<< indicada x: descobrir que Tarantino, des del principi, ja era Tarantino.
>> prescrita x: qui no vulgui veure l'obra més desmesurada (per sòbria) del seu director.
» inici
|
RESERVOIR DOGS (reservoir dogs) Cinc persones que no es coneixen de res són reunides per realitzar un atracament. Ningú sap res dels altres, ni tan sols el nom, a què es dedica o on viu. Després del robatori es reuniran en un garatge, però alguna cosa no funciona bé i, després de fer la feina, la policia els comena a perseguir. Un dels atracadors és disparat i els altres van arribant progressivament al garatge, on creixen les sospites que algú els hagi venut.
Des de la primera escena de Reservoir dogs es pot palpar que es tracta d'una cinta amb nous aires. Es nota que Tarantino havia mamat molt cinema i molta música abans d'escriure el guió, ajuntar-se amb Lawrence Bender, reunir els quatre duros que tenien entre els dos, deixar aparcada la feina al videoclub i convèncer ni més ni menys que Harvey Keitel, Tim Roth, Steve Buscemi i Michael Madsen entre d'altres per crear un dels repòquers interpretatius més genials de la dècada dels 90. Per si fos poc, Keitel i Roth (Pulp Fiction) han repetit amb el director, igual que Madsen (Kill Bill. Vol.1 i Kill Bill. Vol.2), la qual cosa deu significar que en van quedar prou contents. Deixant l'argument de banda, el que més va sorprendre tothom va ser la reconstrucció de la història, molt similar a El atraco perfecto d'Stanley Kubrick, amb salts temporals que en cap moment et fan perdre però que et desorienten contínuament. I tot plegat, conduït amb un estil propi que ja des d'aquesta òpera prima confirmaria Tarantino com a un gran director. Elements que semblen tan normals i elementals avui en dia (Guy Ritchie i Spike Jonze en són dos bons deixebles), van ser reiventats per Tarantino a principis dels 90. A banda de tot el que s'ha dit de Reservoir Dogs, val la pena destacar-ne tot allò que Tarantino ens mostra sense acabar-ho d'ensenyar, és a dir, tot allò que ens diu sense dir-ho del tot. Dos clars exemples són l'escena de l'orella (no cal dir més), en què el que realment veiem és una rampa, mentre ens imeginem el que està passant. I l'altre exemple, potser no tan evident però més rellevant a la pràctica, és tota la part que no veiem de l'atracament i al voltant del qual gira tota la trama, és a dir, no veiem ni el robatori, ni part de la fugida, igual que tampoc veiem com fereixen Tim Roth. No podem oblidar tampoc els diàlegs aparentment absurds que apareixen a la primera part de la història, que no només ens ajuden a posar-nos en situació sinó que ja representen una declaració d'intencions del que Tarantino faria després d'aquesta primera escena inicial de Reservoir dogs i, en definitiva, de la seva presentació a la crítica i al gran públic a través de les pantalles de cinema.
< fitxa tècnica Títol original: Reservoir dogs.
|
|
