» inici
|
SALVAR AL SOLDADO RYAN La missió és un home. Així resa la frase comercial d’aquest film bèl·lic d’Spielberg. Després d’un inici brutal, on ens introdueix, durant un desembarcament, a l’interior de la guerra més cruent seguint l’estel·la d’una pel·lícula com Paths of Glory (Senderes de glòria, 1957), del seu admirat Stanley Kubrick, aquest director obsessionat amb la II Guerra Mundial ens acompanya amb una pel·lícula més tòpica del que a priori pugui semblar. El patriotisme que tan difícil sembla apartar d’alguns cineastes fa un continu acte de presència durant un metratge on l’exaltació de l’exèrcit s’imposa a l’antimilitarisme anunciat.
Tot i això, com a pel·lícula bèl·lica, no és un desperdici. En una ocasió, algun crític la va definir de la següent manera: “la pel·lícula comença a l’estil Kubrick, continua en busca del Ryan perdut i acaba a l’estil Indiana Jones”. Una descripció encertadíssima. La llarga duració de la pel·lícula torna a salvar-se pel director de fotografia Janusz Kaminski, i és que el pobre exerceix en massa ocasions d’apagafocs d’Spielberg. El so, molt ben editat i el ritme altament actiu que té quan es necessita són més dels aspectes positius de la pel·lícula, uns aspectes que en la pràctica totalitat són tècnics. La pel·lícula, això sí, causa prou emoció. El problema és poder diferenciar entre emotivitat i sentimentalisme barat. I aquí, acceptem-ho, hi entra la subjectivitat que i els prejudicis personals. Evidentment, sabem que Spielberg en sap molt d’això, és una característica que ha treballat durant tota la seva dilatada filmografia, i per això, Saving Private Ryan pot ser catalogada com una obra mestra de la tendresa o com una filigrana tècnica que defuig quelcom més personal, tot depèn de qui en parli. El que sí és cert es tracta d’un film que va agradar molt més al públic que a la crítica.
< fitxa tècnica Direcció: Steven Spielberg.
|
|
