» inici
|
TORMENTA DE HIELO Estats Units. 1973. Vietnam sangra. La política de Nixon flaqueja. I emmig, dues famílies convencionals veïnes d’un suburbi de Connecticut: els Hood i els Carver. La llibertat sexual floreix pels descosits. Mentre la filla adolescent dels Hood (Christina Ricci) sedueix els dos germans Carver; la mare dels germans (Sigourney Weaver) s’enrotlla amb el pare de la criatura més ninfòmana del barri (Ricci en doble sentit?). El més centrat: Paul Hood (Tobey Maguire), que no amaga les seves aventures sexuals adolescents. Ara que s’acosta el dia d’Acció de Gràcies, aprofita per tornar a casa, emmig d’una tremenda tempesta de gel.
Tampoc és just deixar-se emportar per la ingravidesa del desig sexual que experimenten els protagonistes en segons quines escenes del film; vet aquí, la manca de rigor al seccionar una pel·lícula on s’amaguen certs missatges ocults, profundament cruels i força crítics amb el modus vivendi nord-americà. No negarem tampoc que un punt mòrbid s’apodera de l'espectador al contemplar com l’espontaneïtat dels protagonistes produeix un intercanvi de parelles i fluïds, agafant per sorpresa a molts espectadors, que s’imaginaven una producció exclusiva pels cinèfils intel·lectualoides (en certa manera el temps ha demostrat que una part dels seus admiradors pretenen ser-ho), i produïda per causar una bona sensació als membres de l’Acadèmia. Potser aquesta és la causa del fracàs del film (pressupostada en 18 milions de dòlars, només a Estats Units aconsegueix recaptar menys de 8 milions de dòlars), és a dir, el seu missatge no va ser entès per una amplia majoria de persones, o simplement el desengany previ d’alguns crítics (tot i ser nominada en 4 categories per l’Associació de Crítics d’Estas Units) va produir un cert aïllament de la pel·lícula, no només al seu país, sinó també en circuits internacionals (a Espanya s’arriben a vendre poc més de 275 mil entrades). Una narrativa gens convencional (aparent estructura circular composta per varis nuclis episòdics, formats per dos o tres personatges que composen una sèrie de situacions de voyeurisme infantil) aplicada a una història que mai acaba de definir l’estat d’amargor i frustració dels seus protagonistes, així com dels objectius als que aspiren deixant abatut el seu oponent (traduït en una desestabilització emocional del seu contrari), no va acabar de ser assimilada per un públic que encara recordava els anteriors treballs de Lee (sobretot Sentit i Sensibilitat), i es preguntava com aquell cineasta que els havia fet assaborir el paladar en Comer, Beber, Amar, o els havia emocionat en la mencionada Sentit i Sensibilitat, podia firmar una pel·lícula tant demolidora i amoral. La dimensió de bipolaritat que atorga Lee a la història, en el sentit que per una banda mostra el cantó més amable de la família convencional nord-americana i, per l’altre, exprem tota la maldat oculta en la personalitat dels seus membres; composa una melodia freda i rígida, amb el qual, l’espectador més perspicaç pot extreure una metàfora del títol del film: la tempesta de gel no és només el clima gèlid que arrasa el continent en època hivernal, sinó també les relacions que entaulen els protagonistes i que culmina en un estat mental d’embriaguesa, i que en alguns casos, resulta perillós i mortal. Per donar aquest aire desolador a la història, ens fem ressò dels seus actors, sobretot del trio manipulador compost per Sigourney Weaver, Kevin Kline i Christina Ricci, que llueixen els comportaments més pèrfids, deshumans i avassalladors del film, deixant sense efecte la credibilitat d’un Tobey Maguire amb cara de bon jan, però que s’emporta part del pastís en una nit de luxúria típica de teenagers. La Tormenta de Hielo és probablement el film més convincent de Lee en la seva segona etapa com a cineasta, on buscava un aval definitiu dins de Hollywood. El seu canvi d’estil i registre en relació a la seva primera etapa, on l’enyorança de la seva terra natal evidenciava un interès exprés en filmar aspectes del seu poble o simplement part de la seva gent, produeix un nou formulisme del seu cinema. La Tormenta de Hielo no només significava el primer treball de maduració de Lee, sinó també un repte per demostrar que l’espectador mitjà podia interessar-li aquest tipus de propostes, i restar credibilitat a un cert sector de crítica (que no cinefília) que ja es movia pels terrenys de les falses avantguardes postmodernes, i que només miraven la cinta amb ulls de satisfacció personal (probablement sorpresos per la revolució sexual que causaven alguns plantejaments del film). Malauradament la Tormenta de Hielo no va ser compresa del tot. Millor que cadascú en la seva mesura valori aquest treball de Lee, sobretot els seus seguidors, doncs no deixa de ser un tresor fílmic contemporani del cinema nord-americà, fet amb rigor i sense prejudicis.
< fitxa tècnica Títol Original: The Ice Storm
|
|
