» inici
|
Gorina pregunta: GERALDINE CHAPLIN ÀLEX GORINA: Geraldine, primer de tot bona nit i benvinguda. A la pel·lícula William i Miguel hi ha un moment que el personatge d’Elena Anaya et diu alguna cosa així com "tornem a viatjar a Espanya", o "cap a Espanya altra vegada". I la teva resposta, la resposta del teu personatge, és alguna cosa de l’estil de "uf, altre cop!". Geraldine ha viatjat moltes vegades a Espanya en aquesta relació força constant que has tingut amb el cinema d’aquest país. I el que et volia preguntar era precisament això: què penses, o com et sents, cada vegada que el cinema espanyol et torna a reclamar? GERALDINE CHAPLIN: Feliç, molt feliç i per aquesta pel·lícula especialment. Perquè he rigut tant! El guió és tan divertit, tan lliure, tan irreverent! La pel·lícula no la he vist encara, però et puc dir que m’ha encantat agafar aquests dos homes i tractar-los d’aquesta manera: Shakespeare és una espècie d’home amoral, sense escrúpols, i Cervantes és un vell verd. I sobretot, és una pel·lícula amb una heroïna, una noia jove, guapa, atrevida, que es tira per les finestres, que munta a cavall. És una espècie d’Errol Flynn que no s’ha vist al cinema, i a més és una heroïna que triomfa al final tot i les aventures arriscades a les que s’enfronta, una cosa que no s’havia vist en anys crec jo. ÀLEX GORINA: Ara que dius això, hi ha una part del maquillatge que dus a la pel·lícula i que ara que estàs de promoció també dus. És aquesta espècie de puntet negre que dus sota l’ull. GERALDINE CHAPLIN: Sí, és inevitable perquè de fet no és maquillatge! [riures] És una piga que sempre m’havien dissimulat amb el maquillatge a les pel·lícules, sempre havíem mirat d’esborrar-lo perquè més d’un cop m’havien dit: “se t’ha escorregut el rímel, tens una taca de rímel”. En canvi un dia un fotògraf em va dir el contrari, que estava boja de treure-me’l i que el que havia de fer era potenciar-lo perquè donava un toc únic. ÀLEX GORINA: I això de venir de la part Chaplin o de la part O'Neil? GERALDINE CHAPLIN: Jo crec que de cap de les dues, és meu i prou [riures, de nou] ÀLEX GORINA: Per cert, ara que parlem de la família. Tots els germans Chaplin, que sou un grapat, i que cadascú té la seva feina en particular. Us veieu molt? És a dir, ara que han sortit precisament aquestes edicions de les pel·lícules del vostre pare, ho porteu tot junts realment? GERALDINE CHAPLIN: No, en absolut! Com que som tants, hi ha diferents grupets. Jo per exemple em veig amb el meu germà Michael, o amb Annie, a vegades amb la Josefina. La Victòria es veu, per exemple, amb en Christopher i a més, amb els anys, com que ens anem fent més grans, ens veiem cada vegada menys. ÀLEX GORINA: Ho dic més que res perquè teniu les pal·lícules del vostre pare cuidades, ben conservades i sempre ben preparades i és un luxe que això ho porteu tan bé, que els materials estiguin ben guardats... GERALDINE CHAPLIN: Doncs mira, això no és mèrit nostre sinó d’un senyor genial que és Marin Karmitz, que és Mk2 a França, que ell sí que es cuida dels drets d’aquestes pel·lícules, i les tracta molt bé. Ell sí que està fent un treball espectacular, no pas la família. Bé, sí, la meva germana a França sí que s’ocupa de la oficina però és més aviat MK2 i gràcies a ell que aquestes pel·lícules han pogut tornar a sortir en pantalla gran. ÀLEX GORINA: Bé, és una alegria. Perquè, tot i que és impensable que li pugui passar alguna cosa dolenta a l’obra de Chaplin, un sempre tem que s’espatlli, oi? GERALDINE CHAPLIN: Sí, clar, de fet ara feia massa temps que estava guardada i això fa que s’acabi oblidant. S’ha de recordar i crec que s’ha de mantenir viva l’obra del meu pare. No es pot pensar, bé, ja la treurem d’aquí a un temps, s’ha de lluitar, és una lluita. Nosaltres no teníem la infrastructura per fer-ho, però aquest home la té i ho fa molt bé. ÀLEX GORINA: Per cert, et va agradar la interpretació de Robert Downey Jr. a Chaplin, la pel·lícula? GERALDINE CHAPLIN: Preciós, encertadíssim. ÀLEX GORINA: Ok, doncs tornant a William y Miguel: tanquem parèntesi i tornem a la meva primera pregunta. Està bé que una directora, que Inés París, hagi estat qui ha tirat endavant, qui hagi fet aquesta pel·lícula sobre una dona que, en un món d’homes, porta la veu cantant i que recorda molt sovint una cosa que tenim pràcticament oblidada, i és que en el teatre de Shakespeare, el paper femení, tot i que en aquella època l’interpretaven homes, portava el control de les situacions molt més del que estem acostumats a recordar. GERALDINE CHAPLIN: Sí, el personatge d’Elena Anaya ho controla tot encara que sigui pels pèls, perquè en moltes ocasions entra en totes les situacions amb molt bona intenció, encara que cada vegada se li acabin girant coses en contra. De totes formes, ella és molt valenta, fa el cor fort, i aconsegueix sortir-se’n. És molt divertit per mi. ÀLEX GORINA: Veient la pel·lícula vaig pensar que un dels trossos on et devies haver divertit més és al tros de la representació teatral, cap al final de la pel·lícula, allò típic del teatre dins del cinema que acaba explicant què és el que passa fora, molt maquillada, molt divertida, molt pantomima. I vaig pensar, segur que en aquest moment s’ho està passant molt bé. GERALDINE CHAPLIN: Sí, en aquest moment en especial però realment en tota la pel·lícula. M’ho he passat molt bé, sobretot per la relació que tinc amb Elena Anaya, aquesta gran amistat que tenim i que la considero com una filla, la veritat. GERALDINE CHAPLIN: No, què va! És un d’aquells antulls del destí. La vaig veure, per primera vegada, i ja va sorgir una espècie de simpatia irracional. Jo vaig llançar-li el cordó umbilical, ella el va agafar, i des de llavors que en aquest sentit som com inseparables. I em sento enormement orgullosa d’ella. ÀLEX GORINA: Géraldine, moltíssímes gràcies, sort amb tot i fins la propera. GERALDINE CHAPLIN: Moltes gràcies! àlex gorina per a LA FINESTRA INDISCRETA
|
|
Coincidint amb l'estrena de 