La relació d’una parella jove passa un mal moment; si més no, això és el que pensa ella, turmentada com està per la gelosia i per la rutina aparent en què ha degenerat la passió inicial. El sentiment de culpa que arrossega la farà acudir a un cirurgià plàstic per canviar de fesomia. La contradictòria naturalesa humana i els efectes físics i psicològics del pas del temps—amb un tema tan actual com la cirurgia estètica a tall d’eix vertebrador—són una bona excusa perquè el cineasta sud-coreà més conegut a Occident torni a reflexionar sobre els seus temes preferits: els sentiments obsessius, la bellesa del contrast i la línia que separa fantasia i realitat.

<< indicat x: Fer un nou viatge al món interior de Kim Ki-duk, en aquest cas amb el pretext dels gelus. >> contraindicat x: No hi ha contraindicacions.

Time és una història circular que camina de la bogeria cap a la bogeria. És una experiència Kim Ki-duk, marca de la casa, amb tots els trets distintius que conformen i distingeixen el seu cinema. Es tracta d'una cinta irregular, dura com poques, ben narrada però força desequilibrada.

Amb una primera hora magistral, Kim Ki-duk es perd després amb mitja hora que tot i les bones intencions no aporta els moments dramàtics de la primera part del film: una noia, gelosa i obsessiva fins a nivells malaltissos, decideix cambiar-se el rostre perquè el seu nòvio recuperi l'interès per ella després de dos anys de relació. No li diu res a ell, i quan se li presenta de nou, sis mesos després, sense dir-li que és ella, ell s'en torna a enamorar.

Però la obsessió d'ella arriba fins al punt que torna a estar gelosa, en aquest cas d'ella mateixa en el passat i del que el seu nòvio (per segona vegada) encara sent per ella abans de cambiar-se de rostre. Fins aquí l'exposició és brillantíssima, amb una narració pausada, preciosa, plena de símbols com la platja de les escultures, les fotografies, els espais interiors dels pisos dels dos joves, etc. Però a partir d'aquí, i just coincidint amb la confessió d'ella a ell, Time s'allarga en possibilitats mal dibuixades encara que necessàries, perquè la idea de Kim Ki-duk és clara en aquest sentit: tancar el cercle i aconseguir que el cicle acabi.

I és precisament en aquests moments, després de 60 minuts magnífics, que queda la impressió que tot plegat hauria d'acabar amb el primer possible final de la història, quan ja ha aconseguit commoure i deixar-nos clar el missatge prou desalentador: per més que ho intentem, i encara que cambiem per fora, sempre serem els mateixos. Encara que sembli predeterminista, l'inici/final del film, amb una fotografia que es trenca, no és més que el pressagi rescatat de El retrato de Dorian Gray.

Amb tot, els dos primers terços del film fan més que perdonable qualsevol error, i ens recorden que Ki-duk és una dels pocs creadors de cinema que amb 10 anys recolecten perles com Hierro 3, Samaritan girl, Primavera, Verano, Otoño, invierno... y primavera o La isla. Magistral, en línies generals. Desalentadora com poques.