Torrente es un ex-policia espanyol feixista, masclista, racista, alcohòlic... i de l'Atlético de Madrid. Aquest curiós representant de les forces de l'ordre viu amb el seu pare paraplègic a Madrid, on du a terme la seve feina de "defensor" de la justícia. Gràcies al seu olfacte, descobreix en el seu propi barri una important xarxa de narcotraficants.

<< indicat x: qui tingui un humor més barroer. >> contraindicat x: gent d'humor més subtil.

De la mà d'Andrés Vicente Gómez, un dels productors més prolífics de l'estat espanyol, i també un dels més odiats per no haver-li deixat rodar El embrujo de Shanghai al millor director espanyol, Víctor Erice, Santiago Segura irromp en el panorama cinematogràfic com a director amb una paròdia de l'espanyol de carrer que va posar contra les cordes el Titanic de Di Caprio en quant a èxit de guixeta.

Torrente és un personatge nefast en tots els sentits: professionalment i humanament. Això el fa un gran personatge cinematogràfic. Santiago Segura, però, passa de complicar-se la vida i filma una pel·lícula directa, sense pretencions artístiques, que va destinada a l'espectador menys habitual, a aquella gent que potser va una vegada al mes o cada dos mesos al cinema. Legítim. A partir d'aquí es pot jutjar el seu valor. Però el que no se li pot negar és la seva capacitat de convocatòria.

Santiago Segura s'ha convertit en tot un personatge a Espanya. Les seves aparicions a la televisió s'han sumat a les seves interpretacions cinematogràfiques, sempre en papers brètols o més o menys divertits. En gran part, el públic va a veure allò que se li diu. I si en Segura surt, som a mínim, a dos programes televisius al dia per promocionar la seva pel·lícula, doncs la gent hi va. És com els anuncis de discos a la televisió. Va una veu en off i et diu: "tu artista favorito. ¡Cómpralo!". I és clar, si una veu en off ho diu, doncs serà que és veritat, que "es mi artista favorito". Quelcom semblant passa amb en Segura. No és una veu en off, sinó un homenot passat de quilos amb cabell llarg i incipient calvície. I això el fa més entranyable.

Torrente arrastra el públic jove, afeccionat a l'humor escatològic, per la seva simple configuració. L'altre públic hi va atret per diferents motius: curiositat, morbo, mal gust... Fins i tot la recuperació d'una figura del pleistocè cinematogràfic com Tony Leblanc aconsegueix portar gent de la tercera edat al cinema. Sobretot iaies. I així, Santiago Segura, crea un ampli radi d'acció i aconsegueix que es parli d'ell, per bé o per mal. I això és la millor publicitat per una pel·lícula.

La pel·lícula es converteix des d'un principi en una caricatura de tot allò grotesc. És basta i políticament incorrecta, i ens trensporta lleugerament al primer Álex de la Iglesia, element que va conèixer el nostre protagonista a València un dia històric pel cinema espanyol. I és que d'aquell encontre en sortirien algunes col·laboracions importants, com la de El día de la bestia o, posteriorment, Muertos de risa.

El més recomenable per visionar aquesta pel·lícula és oblidar-se dels escrúpols. Preneu-vos-ho com si li fessiu una ullada al jueves, però en versió cel·luloide i menys intel·ligent. D'aquí en sortirà Torrente, el brazo tonto de la ley, les aventures d'un engendre violent, cobard, masclista, feixista, brut, viciós i desagradable.