Després de Shadows arriba la segona pel·lícula del director, que ja estarà recolzada (una de les dues ocasions en la seva carrera) per un gran estudi. Segur que Woody Allen tenia al cap aquesta pel·lícula quan dècades després, ara farà uns cinc anys, ens acostava la biografia d'un músic inventat que havia viscut sempre a l'ombra del gran Django.
<< indicada x: amants del cinema independent i de John Cassavetes, el primer en fer aquest tipus de cinema .
>> prescrita x: aquells que no pogueu suportar les pelis del Jim Jarmusch i el cinema que s'aparti dels circuits convencionals.
I és que Sweet en Lowdown té molts punts relacionats amb aquest blues de Cassavetes: des de l'afany desmesurat de fama i de poder, fins a l'èxit personal i la impossibilitat de mantenir una relació satisfactòria, ja sigui amorosa, d'amistat o fins i tot de camaraderia.
El protagonista de Too Late Blues és un personatge amb diferents talents, rodejat d'amics i amb la capacitat (inicial) d'enamorar-se perdudament d'una noia. El seu somni és la música, i l'intentarà dur a terme a qualsevol preu, perdent pel camí els amics, el productor, la nòvia i acabant amb una mecenes de poca munta cuinquantona.
La depravació moral, la caiguda al buit del personatge és brutal, arriba a perdre tot el que en principi havia aconseguit tot just després d'un problema d'orgull: és avergonyit davant de la seva noia en una baralla de bar, i a partir d'aquí tot es comença a tòrcer: ell la rebutja, ella se'n va amb l'únic que sembla ser el seu amic de debò, el grup li gira l'esquena i el mànager el porta per on vol.
L'estrella es va enfosquint, però Cassavetes no deixa de fixar-se en els clarobscurs de tots els personatges: des del deslleial agent del protagonista, fins a tots els components de la banda, i tot això passant, evidentment, per la 'noia-cos' que torna als seus orígens.
Però Cassavetes no vol enterrar l'esperança, una esperança que serà més difícil de trobar en d'altres pel·lícules posteriors com Faces. En aquesta ocasió encara hi ha lloc pels fills pròdigs, i encara que sigui mitjançant una relació d'amor-odi, va refent tots els vincles que havia destruït en nom del protagonista: torna a buscar-la a ella, torna a buscar el seu amic músic, i torna a buscar la banda que, encara que en un primer moment el rebutja, acaba tocant un blues tardà per a ella, com si ens volgués dir que per ell no ho farien, però pel la seva part bona (ella) si que ho fan.
Per tant es tracta d'una ascensió als inferns, un fals camí que sembla pujar però que, a la primera corba, comença a baixar en picat. Però amb la peculiaritat de les relacions entre personatges a què ens té acostumats el director, encara hi ha temps per a la redempció coral.
