<< indicada x: els qui us vàreu decepcionar amb els episodis I i II
>> prescrita x: els qui només busqueu acció i efectes especials.
» inici
|
STAR WARS. LA VENJANÇA DELS SITH El Canceller Suprem Palpatine es mostra cada vegada més allunyat del Consell Jedi. Per la seva part, al jove Cavaller Jedi Anakin Skywalker se li presenta un dilema moral entre el seu deure com a Jedi i una por que el fa temptejar amb el costat fosc degut a les promeses de poder que rep per part d’en Palpatine. Tanmateix, es mostra insegur davant l’embaràs de la seva estimada Padmé, fet que li comporta forts malsons de tràgiques connotacions. El noi és finalment seduït pel costat fosc, convertint-se en Darth Vader i en part fonamental de l’objectiu dels Sith per acabar amb tots els Jedi. Però Obi-Wan Kenobi i el Mestre Yoda aconsegueixen sobreviure i decidits a aturar els devastadors objectius dels Sith, estableixen una batalla que tindrà com a punt culminant l’enfrontament entre Obi-Wan i el transformat Anakin; el resultat del seu duel esdevindrà fonamental per al futur de la galàxia.
No sóc dels qui van veure les pel·lis originals al seu dia, sinó que les vaig repescar quan van celebrar-ne el vintè aniversari, al 1997 (ja les coneixia del VHS, clar). D’altra banda, vaig centrar el meu estudi de recerca de batxillerat a la desconstrucció i anàlisi del mite de La Guerra de les Galàxies, que vaig cloure mesos abans de l’estrena del malaurat Episode 1. El treball fins i tot va rebre un petit guardó que atorgava la Generalitat (el va entregar, irònicament, “Yoda in person”; l’expresident Jordi Pujol). A partir d’aquí, vaig desistir d’ampliar-lo quan vaig veure les dues primeres preqüeles ja que, sincerament, cap em deia res. La primera era un producte infantil digne de titular-se El peque se va de vainas i la segona un horror interpretatiu farcit d’absurdes escenes d’amor, del qual només es salvaven certes seqüències que veritablement rememoraven l’espectacle heroïco-mitologico-festiu de la trilogia original. Finalment, ha arribat un nou capítol que pretén ser el “punt i final”; el tercer episodi de la saga de George Lucas. Hi ha aficionats que porten anys esperant aquesta nova trilogia (per això també intentaré no explicar cap punt argumental important de la pel·li), però ha resultat un autèntic despropòsit. Tot el que reclamava el públic, el sr. Lucas s’ho ha passat per on no sona i ha fet el que ha volgut. “Autor personal i no-comercial”, em direu, però en tot cas podria haver anat a classes de direcció abans de posar-s’hi. Massa temps sense dirigir, em temo. I és lamentable que fins dues pel·lis i 40 minuts més tard no hagi tret l’artilleria pesada o almenys alguna cosa digne d’interès (per a tothom qui tingui en consideració i estima la trilogia original de 1977-1983). D’aquesta forma, les preqüeles només tenen sentit per aquest tercer episodi, que pretén lligar-ho tot. Però, diguem-ho sense embuts, en Lucas ha necessitat tres intents! I encara no ha arribat ni a acostar-se a la qualitat dels tres films primogènits. Cap director sense talent es mereix la sort de disposar de tants calés i de marge per fer tres pel·lis així de fluixes. “A la tercera va la vençuda”, diuen. O millor: “No n’hi ha dues sense tres.” On és el suposat “risc” d’aquesta preqüela? On és la “transgressió” i la suposada “foscor”? Tot són el·lipsis i cops d’efecte sense interès. És la més rodona de les tres preqüeles, sens dubte, però encara molt distant de la menyspreada El retorn del Jedi! Potser si totes tres preqüeles haguessin tingut el nivell de la darrera, no haurien decebut tant. La coherència? I tant; surt als últims minuts del film i ben bé agafada pels pèls (tot de pressa i corrents després de dues hores de metratge llençat). Previsibilitat absoluta (fins i tot s’ha complert una predicció que vaig fer del pobre C-3PO, el veritable antiheroi, de lluny, de la saga). Els nous arranjaments de la música de John Williams segueixen funcionant: posa la pell de gallina als primers acords i ens fa somiar en un film més bo del que serà. La primera mitja hora de pel·lícula és una espectacular batalla potser més digne d’Starships Troopers que d’Star Wars, on ens introdueixen nous robotets cada cop més fora de lloc. Els següents minuts es van farcint de diàlegs avorrits i poca teca, fins que apareixen els wookies en acció. A partir d’aquí, les batalles arriben a fer-se repetitives, a mesura que es van eliminant malvats (que no entenc perquè no se’n treien algun de sobre als episodis anteriors, ja). I després de donar tantes voltes, George Lucas reserva els últims instants als aficionats que busquen resposta als seu precs per saber d’una fotuda vegada què diantre va passar abans de La Guerra de les Galàxies – Episodi IV: Una nova esperança. O sigui que, després de dues pel·lícules de dues hores cadascuna i de tres quartes parts d’una tercera, el “geni” només ha dedicat uns minuts a explicar el que veritablement serveix de pròleg a la saga original. Per una història que es pot explicar en una horeta calia fer tanta comèdia? Què hi falla? Doncs tots els defectes que ja es feien evidents als episodis 1 i 2; situacions amoroses inverossímils, ritme narratiu totalment deixant de banda, una protagonista exageradament càndida i passiva (l’han enfavada tant que costa de creure que comparteixi gens amb en Luke i la Leia, menys atractius però més realistes), batalles volgudament ampul·loses fins al punt de ser avorrides, frases buides amb pretensions místiques, salts temporals inexplicats, falta de contenció... Tot és hipe-exagerat fins a un punt esgotador. Tot i això, segueix sent el millor espisodi de les preqüeles (cosa que tampoc és gaire meritòria). Què té de bo? Doncs tot el que fa referència als episodis 4, 5 i 6; el naixement de la bessonada, la batalla entre Obi-Wan Kenobi i el seu deixeble, la transformació física d’Anakin en Darth Vader (evident homenatge a Frankenstein) i l’aparició (breu) del simpàtic Chewbacca. També cal remarcar que aquesta vegada s’ha aconseguit un resultat interpretatiu superior als anteriors intents: Atenció a Ian McDiarmid (l’Emperador Palpatine), que està més shakespearià que mai (alguns moment ratllant la caricatura), i —sobretot— a Ewan McGregor, qui aconsegueix emular-nos l’Obi-Wan d’Alec Guiness amb una dignitat excel·lent. Almenys podem delectar-nos veient aquests fenòmens en acció i jugar a descobrir secundaris de luxe com el Gran Moff Tarkin, que el 1977 interpretava Peter Cushing. Està molt bé que George Lucas tingui una visió i tot això, però està explicant-nos un pròleg que no té res a veure amb el contingut original: A què treuen cap tantes discussions polítiques i tanta burocràcia? On són soferts personatges equivalents a en Luke o al carismàtic Han Solo? Com és que les noves batalles, de tant súper-espectaculars, resulten avorrides? Per què ningú li ha sabut posar un fre a l’home per evitar que es passés de la ratlla? Des del principi, aquest director anava per una altra banda, aparentment més interessat en l’efectisme i l’espectacle que no pas amb la fidelitat narrativa de l’argument original (només així s’explica que l’R2-D2 cada cop sigui més una navalla suïssa que no pas un simpàtic cubell d’escombraries rondinaire). En tot cas, és la seva decisió i l’hem de respectar. Ara bé, això no vol dir que ens ho hàgim d’empassar. Sense cap mena de dubte aquesta nova trilogia serà una taca dins l’espectacle de La Guerra de les Galàxies. Planyo aquells que les vulguin veure per ordre argumental! Però es clar, La venjança dels Sith agradarà als aficionats a les preqüeles i satisfarà l’esperit curiós dels fans de la trilogia original (fins i tot alguns perdonaran a George Lucas pels seus pecaminosos episodis 1 i 2). Ara bé, que se n’abstinguin tots aquells que busquin un bon treball cinematogràfic o una simple narració lògica, coherent amb els precedents. Les preqüeles són d’una altra època, d’una altra generació i d’una altra galàxia molt, molt allunyada de la trilogia clàssica.
< fitxa tècnica Títol original: Star Wars: Episode III. Revenge of the Sith
|
|
