» inici
|
BIRTH Quan deu anys després de la mort del seu marit, l'Anna (Nicole Kidman) es disposa a superar definitivament la tragèdia casant-se amb en Joseph (Danny Huston), un nen de deu anys es presenta com la reencarnació d'en Sean, el marit mort. [A competició / Oficial Fantàstic Sitges 2004]
De vegades passa que un tema com la reencarnació no fa riure. I certament és una bona senyal. Però també és veritat que encarar una pel·lícula amb aquest títol no és feina fàcil. Reencarnación toca aquest fenomen des d'un món que no creu en això de renéixer en un altre cos, és a dir, el nostre món, parlant en termes generals. Tan és així, que ni el propi reencarnat creia en ella en la seva vida anterior, però és clar, es veu obligat a creure-hi quan se la troba entre les mans. El britànic Jonathan Glazer encara el tema de la millor manera possible, sense artificiositats. Encara que soni ridícula, la premisa argumental és prou interessant, i les seves primeres passes també. A l'afirmació d'un nen de deu anys que diu ser el marit finat d'una vídua d'alta volada, Anna (Nicole Kidman), li segueix la reacció irònica de la família de la vídua, encapçalada per una fantàstica Lauren Bacall com a progenitora de la Kidman a la ficció. Mentre l'aparició del nen queda confinada al sarcasme, la pel·lícula camina fermament. Cal destacar que l'Eleanor, la mare interpretada per la Bacall, bateja el nen amb el nom de Sr. Reencarnació, utilitzant una fina ironia facial -és una bona actriu- per dotar de sarcasme aquest motiu nominal. Interessant paper el d'una veterana que va viure i va ser part important de la millor època de Hollywood, i que interpretativament sobresurt juntament amb una destacable Anne Heche, irreconeixible, en la pell d'una antiga amiga del matrimoni de l'Anna i en Sean. Poc a poc, però, el nen anomenat Sean va revelant intimitats familiars que l'acosten a ser pres com l'autèntica reencarnació del difunt Sean, i aquesta ironia amb que és rebut al principi passa a ser una subtil amenaça. La primera que es convenç és l'Anna, la vídua, que protagonitza, amb un primer pla de més de dos minuts de durada (pareu-vos a comptar, i veureu que és molt de temps), el punt d'inflexió de la pel·lícula. En Jonathan Glazer, autor de Sexy beast i diferents videoclips, demostra que tot i viure en la cultura de l'estètica gratuita, intenta dotar al cinema d'allò que és més interessant, el llenguatge cinematogràfic. D'un pla de l'Anna i el seu futur marit, en Joseph (Danny Huston), en un concert de música clàssica, passa, gràcies a un lent i precís tràveling, a un primer pla d'ella sola, compungida, que com comentava unes línies més amunt és de durada extrema. És allà quan realment sentim que alguna cosa li passa a l'Anna. Més d'un cinèfil haurà pensat en Eyes wide shut i el pla sobre una Nicole Kidman petonejada i magrejada per en Tom Cruise davant del mirall. Si algú recorda la recent crítica de Para que no me olvides, amb aquest pla es demostra que la contenció fílmica és bona si s'usa oportunament, no com a recurs habitual. Però tornant a la pel·lícula que ara ens ocupa, és també a partir d'aquí que aquests aires sobrenaturals amanits de crua realitat comencen a perdre força. Tot el procés d'entrada de l'Anna en el món d'en Sean petit està resolt amb menys mestria que l'inici del film, malgrat el director se la jugui amb escenes com la del bany compartit entre els dos o la conversa, curta i pràcticament intrascendent, que mantenen sobre sexe. Tot i la bona interpretació del nen (Cameron Bright) i la correcció de la Nicole Kidman, de perfil preocupantment similar al d'en Phillip Cocu, en Jonathan Glazer no arriba a fer recordar La semilla del diablo. Per molt que es digui, ni els cabells curts de la Nicole Kidman ni el pis de Manhattan, són suficients per equiparar les dues pel·lícules. Ni per temàtica ni per qualitat mereixen comparació, però és que arribar a fer ombra a La semilla del diablo -una altra traducció estúpida- només està a l'abast d'uns pocs privilegiats. En termes generals, és una pel·lícula correcta que guanya en fred, el dia després d'haver-la vist. Inclús el pla final, del nen, agafa un sentit especial, doncs amb un sol gest facial sabem que el nen es torna a sentir nen, sense necessitat de dir res. Així doncs, tot i no ser la "prima donna" de les sales de cinema, Reencarnación, o Birth, títol original que trobo molt més adient, té un interès major que moltes competidores seves de cartellera.
< fitxa tècnica Títol Original: Birth
|
|
