Una multinacional americana aboca els seus residus tòxis per les canyeries de l'empresa. Temps després, les aigües contaminades de Corea del Sud acaben engendrant una criatura mutant gegant amb cara d'Alien i de pocs amics. Una nena és raptada per la bèstia, i tota la família de la petita farà el possible per salvar-la mentre el gfovern els persegueix.

<< indicat x: Tot tipus de public, en especial amants de Godzilla. >> contraindicat x: Qui cregui que en un film trepidant i comercial no hi pot haver reflexió profunda.

The Host resulta ser una fantàstica pel·lícula oriental que, tot i semblar una simple actualització de Godzilla, acaba essent una reflexió sobre els nostres dies: les relacions entre EUA i Corea del Nord, la corrupció endèmica que pateix quest darrer país, l'engany i la informació com a principal element de desinfomació... i tot plegat com a teló de fons d'una història convencional: una mutació animal aquàtica esdevé en un monstre que aterra la població. Una nena és segrestada per la bèstia, i la família de la nena (avi, pare, tiet i tieta) s'uniran després de pensar que ella ha mort per salvar-la. Les reflaxions amb moralina familiar no hi faltaran, però mai massa forçades, amb uns toc d'humor dels comportaments orientals naïfs que tant ens sorprenen.

Bong Joon-ho demostra, una vegada més, que el to de denúncia que tenia Memories of Murder no era a l'altzar, i tot i que revesteix The host en una gran superproducció amb una bèstia gairebé tan ben feta com creïble, no oblida tocar de resquitllada alguns temes actuals que el preocupen: família, hipòcrita política internacional, la manipulació de la informació, la manipulació del poder, l'engany com a forma de ser dels poders fàctics, etc. Però el que més detsaca a The host és el ritme sincopat, capaç de clímax àlgids però també de converses quasi introspectives entre els membres de la família (imperdible la del pare amb els dos germans).

The host ens fa patir quan hem de patir; ens fa quedar enlluernats quan els FX es juguen el tot per tot; ens arranca un somriure sincer quan toca relaxar l'acció; i ens fa enganxar-nos a un film fabulós d'inici a fi, fins i tot per tots aquells que no siguin amants de les pel·lícules 'amb monstre'. Sens dubte, el film de Bong Joon-ho satisfarà qui vagi a una sala de V.O. per seguir descobrint el nou cinema asiàtic de la mateixa manera que a qui s'acosti a un Cinesa amb tanc de crispetes sense saber què va a veure.

Defectes? Massa llarga i amb un final pretesament preciosista.