En aquesta ocasió, David Fincher es situa en un escenari ben desconegut i que no té res a veure amb el teló de fons de les seves últimes produccions: abandona la ciutat i s'endinsa en una casa gairebé tan grandiosa com claustrofòbica. En aquest marc hi situa cinc personatges de cartró pedra, completament atípics, que en cap moment donen versemblança a la situació: una mare divorciada, histèrica i comprensiva alhora, la filla rebel, i el trio de lladres incompetents.

Amb això (cinc personatges i una casa) en té prou Fincher per tirar endavant la pel·lícula; possiblement aquest sigui el seu únic mèrit en aquesta cinta que en principi havia de dirigir Ridley Scott. Com a pel·lícula d'intriga, Panic Room no funciona massa bé. Això sí, com a producte de cinema comercial americà (aquest tipus de pel·lícules a les quals tan acostumats ens té la indústria cinematogràfica de Hollywood), funciona perfectament.

Unes transicions de càmera prou interessants i un recorregut per la casa traspassant parets i obstacles que en alguna ocasió arriba a marejar són segurament les aportacions més novedoses d'aquest film. Per la resta, Panic Room no passarà als annals del cinema, ni pel guió, ni per les interpretacions, ni -per descomptat- per l'argument.

< fitxa tècnica

Títol Original: Panic Room.
Direcció: David Fincher.
País: EUA.
Interpretació: Jodie Foster (Meg Altman), Forest Whitaker (Burnham), Jared Leto (Junior), Kristen Stewart (Sarah Altman), Dwight Yoakam (Raoul), Patrick Bauchau (Stephen), Ian Buchanan (Evan), Ann Magnuson (Lydia Lynch).
Guió: David Koepp.
Producció: Gavin Polone, Judy Hofflund, David Koepp i Cean Chaffin.
Música: Howard Shore.
Versió doblada al català: No