<< indicada x: amants del cinema espanyol i entusiastes de la lentitud narrativa.
>> contraindicada x: impacients.
» inici
|
PARA QUE NO ME OLVIDES La Irene (Emma Vilarasau) viu amb en Mateo (Fernando Fernán-Gómez), el seu pare, i amb el seu fill David (Roger Coma), un jove de 22 anys estudiant d’arquitectura. La convivència és armoniosa i feliç, però un conflicte pren forma: en David ha decidit independitzar-se i marxar a viure amb la seva parella, la Clara (Marta Etura). La Irene no entén aquesta relació, doncs considera la Clara una noia sense ambicions. Per la seva banda, en David troba en el seu avi la complicitat necessària per dur a terme els seus plans. Un succés inesperat i terrible canviarà del tot la família, i s’hauran de readaptar a ells mateixos.
La Patricia Ferreira torna a assumir la responsabilitat d’agafar les regnes d’un drama que, en aquesta ocasió, pretén discernir sobre el retrobament de les persones amb sí mateixes, redescobrint-se en moments difícils com els que són provocats per la sobtada desaparició d’algú important en les seves vides. La idea, com la pràctica totalitat de punts de partida és a priori interessant. Tot depèn de com es desenvolupi. La Patricia Ferreira escull, com no podria ser d’una altra manera, la contenció com a estil fílmic, però en fa un gra massa. Busca afectar l’espectador tot privilegiant el sentiment com a mitjà de comunicació, elecció molt vàlida, però oblida que posat en imatges, aquesta pot ser una tria que en determinats moments pot resultar desesperant per qui resta assegut en una butaca. I és que la pel·lícula falla just en aquell aspecte en el que la directora hi ha posat més cura, el muntatge. Es pren massa estona per iniciar cada una de les seqüències, un temps que en determinats passatges del metratge es fa interminable. Orquestrar tràgicament amb corda i mostrar els rostres compungits i plorosos de les actrius no s’intueix suficient per afectar l’espectador assenyat. Quan aquesta imatge es repeteix per tercera, quarta, cinquena vegada, perd tota la força i sentit que té quan és usada amb precisió. La Patricia Ferreira sap que el patiment, si és real, és més patiment, i explota aquesta premisa subtramant la Guerra Civil espanyola. Entrellaçant el patiment de la vida actual, encarnat en l’Irene (Emma Vilarasau) i la Clara (Marta Etura), i el de la vida passada, durant la guerra i la postguerra, en la pell de l’avi Mateo (Fernando Fernán-Gómez), la directora d’El alquimista impaciente aconsegueix injectar-li la dosi justa de realitat a una història que s’hagués quedat a la sobretaula d’un diumenge qualsevol. L’apartat interpretatiu queda molt correctament representat per l’Emma Vilarasau i en Fernando Fernán-Gómez gràcies al seu bon ofici, especialment per part del ja vell i irat protagonista d’El espíritu de la colmena, i queda completat per una Marta Etura la principal virtut de la qual és la tendresa que emana. Per contra, la dicció i l’entonació estudiadament perfecta d’en Roger Coma mata una interpretació que, gràcies a una tècnica interessant, podria sobresortir. Malgrat sigui un paper més aconseguit que el que interpreta a Joves, segurament per la millor identificació amb el personatge, a en Roger Coma li falta apuntalar les bones maneres que demostra. En definitiva, Para que no me olvides vol i no pot, apunta però no dispara. Amb una mica més de cura en la direcció podria haver-ne sortit una peça prou recomenable.
< fitxa tècnica Títol original: Para que no me olvides.
|
|
