric, més de somni, com un conte explicat cap a gent gran. I, per tant, el relativitza. No els fa totèmics, amb sentències de tot el que estan dient, sinó que es dedica a allò que deia el Pla, de passar el mirall pel camí i reflexar-hi tot el que està passant. ÀLEX GORINA: El cas és que Dies d’agost, sou tu i el teu germà, sou bessons, encara que no us assembleu gaire, en apariència visual i immediata, però sou els que viatgeu amb la pel·lícula i dins de la pel·lícula per un paissatge que us porta fins a una casa on va viure un temps el Ramon. És buida, però claríssimament encara amb els fantasmes. Tu ja havies parlat de la figura del germà, però tornes sobre el tema de com vivim, diem-ho d’una manera terrible, contaminats, o d’una forma bonica, acompanyats de moltes persones, per exemple el teu germà. És evident que us heu acompanyat i en aquesta pel·lícula us mireu cara a cara. És una mica allò de què hi ha de tu en mi, què hi ha de mi en tu, què ens uneix, què ens separa, i què passa si som protagonistes, a més a més de la nostra vida, d’una aventura que és fer aquesta pel·lícula. MARC RECHA: I a més una aventura tan complexa com és un rodatge. Jo crec que ens hem acompanyat junts tot el que ens hem ajudat i aquí la complicitat ha estat màxima. I en els moments més difícils, sempre hi havia un o hi havia l’altre. La pel·lícula, com tota road movie, suposo que és un viatge d’aprenentatge personal en aquest sentit de créixer humanament. Clar, a en David ja el conec, no només com a germà sinó perquè som col·legues, molta complicitat, i en aquesta complicitat hi ha l’ajuda. Llavors sí que en aquest sentit la pel·lícula s’ha vertebrat d’una manera molt coral, molt assambleària en el sentit que tothom ha col·laborat i el David és un clar exemple. La idea, per exemple, que surtin el Pere o la Fina, que són dues de les persones que ens trobem durant el viatge, va ser d’ell ja que la història ens demanava tenir més gent. I aleshores jo li deia: com podem trobar més o menys gent com nosaltres, que pensi I visqui com nosaltres, del no res? I diu: doncs perquè no truquem al Pere i a la Fina, que són col·legues de la infància, que ens coneixem, i que t’expliquin coses? Llavors el treball amb ells, en comptes d’assajar, perquè no són actors, vam fer que ens expliquessin les seves experiències. Llavors jo vaig anotar coses i algunes després surten a la pel·lícula, com per exemple que el Pere toca la trompeta al bosc per no molestar els veïns. La pel·lícula es va nodrint de tot això, llavors si no hi ha una complicitat amb l’equip tècnic, i sobretot una generositat, doncs és impossible. Perquè la ficció s’alimenta d’aquest viatge. ÀLEX GORINA: Això és el que t’anava a dir, neix constantment. En el cinema, curiosament, en el model clàssic és el de pel·lícula perfectament calculada tot i que sempre hi hagi un punt d’imprevisible, de miracle que apareix espontàniament perquè es donen les condicions. Dies d’agost és, en canvi, una d’aquelles pel·lícules on un té la sensació d’embarcar-se en el mateix viatge. Et deixes endur i tens dret a comviure amb els personatges perquè quan estàs veient una escena, encara no s’havia rodat la següent i de fet no se sabia quina seria la següent, si caminaria pel bosc o si tindria tal llum. Per tant tens aquest dret de sentir-te espectador privilegiat de com neix una pel·lícula. MARC RECHA: Sí, en aquest sentit jo m’he trobat amb un projecte molt desafiant I complexe que no sé si tornaré a repetir d’una forma tan intensa perquè treballar sense guió és molt complicat. Jo sempre penso en el Sam Pekinpah, quan fa Grupo salvaje, on hi ha aquesta complicitat que comentàvem. Llavors la pregunta és aquesta, pots arribar a conjugar això amb un equip que treballa, i aconseguir crear un imaginari crepuscular en un western, per exemple? Per mi els ideals, el misteri està aquí. ÀLEX GORINA: Jo recordo una imatge que sempre m’ha encantat de Roma, de Fellini, que és el moment que Fellini persegueix pels carrers Anna Magnani, ella es tanca a casa seva. No sé què li vol preguntar ell, però ella li diu: “Vés a dormir, Federico. Deixa’m en pau”. Ella es tanca i ja està. A Dies d’agost, després de tota la cerca, el Marc Recha arriba a casa, es tanca i s’ha acabat. Em va donar una mica la sensació del Marc Recha dient-li al Marc Recha: “Deixa’m en pau, que ara necessito estar sol amb mi mateix”. MARC RECHA: La sensació és una mica aquesta, després d’uns dies d’estar fins al capdamunt de tot, i dius ara em prenc uns dies i si algun dia em decideixo a escriure sobre aquesta època de la que parlava en Ramon Barnils, ja ho faré. àlex gorina per a LA FINESTRA INDISCRETA
|
|
Coincidint amb l'estrena de 'Dies d'agost' 