» inici
|
Gorina pregunta: HANS-CHRISTIAN SCHMID ÀLEX GORINA: Primer de tot, molt bona nit i gràcies per venir a Sitges. HANS-CHRISTIAN SCHMID: Gràcies. De fet ha estat una sorpesa rebre la trucada del Festival el dia abans de donar els premis. Jo estava en un dia completament gris i fred de Berlín, fent en aquest cas de productor i guionista, així que vaig decidir venir cap a aquest lloc tant bonic. ÀLEX GORINA: Espero que li comuniqui a Sandra Hüller el premi que ha guanyat, que també va guanyar al Festival de Berlín. No sé quants premis més ha guanyat Requiem, i no només per l’èxit d’aquesta pel·lícula sinó d’un altre film alemany com és Grimm Love, la història del canníbal de Rothemburg que ha tingut diversos guardons, tot plegat fa que sigui un gran triomf del cinema alemany al Festival. HANS-CHRISTIAN SCHMID: Bé, no puc opinar sobre l’altre film alemany perquè com sabeu ha estat prohibit a casa nostra. A Alemanya no s’ha estrenat i per tant no en puc dir res. Pel que fa al cinema alemany, jo fa 10 anys que faig pel·lícules, i és cert que a la cinematografia del país, així com al Festival de Berlín, les coses s’estan fent bé. Això ajuda a la gent jove i als nous directors. ÀLEX GORINA: Deixi’m que li faci un comentari. Requiem va ser molt ben acollida per la crítica del Festival quan es va projectar, però tot i això, hi ha hagut discrepàncies quan se l’hi ha donat el premi a Millor Pel·lícula del Sitges 2006. I no pas per la qualitat de la pel·lícula, que ningú la discuteix, sinó perquè es tracta d’un Festival de cinema fantàstic i Requiem és una pel·lícula inspirada en uns fets reals, i no sé quin sentit té en un certamen com aquest. El festival ha defensat aquesta programació, ha explicat que li interessa que el gènere s’acosti cada vegada més a la realitat. Què li sembla la inclusió de Requiem a Sitges? HANS-CHRISTIAN SCHMID: De fet he de dir que em vaig sorprendre molt quan em vaig assabentar que Requiem era seleccionada pel Festival, i encara més quan em vaig assabentar que havia estat premiada. Però si obro una mica més la meva mirada, he de dir que la fantasia no només forma part del gènere fantàstic, no és només allò extraordinari. I potser és en aquest sentit que la pel·lícula guarda una certa relació amb el festival perquè no és tant la història d’un exorcisme com la història d’una noia que perd el sentit de la realitat. Però, en tot cas, això és una pregunta que s’hauria de fer al Festival, si volen mantenir les mires més tancades, o si volen obrir-les una mica més. La meva aproximació a la història tenia molta part de realitat i de fet volíem donar-li un toc de documental. ÀLEX GORINA: Hi ha una aspecte de la pel·lícula que m’agradaria comentar, i que potser molta gent no té massa en compte a Requiem. El lloc on se situa l’acció (aquest exorcisme que una família realitza a la seva filla, una família molt catòlica i religiosa) és un indret catòlic emmig de l’Alemanya protestant. És un món catòlic tancat, a la defensiva que en una societat com la que vivim avui té un comentari a fer sobre quina és la situació religiosa extrema en alguns llocs. HANS-CHRISTIAN SCHMID: Bé, jo vinc del sud de Babària, i es podria comparar una mica amb Fàtima i indrets d’aquest estil. Així que jo vaig créixer amb gent que potser té una visió una mica fonamentalista de la religió. No és que vulgui condemnar la gent religiosa amb aquesta pel·lícula, però, si es vol, es pot trure com a missatge de Requiem que el fonamentalisme no és bo de cap de les maneres. El que vaig intentar en certa manera era dibuixar les línies del que està passant a la societat, i establir alguna connexió per al públic. Crec que en primer lloc, Requiem és una història entre una mare i una filla que tenen un conflicte a Alemanya, els anys 70, però també és molt més que tot això ja que intenta obrir portes al present. Per sort, ara mateix al 2006 no tenim cap necessitat de demostrar que l’exorcisme no és cap bona manera de tractar les coses. ÀLEX GORINA: Finalment, ja que no ha pogut venir Sandra Hüller, jo la vaig veure a Berlin, i és una persona d’unes qualitats interpretatives, d’una capacitat de comunicació, però el que és molt important també: és una persona que dóna en pantalla un carisma, una presència, és a dir, atrau i omple la pantalla. Com ha estat treballar amb ella, i com s’ha sentit després del premi de Berlín? HANS-CHRISTIAN SCHMID: És interessant perquè en primer lloc, quan buscava l’actriu, volia un noia que fos prima, pàlida, i que tothom pensés ràpidament que estava malalta, o posseïda o epilèptica. Quan vam trobar la Sandra ens vam adonar que era una gran oportunitat per nosaltres per la seva força física i que el públic esperés que aquesta noia tindria prou forces com per millorar i per seguir endavant. Sabíem que al final de la pel·lícula l’esperança va minvant, i per tant havia de ser ella qui construís aquesta esperança de cares als espectadors. Crec que això fa que la pel·lícula sigui una experiència més emocional. Treballar amb ella es genial perquè és una actriu de teatre i mai havia fet cap cinta. És d’una escola d’actors molt bona de Berlín. Sabia perfectament que ho faria bé. Si a algú li donen una obra de Shakespeare que dura quatre hores és perquè realment està preparat. àlex gorina per a LA FINESTRA INDISCRETA
|
|
Coincidint amb el Sitges 2006