La Lisa Reisert odia volar, però el terror que li espera en el vol nocturn a Miami no té res a veure amb la por als avions. Al seu costat s’asseu un assassí a sou que l’embolica en un crim. Si no s’hi presta, el seu pare caurà mort a mans d’un altre sicari.

<< indicat x: qui vulgui veure un Wes Craven allunyat dels assassins en sèrie. >> contraindicat x: seguidors del Craven creador d’ensurts i morts en cadena.

El nom de Wes Craven va sempre lligat al gènere del terror, i és que pel·lícules com Scream i els malsons d’Elm Street s’han acomodat a l’ensurt, però no podem deixar de banda el suspens, allò que tant s’agraeix en les pel·lícules de por. Vuelo nocturno sí recorre al suspens com a principal i temible arma.

Vuelo nocturno té aquell ingredient tant hitchcockià com és el de l’innocent embolicat sense voler-ho enmig de circumstàncies perilloses. Però la pel·lícula remet irremeiablement a una estrena prou recent com és Collateral, en aquest enfrontament entre un assassí a sou i un innocent que es veu implicat en una torbulenta història. En aquest cas es tracta de la novella Rachel McAdams, qui, sense desitjar-ho, veu com la vida del seu pare es posa de sobte en perill gràcies a l’entrada en escena de Jason Rippner, interpretat per Cillian Murphy.

El millor de la pel·lícula és el simple fet que signifiqui el ressorgiment -petit- de Wes Craven després de l’horrorosa La maldición, on convertia l’ocularment expressiva Christina Ricci en dona-llop. Aquí, per fi, no hi ha ni assassins esbojarrats que perden el nord quan els cau un ganivet a les mans ni noies que corrin cap al costat equivocat. Però és clar, per algun lloc fluixeja. Alguns secundaris prou lamentables i arquetípics, juntament amb una anarquia final que sembla no saber on va, fan que la darrera pel·lícula de Wes Craven quedi penjant d’un fil.

Vuelo nocturno, però, arriba avalada per la crítica i el públic nord-americans. Això no té perquè ser sinònim de res bo, però és una dada...