Chu, un mestre de Tai Chi de Pequin s’instal·la a casa de la família del seu fill Alex, en un barri residencial a prop de Nova York. La presencia del pare entorpirà la feina de la dona de l’Alex, una escriptora novell que no aconsegueix avançar la seva primera novel·la. Chu començarà a donar classes de tai chi, en totes les seves variants, en un centre cívic exclusiu per xinesos. Els problemes de relació entre Chu i la dona d’Alex s’agreujaran, fins que Chu decideix abandonar-los i buscar un lloc de treball. Alex el buscarà desesperadament, trobant-lo en un restaurant de mala mort, on ha plantat cara als mateixos amos. Al final Chu tornarà a exercir com a mestre de tai chi, però vivint en un petit apartament. Aquesta independència farà que comenci una relació amb una cuinera retirada que treballava al mateix centre cívic que ell.
Una pel·lícula on xoquen dues cultures tant distants, com oposades, no podia començar de la millor forma: Chu, el pare de l’Alex i reputat mestre retirat de tai chi, convivint amb la dona del seu fill, en un espai prou ampli on la llibertat de moviments no hauria de ser un problema aparent pels dos protagonistes. Però ja se sap que els hermetismes culturals marquen distàncies, i després d’observar com el silenci frega els nervis dels protagonistes, entenem fins a quin punt serà difícil mantenir una relació tranquil·la dins d’aquell mestissatge familiar. Per si fora poc, Alex i la seva dona tenen un fill, que ha adaptat els costums d’ambdues cultures de forma natural, però en el fons del seu cor, un element congènit el decanta cap al folklore nord-americà; una imperfecció que el seu avi intueix i que s’esforça per corregir.
Un cop presentat els personatges principals, a cotinuació Lee intenta limitar-se a descriure la vida de Chu des de la seva perspectiva d’emigrant, i és on trobem els moments mes lúdics de la pel·lícula: Chu ensenyant tai chi de forma esporàdica en el centre cívic, la relació que manté amb altres xinesos, sobretot amb una mestressa de casa experta en l’elaboració d’empanadilles artesanals i de la que s’enamora, el visionat de cintes mediocres procedents de Xina i Taiwan, la seva filosofia de viure... accions banals que serveixen per definir un personatge que no busca en absolut la seva integració en el nou país que li ha tocat viure, i que posa de manifest el gran desplegament de la comunitat xinesa a Estats Units des de fa dècades.
Fins aquí podria entendre’s com una típica producció dramàtica que busca l’enteniment entre pobles diferents, de la mateixa manera que un any més tard oferiria Wayne Wang a la sobrevalorada El Club de la Buena Estrella (1993). Lluny d’això, la complexitat de la trama evoluciona de tal manera que, la nit en què Chu es perd mentre passeja, l’aparent tranquil·litat familiar es trenca, entrant en un clima de violència en el qual mai imaginaríem que arribaria: Alex culpa a la seva dona, destrossa la cuina, s’emborratxa i marxa de casa; una actitut que posa en evidència l’estrés del personatge, que se sent dividit entre l’amor filial pel seu pare i el suport que ha de donar a la seva dona. Lee aprofita la benentesa per desemmascarar el tema central del film: l’amor paternal per sobre de qualsevol concepte material o sentimental; un tema que l’obsessiona, aconseguint que la pel·lícula giri cap a un drama familiar no molt ben resolt, sobretot quan Chu decideix abandonar la vivenda familiar i guanyar-se la vida a un restaurant de mala mort del Chinatown.
Encara que el seu fill acudeixi a la seva ajuda, i Lee aprofiti per incloure una escena emotiva on els dos mostren els seu amor envers l’altre, no resulta convincent el sentiment de culpa que senten els dos personatges i que ha provocat la crisis familiar. Al final, l’equilibri de forces serà el resultat d’un aprenentatge compartit, i de fet, no deixa de ser l’objectiu de la variant de tai chi que ens ofereix el savi Chu. Si la figura paterna sosté tota la trama, el tai chi ajuda a equilibrar la postura entre pare i fill. I si Lee ens mostra aquest respecte suprem pels progenitors, l’espectador ha de ser conseqüent amb el que veu, i per molt clàssica que pugui resultar aquesta visió jeràrquica familiar, no deixa de ser l’essència d’una trama prou interessant com per definir l’estil precoç del director.
Pushing Hands com a ópera prima funciona en tots els nivells: és sincera i honesta amb els seus plantejaments, els actors (la majoria desconeguts) s’adeqüen el registre que els ha tocat interpretar de forma natural, les localitzacions són creïbles i la càmera es mou en elles com si Lee hi hagués viscut tota la vida. Així doncs, l’únic problema és la coherència final del tema plantejat, doncs mai acaba de definir-se quin grau de culpabilitat (o complicitat) tenen els dos protagonistes davant la situació a la que han arribat, ferits i dolguts per l’actitut de l’altre. En tot cas, poc importa veient la resolució del film a ritme de tai chi, permetent que ens quedem amb la imatge més dolça de vell mestre pequinès.
< fitxa tècnica
Títol Original: Tui Shou
Direcció: Ang Lee
País: Taiwan / EUA
Intèrprets: Sihung Lung (Chu), Bo Z. Wang (Alex), Deb Snyder (Marta), Lai Wang (Mrs. Chen).
Producció: Central Motion Pictures Corp. i Ang Lee Productions
Productors: Ted Hope, Ang Lee, Emily Liu, James Schamus
Guió: Ang Lee, James Schamus
Disseny de Producció: Scott Bradley
Fotografia: Jong Lin
Música: Xiao-song Qu
Estrena a Catalunya: en vídeo (no al cinema)
Versió doblada al català: No