Un assassí vestit amb roba de Halloween i transtornat per les pel·lícules de por, està atemorint la població de Woodsboro amb assassinats inspirats en pel·lícules de terror. La Casey és la primera. N’hi haurà més?

<< indicat x: afamats de cares boniques i gent gustosa de l’ensurt ràpid. >> contraindicat x: cercadors del terror de qualitat.

Wes Craven agafa tots els tòpics de les pel·lícules d’assassins en sèrie i els introdueix en una pel·lícula d’adolescents (o ja no tant) amb petits elements de comèdia que situen Scream més propera a la paròdia del gènere que a la originalitat. Pel·lícules com Viernes 13, Halloween o ¡Sanguinario!, aporten gran quantitat d’elements a Scream, en un altre intent de creació de personatge malvat inoblidable. Vaja, un Michael Myers o un Jason qualsevol. Obres de culte com Psicosi, del gran Hitchcock, tenen alguna cosa a aportar. Si no, què fa que la rossa protagonista de torn mori pràcticament només començar la pel·lícula? Inclús, un dels seus personatges, en Billy (Skeet Ulrich) cita en Norman Bates en una ocasió: “Tots ens tornem bojos alguna vegada”. Fins aquí les comparacions amb Psicosi, pel bé de Wes Craven.

Sense ser una meravella del setè art, Scream es mou bé rítmicament gràcies al guió del ara ja experimentat Kevin Williamson, tot i que es veu afectada per la repetició d’elements dels seus predecessors films de terror. Els girs sorprenents de guió i els (previsibles) ensurts són l’element vehicular d’un gènere que va recuperar espectadors gràcies a aquesta pel·lícula i a les dues seqüeles que va provocar, més per un element relacionat amb la moda i amb els actors joves que per la veritable personalitat del film. Amb tot, Scream es revela com la més interessant d’una trilogia que l’únic que aconsegueix és anar de mal en pitjor i acabar ridiculitzant la figura del seu assassí munchià.

Dues actrius de marcat caràcter televisiu, com són la Courteney Cox i la Neve Campbell, van aconseguir desencasellar-se dels seus papers a la petita pantalla, per passar així a la sempre més interessant i sucosa galàxia cinematogràfica.

La pel·lícula va suposar un considerable èxit de guixeta en la seva estrena, fet que li va suposar a Wes Craven el retorn als altars del gènere. Però ja ho diuen: com més alt i ràpid es puja, més dolorosa i ràpida és la caiguda. A Scream se li deu que el terror es tornés a posar de moda, però també és culpable de l’existència d’atemptats contra la intel·ligència com les sagues Sé lo que hicisteis el último verano o Leyenda urbana.