seccions àudio i video: la finestra indiscreta | el cine que ve

- A què jugava Jaume Figueras quan era petit?

Jugava a pilota amb els meus germans imaginaris, perquè jo no tenia germans i jugava a pilota amb els meus germans imaginaris.

- Quins records tens del “laboratori” del teu pare?

Quins records tinc? Doncs que era un “laboratori” una mica casolà, però que em va iniciar en un tema prossaic com era la pasteurització de la llet.  Ningú preveia en un primer moment que jo no seguiria la tradició familiar.

- Ja ens has comentat abans que no tens germans.  Algun cop has sentit anyorança per aquest fet?

I tant! Jo sempre esperava tenir germans, però no va poder ser, per un fet molt concret, que la meva mare quan jo vaig néixer tenia quaranta anys, i li van aconsellar per raons de seguretat que no tingués més fills.  Jo això ho vaig saber més endavant, però sempre vaig esperar tenir germans.

- D’haver tingut més germans, hagués compartit l’afició pel cinema amb ells?

No ho sé.  Són coses molt individuals, aquest tipus de vocacions o d’aficions, crec.

- D’on li vé aquesta afició pel cinema?

Jo crec que té un origen concret que és aquesta possibilitat del meu pare, de poder anar al cine els dies de cada dia perquè els caps de semana treballava. I com que era molt aficionat, doncs jo anava al cine amb els meus pares els dies de cada dia.  I els caps de setmana anava al cine amb la colla del col·legi.  Per tant, segurament jo era dels crios que veia més cine del meu entorn, i això creava una mena d’adicció pràcticament.

- I com passa d’afició a professió?

Casualment, com tot a la vida pràcticament.  Jo començava la primera feina després de la mili va ser de redactor publicitari en una agència de publicitat en què jo havia de redactar textos per qualsevol cosa, des de botigues de roba fins a formigoneres, fins que un conegut em va comentar que quedava una plaça lliure per fer de redactor publicitari.  Em vaig presentar i de seguida em van agafar.  I a partir d’aquell moment em vaig integrar, curiosament, en el món del cine a través de la indústria, per dir-ho així.  A través d’una cosa que em va alliçonar molt, que era els aspectes de llançament, de marketing d’una pel·lícula, que en aquella època era molt diferent d’ara, però que em va obrir molt les portes a com anava la indústria per dintre. 

- T’haguès agradat “fer cine” enlloc de només veure’l?

Segurament sí, però sempre he dit que no tinc capacitat d’organització, sóc molt despistat, i no tinc dots de mando, i això em sembla que és essencial per fer-ho.  Per tant no tinc cap mena d’enyorança de no haver-ho fet.

- Ho consideres una vocació frustrada?

No, en absolut.  Estic més frustrat per no saber música, perquè tinc molt instint musical, i en canvi, no domino cap instrument musical. 

- En una altra entrevista vas dir que no eres crític de cine, si tampoc tens el títol de periodista, què és Jaume Figueras?

Doncs hehehe, un intrús, hehehe. No he fet cap estudi de periodisme.  Jo sempre he dit que des dels temps del Cabrera Infante, que ell va dir que no era crític sinó un cronista, això a anat passant per diferents personatges que han volgut diferenciar aquests dos aspectes. Vull dir, un crític és el senyor que, cada dia, escriu en un diari o en una revista, escriu la seva opinió de la pel·lícula, i jo, en canvi, m’he vist més abocat a fer cròniques o informació del món del cine, sempre posant, evidentment, una mica la teva visió irònica o distanciada, si pot ser.

- Un presentador d’un programa de cine ens va dir certa vegada: “Veo un montón de películas y, además, me pagan por ello, qué más puedo pedir?”. Tu demanes alguna cosa més?

Jo demano anar a veure moltes menys pel·lícules de les que he de veure perquè m’avorreixo moltíssim últimament.  Aleshores no crec que sigui un privilegi, és a dir, és millor anar al cine que no anar a treballar a un banc i fer comptes cada dia, però a vegades estàs sentat en un cine i al cap de vint minuts dius: “Què estic fent aquí?”. 

- Ara t’atreveixes amb Endevina qui et parla de cine, unes memòries cinematogràfiques on han escrit de tu: “Fa més de quaranta anys que parla i escriu de cine, però aquesta és la primera vegada que redacta més de vuit pàgines seguides”.  Per què ara i no abans?

Perquè m’ho van demanar, senzillament. Una editorial em va dir si estaria disposat a fer això, un resum de coses.  Primer em va semblar que jo no era una persona que tenia agendes, ni memòries, ni diaris escrits, però vaig fer un capítol de prova, parlant d’una cosa molt anecdòtica, concretament, els hi va agradar i llavors vam dir: “Doncs seguim per aquí”.

- T’agrada compartir aquestes anècdotes?

Sí, m’agrada perquè són coses que a vegades semblen intranscendents però que donen una visió més ample del cine.  Avui mateix m’han telefonat de la tele: “S’ha mort Rianiero de Mónaco”.  Quan en Rainiero i la Kelly es van casar, no hi havia televisió en color, llavors una distribuidora cinematogràfica, no, una productora vull dir, va fer un documental en color del casament i es va estrenar en cine, encara que no durava ni un hora, i va ser un aconteixement en aquell moment.  Vull dir, és una cosa que avui, els més joves no ho saben i poder-los explicar que un documental sobre la boda del Rainiero i la Grace provocava cues als cines... ara diran, bé, si ho tinc a la televisió cada dia, doncs en aquell moment no era possible.

- En aquest llibre demostres humor; un humor irònic quan parles de l’alopècia de Chistopher Reeves, i un humor directe quan clarament dius que no prendries un cafè amb Tom Cruise. Jaume Figueras és així realment o només quan escriu?

Jo crec que sóc així.  Bé, és a dir, la ironia de l’alopècia de Chistopher Reeves qui, per altra banda, em va semblar un ser encantador, no era una alopècia, és que realment tenia una clapa, el pobre “superman” tenia una clapa i, aleshores, tenia molta cura que els operadors, per fer-li l’entrevista, no li enfoquessin la clapa i, llavors va demanar si us plau que li enfoquessin d’una manera determinada. Jo, quan entrevisto a la gent, de seguida em sembla que copso si és una persona que està treballant per pura rutina, que és normal, o té una qualitat humana que traspassa, o no té aquesta qualitat humana.  En el cas del Tom Cruise o del Richards Dreyfus o de la Jodie Foster, em sembla que no la tenen, o que no la saben transmetre almenys.

- En aquestes memòries expliques un desagradable incident.  Vas ser acusat d’apologia de l’incest pel comentari que vas fer sobre la pel·lícula Le soufflé au coeur. com vas viure aquesta situació?

D’una manera bastant divertida en el fons, perquè la meva crònica era completament irònica en el sentit de dir això, amb una mare com Lea Massari, una senyora que m’agradava molt a l’època, qualsevol faria incest, no? I que un denunciant anònim, que encara no s’ha sabut mai qui era, fes una denúncia, que ell ho considerava un delicte, i que un jutge l’acceptés, i que la revista Fotogramas es veiés implicada, i que jo hagués d’anar a un tribunal a parlar del tema, era quasi patètic.  Sobretot quan rebies les instruccions, com en una pel·lícula, de l’advocat que et digui: “Vagi amb vestit fosc, amb corbata, no creui les cames, sigui respectuós, i digui que està molt penedit d’haver fet aquestes declaracions”.  Bé, semblava Perry Mason dient-li a un criminal que dissimulés el màxim possible. Per tant, en aquell moment ho vaig viure amb bastanta ironia, però ara ja ho veig amb una conya total.

- Santiago Figueredo és la cara més oculta de Jaume Figueras?

No, què va! Santiago Figueredo va tenir una cara oculta molt curta i molt provisional a la revista PlayBoy, de la que, per cert, m’agradaria recuperar uns exemplars perquè no els he trobat mai més. Vaig fer una crònica de “Las diez peores películas del cine español” en aquell moment, ara n’hi haurien unes quantes més, i no he aconseguit trobar aquest exemplar.

Què significa Ordet per a tu?

Ordet és el nom d’una petita societat que vam crear un parell de socis i jo en homenatge de la pel·lícula del Dreyer, evidentment, que és una pel·lícula que m’agrada molt, però no va ser la primera opció de nomenar aquesta societat així, la primera opció era una altra que estava ja registrada, que era “Zuppa”, per una raó personal.  I aleshores, com que això dels registres és molt complex, està registrat tot.  Ara imagineu-vos vosaltres que voleu fer una societat del que sigui, de ludòpates, i voleu registrar “Ruletina SL”. Segur que està registrat!  I Ordet concretament no ho estava, i per tant, com que m’agrada molt Dreyer, no tan sols Ordet sinó també Gertrud i Dies Irae, el vam registrar.

- Quina pel·lícula d’ara estaria a l’altura d’Ordet?

Moltes.

Però del moment actual.

Ah, del moment actual. És que clar ara no hi ha gent que faci cine amb aquesta visió tan transcendent i metafísica de les coses i tal. Fins i tot les últimes pel·lícules de l’Ingmar Bergman eren una mica ja massa retòriques, potser. Del moment actual no sabria dir-te. El que sí que no està a l’altura de Dreyer és el senyor Angelopoulos, que jo crec que algú hauria de començar a desmitificar lo pedant que és, perquè és que... Vaig anar a veure l’altre dia la pel·lícula aquesta d’Eleni i em va semblar realment que aquest tio té un ego que no pot amb ell.  Es pensa que fer un pla de cinc minuts amb llançols blancs mentre un tio toca l’acordió és fer poesia, i el que és, és realment una pedanteria insuportable. Cineastes que fagin bon entreteniment continuo creient que n’hi ha molts, que fagin cine com Dreyer, no.

- Llavors creus que el cinema d’avui no és de molt bona qualitat.

No, no sóc tampoc nostàlgic ni retrògrada en aquest sentit, però vull dir, el que no hi ha és un tipus de cine que aprofundeixi massa en temes socials.  Hi ha molt cine de gènere que a mi m’agrada i em diverteix, des del Tarantino fins a coses dels germans Farrelly em diverteixen, sí vols, però... quan algú es posa a fer cine transcendent, doncs li surt Million Dollar Baby, que és una pel·lícula molt respectable però que em sembla una miqueta maniquea en el fons. Per tant, jo sí que enyoro una mica el cine basat en obres de teatre, que hi havia als anys 50 i 60, d’Arthur Miller o Tennessee Williams, que retratava una mica la societat i les vivències quotidianes d’una manera molt versemblant, i ara això no ho trobo.