» inici
|
TIBURÓN Ens trobem en un petit poble de la costa situat a l’est dels Estats Units. La tranquil·litat d’aquesta vila es veu afectada a causa de la contundent presència d’un gran tauró que ataca a diversos banyistes de la seva platja. Però com que l’alcalde està més preocupat per no alterar el turisme que cap altra cosa, es nega a tancar l’accés a la platja i a divulgar la notícia. Poc després, un altre atac del tauró a la mateixa platja, provoca la tràgica mort de vàries persones, fet que finalment no pot impedir que la histèria s’apoderi del poble. Amb l’objectiu d’acabar amb l’amenaça del monstre marí, un veterà caçador de taurons, un jove científic i el cap de policia de la localitat s’alien per destronar el tauró.
Jaws s’ha convertit en un nou clàssic del cinema. Poc pressupost (sempre entre cometes) i molta ambició és sempre caldo de cultiu per la imaginació i per fer despertar l’interès de l’espectador, i Spielberg, en una època on necessitava demostrar molt, va saber crear una pel·lícula de culte, una autèntica obra de consulta pels que han volgut seguir, sense èxit, el gènere. La confiança que li va demostrar la Universal li va permetre dur a terme el primer gran projecte de la seva carrera. Personatges propers, els que els anglosaxons en diuen next-door, és a dir, uns veïns qualsevol, es veien immersos en un drama sense contemplacions, i les diverses trames i el suspens que llavors tan agradava a Spielberg és l’arma que atrapa l’espectador durant les dues hores que ens roba de vida. La principal influència d’Spielberg en aquest film està en un nom com Jacques Tourneur. Sense arribar al nivell del francès director de Cat People (La mujer pantera, 1942), Spielberg sap que suggerir és de vegades molt més interessant que mostrar, i així, evitant certs contraplans, es provoca un neguit creixent en l’espectador. El principal problema del director nordamericà és que amb els anys i l’augment de les possibilitats econòmiques ha fet que eviti suggerir i mostri sempre en excés. Sense cap mena de dubte, el transtorn social que va suscitar la pel·lícula, estrenant-se a ple estiu i provocant les fòbies dels banyistes més hipocondríacs, va ajudar a l’èxit comercial. És sabut que aixecar polseguera és bo, ja sabeu, allò que resa: “que parlin de mi encara que sigui malament”. El màrqueting va triomfar i va aconseguir, per variar, que una bona pel·lícula fos un èxit. Només l’arribada d’Star Wars, dos anys després, va desbancar la pel·lícula d’Spielberg del número 1. A títol personal, només hi posaria un però. No m’ha convençut mai que Spielberg ens doni el punt de vista del tauró en determinats moments. Steven, que ens hem d’identificar amb aquest esqual? Tot i això, la pel·lícula és una clara mostra de que un guió justet, i és que hi ha subtrames que es podien haver explotat millor, es pot convertir en una bona pel·lícula. La força de la pel·lícula es va veure ajudada per una banda sonora d’un llavors ja veterà John Williams –qui no recorda la música de Jaws?-, que va ser capaç d’aportar a les imatges encara més força i neguit. Spielberg i Williams col·laboraven per segona vegada, i segellaven així una relació que encara avui dia, trenta anys més tard, dura.
< fitxa tècnica Direcció: Steven Spielberg.
|
|
