» inici
|
MANHATTAN Isaac Davis (Woody Allen) és un escriptor de gags per la televisió que ha passat la quarentena i que després de dos fracassos matrimonials manté una relació amb una jove de disset anys anomenada Tracy (Mariel Hemingway). La seva última esposa (Meryl Streep) s'ha fugat amb una lesbiana i està a punt de publicar un llibre amb tot tipus de detalls sobre la seva vida sexual, i el seu millor amic, Yale (Michael Murphy), manté un idili fora del matrimoni amb una interessant dona anomenada Mary Wilke (Diane Keaton)
Manhattan és una culminació. És una culminació del cinema de Woody Allen, és una culminació d'una dècada cinematogràfica, és una culminació d'un tipus de cinema. Woody Allen venia de fer comèdies poc menys que esbojarrades durant els tardans anys seixanta i la primera meitat dels setanta per arribar, després de L'última nit de Boris Grushenko (1975), a fer un cop de timó i soprendre amb la qualitat de pel·lícules més serioses com Annie Hall (1977) i Interiors (1978) sense perdre l'humor, sobretot en el cas de la primera, però no va ser fins l'any següent que assolí un nivell superior amb la que és la seva obra mestra particular: Manhattan. Manhattan és una història intel·ligent, és una dissecció sarcàstica de les relacions sentimentals. Manhattan és una ironia sobre la classe intel·lectual de Nova York, però també és una declaració d'amor a una ciutat que és l'autèntica protagonista de la pel·lícula. Woody Allen s'instal·la en la escassa maduresa emocional dels seus personatges per estripar tot allò que veu superficial i poc madur. No és del tot casual que un personatge com el de la jove Tracy, que lluita per abandonar l'adolescència, sigui el cap més centrat del repartiment. Per això, individus com el propi Isaac, un còmic que menyspreua la pedanteria intel·lectual, la Mary, una dona cultivada que encarna això que ell odia, i el seu millor i adúlter amic Yale, queden absolutament retratats en un text del mateix Allen i del seu company de fatigues cinematogràfiques, Marshall Brickman, un guió enginyós com pocs, viu, reflexiu i interessant. El ritme de la pel·lícula i de la posada en escena d'unes idees molt clares és d'una gran fluidesa, utilitzant amb mestria la intercalació de subtrames. La hipocresia, una qualitat sempre despreciada per Allen, queda tractada i caricaturitzada, com sempre, subtilment, en un film que se'n riu d'un microcosmos on l'excentricitat és la més gran virtut i la vanitat el més gran honor. Woody Allen aconsegueix amb Manhattan un elevat nivell qualitatiu en el tractament de la imatge. El domini del llenguatge cinematogràfic queda pal·lès amb l'ús, al més pur estil Dreyer, d'uns fantàstics plans-seqüència i d'uns encertadíssims fores de camp. Aquesta precisió tècnica, que es complementa amb un rodoníssim guió, una immillorable fotografia en blanc i negre del gran Gordon Willis, i amb la sempre especial i embadalidora música de George Gershwin, queda com un homenatge cinematogràficament esperençador a la gran ciutat que és Nova York i, en especial, a Manhattan. Inoblidable.
< fitxa tècnica Direcció i guió: Woody Allen.
|
|
