» inici
|
MUNICH Jocs Olímpics de Munic del 1972. El grup terrorista palestí Setembre Negre, vinculat a l'Organització per l'Alliberament de Palestina, segresta i assassina onze atletes de la delegació d'Israel. El govern israelià, llavors amb Golda Meyer al capdavant, decideix, després de complexes deliberacions, donar-hi una resposta contundent: encarregar a un esquadró armat la recerca i execució dels responsables.
Munich és una mirada del director d’ET sobre el conflicte judeo-palestí, és la recreació de les conseqüències que va provocar l’atemptat que va acabar amb la vida d’onze atletes israelians durant els Jocs Olímpics de Munic de 1972. Per evitar massa controvèrsia, Spielberg es va llançar a la piscina amb un abrivament que no li coneixiem fins ara. Feia l’anunci de posta en marxa del projecte a principis del 2005, i a finals d’any ja tenia el film a punt d’estrena als Estats Units. Això és una clara mostra de la por que el cineasta tenia cap a la reacció dels mitjans nordamericans i la retrògrada indústria de Hollywood. Amb tot, Spielberg va tirar endavant la producció amb les ganes d’un novençà, però això sí, d’una forma prou diferent a la que ens tenia acostumats. El rodatge va quedar-se en un segon (o tercer, o quart) terme, la campanya publicitària va brillar per la seva absència, i tot el que envoltava la pel·lícula semblava escudar-se rere quelcom insòlit i tan secret com allò amb què festegen els protagonistes de la pel·lícula. I què va aconseguir Spielberg amb això? Despertar la curiositat del cinèfil. Pecuniàriament, però, això té un perill. Spielberg dilata el seu sac de dòlars amb l’espectador habitual, aquell que entra per inèrcia a la sala on es projecta una pel·lícula del director d’Indiana Jones, i si aquesta pel·lícula no té una campanya publicitària pròpia de qualsevol superproducció que es preciï, aquest espectador anomenat habitual pot veure’s empès cap a una altra sala on es projecti alguna pel·lícula d’en Tom Cruise o la Naomi Watts. Comprensiblement, Munich no compta amb el beneplàcit d’una bona part de la poderosa comunitat jueva als Estats Units. L’aquiescència d’aquesta comunitat a la que pertany el cineasta, tal i com delata el seu cognom, no és la reacció més buscada per Spielberg, però sí que hagués ajudat a la seva acceptació. Tot i admetre que es tracta d’un film ben rodat i amb pocs punts febles si el visionem com si d’un thriller normal i corrent es tractés, l’equidistància política, la manca d’implicació cap a una de les bandes, ha irritat el personal. Spielberg no es fa seu cap bàndol tot i narrar la pel·lícula des del punt de vista jueu, donant raons a uns i altres, i això, depèn com ho tractem, pot ser bo o, pel contrari, d’un facilisme de barriada. I la pel·lícula camina per aquest senderi, pel d’apuntar però no disparar, el de mullar-se els peus però no deixar que l’aigua arribi a la panxa, no fos cas que ens agafés un tall de digestió. I això, pels jueus nordamericans, és com voler donar la raó a tothom. I si entre aquests “tothom” hi ha els palestins, no cal que seguim; l’ofensa és màxima. Per altra banda, la opció lúdica del film, la de visionar-lo com un thriller clàssic, no és tampoc d’una claretat extrema. La venjança que han de dur a terme els serveis secrets israelians, que no és altra que eliminar dels registres civils tot palestí que hagués tingut alguna cosa a veure amb l’atemptat de Munic, està filmada amb un saber fer digne de qui és un veterà de l’ofici, tot i que amb tota seguretat d’una manera massa acadèmica. La variació que pateix el personatge central, interpretat prou ridículament per un Eric Bana del que ja en coneixem la seva expressió, més pròpia d’una escopinya que d’un actor, i que en el moment de màxima tensió dramàtica va provocar les riallades de la sala, així com els obstacles col·locats just al moment de dur a terme cada una de les venjances, són de manual del guió, adobant-ho amb uns flashbacks de vegades innecessaris que intenten dramatitzar en moments clau i mostrar-nos allò que a l’inici del film se’ns ha obviat, per tal de mirar d’entendre així l’evolució del personatge. Tot i això Spielberg aconsegueix una ambientació històrica que frega la perfecció, i un ritme prou intens que, evidentment i degut a l’obsessió d’allargar innecessàriament les pel·lícules que van destinades a guanyar algun Òscar, pateix alguna caiguda en moments determinats. Interpretativament, Geoffrey Rush, com sempre, és el millor del film, tot i que no es mengi massa del metratge on també destaquen Mathieu Kassovitz i el futur James Bond, Daniel Craig. Un dels problemes més potents de Munich és que apunta quelcom massa important sense arribar a collar-ho. La trava és el plantejament d’unes preguntes mal respostes, o si més no, respostes amb un simplisme massa acusat. Passa el mateix amb el camí que, dibuixat sense subterfugis durant tota la pel·lícula, porta cap al pla final -per cert, marca de la casa d’Spielberg- on ens clava un dels símbols més emblemàtics dels nostres temps, les Torres Bessones. Aquest problema, però, es veu solventat en certa manera per la idea que aporta, amb la que ens diu que qualsevol seguit d’assassinats iniciats com un acte de ple dret, sigui per venjança o per altres motius, es veu convertit, inevitablement, en un acte de bogeria. Què en deu pensar el senyor Bush d’això? És un tema delicat, i més al país d’on ve, on la paranoia terrorista és encara més acusada que la que pateixen uns Acebes, Zaplanas o Rajoys qualsevols.
< fitxa tècnica Direcció: Steven Spielberg.
|
|
