» inici
|
MANDERLAY A Alabama, els cotxes que porten la Grace, el seu pare, i el seu petit exèrcit de malfactors, es detenen davant d’una reixa tancada amb candau. Busquen un lloc on establir-se. És un últim intent. A un costat de la reixa hi ha un roure mort que protegeix una roca de granit on hi ha escolpida la paraula “Manderlay”. Després de menjar i descansar una mica, la Grace i companyia són a punt de marxar quan una jove de color corre cap al cotxe i en pica la finestra. Sense fer cas al seu pare, la Grace decideix seguir la noia, que li vol dir quelcom, i entra a Manderlay, on descobreix un grup de persones que viu sota les mateixes condicions que els esclaus de setanta anys enrere. La Grace es veu obligada a compensar els esclaus per les injustícies que ha suportat per part dels blancs, i promet quedar-se amb ells fins després de la primera collita.
La pregunta és si té sentit fer el mateix per segona vegada si veiem que en aquesta ocasió ja no aporta res. És més, l’únic que aconsegueix és desinteressar l’espectador, deixar-lo sense la connexió emocional que assolia a Dogville tot i la moralina final. L’única resposta possible és que el cineasta danès vulgui uniformar estèticament la trilogia, perquè tampoc serveix això de voler fusionar cinema, teatre i literatura. Lícit, però poc estimulant. A Manderlay, el director d’Europa es perd en un antiamericanisme ranci, amb una pobra protagonista anomenada Bryes Dallas Howard que es queda a anys llum de la primera Grace, la Nicole Kidman, aportant una interpretació que comença ratllant el ridícul i poc a poc va agafant una mica de força i personalitat, tot i que en cap moment arriba a aportar allò que una pel·lícula de personatges requereix. Ni l’enorme Lauren Bacall, ni, molt menys, Willem Dafoe, Danny Glover o Chloë Sevigny salven l’apartat artístic tot i mantenir-se, aquests, en un nivell acceptable. Amb Manderlay, el fundador del moviment Dogma provoca una comparació, que no és altra que la del seu personatge central amb el principal protagonista als malsons de Lars von Trier, el president dels Estats Units, George W. Bush. La Grace, igual que el totpoderós “monarca” mundial, vol implantar la democràcia, allò que necessita un procés natural, per la força. És llavors quan tot se’ls torna en contra. En aquest film, s’obliga els esclaus a ser lliures de la mateixa manera que s’obliga els iraquians a viure sota una democràcia. El problema ve quan aquesta llibertat els porta pobresa i manca de recursos. Llavors és quan prefereixen tornar al règim d’esclavatge que, almenys, els donava aliment. Poc, però aliment. Sense qüestionar la necessitat d’una democràcia o d’una llibertat personal, el missatge sembla quedar clar, i és que tot procés de canvi necessita una transició. El propi director, però, sembla perdre’s quan parla de Manderlay. Diu que és idèntica a Dogville amb l’afegit del racisme, però que no deixa de ser el mateix. I si és el mateix, per què repetir-se? I si compara el missatge de Manderlay amb la guerra d’Iraq, i la Grace amb en Bush, i al mateix temps diu que l’heroïna del film és la Mam, el personatge que reté els esclaus, està tractant Saddam Hussein d’heroi? Si no és així, perquè glorifica la figura de la Mam? És una simple qüestió comparativa: si Grace és Bush, Mam és Saddam. On és el missatge? Sota la premisa que el problema que explica a Manderlay és extrapolable arreu, com per exemple a la seva Dinamarca natal, von Trier vol donar una potència falsa a la seva pel·lícula, una força que sense cap mena de dubte no té ni emulant el polèmic Michael Moore amb l’epíleg final. Criticar els Estats Units, un país que el director no ha visitat mai, per cert, no és sinònim de bon cinema, i von Trier sembla quedar-se en la superfície del missatge. I el que és el pitjor símptoma, Manderlay agrada menys en fred, com més es pensa en ella, just al contrari de pel·lícules com Munich o les incommensurables Cache (Escondido) i El noveno día, per citar pel·lícules que tenim ara en cartell. Manderlay no escandalitza ni aconsegueix provocar sentiments profunds. Tampoc filmar el sacrifici real d’un ase, seqüència que a favor de l’ètica i el bon gust va eliminar del muntatge final, no sembla la manera més intel·ligent de provocar. En el seu moment, Lars von Trier va encapçalar un nou gènere cinematogràfic, el ja conegut Dogma ’95, moviment al que se li van unir directors com Thomas Vinterberg o Lone Scherfig, i ho va fer per veure’s, el cinema europeu, orfe d’etiquetes desde la Nouvelle Vague, el Free Cinema, el Neorrealisme o, inclús, l’Escola de Barcelona dels Nunes, Portabella i Camino. Però el problema d’aquest, llavors, nou moviment ve ja de base. Quina és l’autèntica naturalesa del Dogma ’95? Quina és la intenció d’obligar a filmar amb la càmera en mà? Per què no es pot il·luminar una seqüència? És això la puresa? Que no encenem la llum si no hi veiem? Així doncs, per què si un pla no té suficient llum natural l’hem d’obviar? Està molt bé provar noves formes de narració cinematogràfica, però d’aquí a fer-ne una religió, amb decàleg inclós, hi ha un bon tros. Els propis directors que en algun moment han format part del moviment, inclós el propi fundador, l’han anat abandonant gradualment, tot i que hi puguin fer alguna incursió esporàdica. El Dogma ’95, en el cas d’Els idiotes, resulta particularment adequat. Inclús Celebració, de Vinterberg, en surt ben parada per temàtica. Però la majoria de títols que s’escuden en aquest moviment els sobra l’etiqueta. És per això que les opcions estètiques de von Trier no acaben de ser del tot creïbles, més si no hi ha manera d’entendre per què Manderlay ha de ser explicada sense decorats. Per buscar la puresa del missatge? Desenganyem-nos, von Trier no és Déu, i el seu cinema no és una religió. El problema és que es podia haver convertit en secta. No és així que es crea escola, i no ha de ser així com es passi a la història. L’estètica, la forma en el cinema, hauria d’anar lligada al fons, no caminar per una sendera independent. El danès és pare d’alguna pel·lícula realment interessant, alguna correcte, alguna sobrevalorada i alguna infumable. I és que Von Trier té massa ganes de notorietat, i això el perd en moltes de les seves pel·lícules. Té una ànsia desorbitada de passar a la història com en el seu moment va aconseguir el seu admirat compatriota Dreyer, una meta que per alguns, Déu els hagi perdonat, ja ha aconseguit.
< fitxa tècnica Direcció: Lars von Trier.
|
|
