En aquesta ocasió Campanella no pren com a punt de partida la malaltia d'una persona anciana ni com afecta això a una família i la gent que l'envolta, com a El hijo de la novia; ni tan sols pren la història d'amor entre un escriptor malpagat i una jove que treballa de productora en un programa de ràdio sense cobrar res, com passava a El mismo amor, la misma lluvia.

Després d'aquestes dues pel·lícules, Campanella es rodeja del seu equip d'habituals per endinsar-se en un altre dels seus temes, també un habitual. De fet, més que un habitual, és el mateix. El mateix tema altra vegada, però sorprenentment, torna a funcionar a la perfecció.

L'inici d'aquesta història ens situa a El Club de Avellaneda, que havia tingut el seu moment de màxim esplendor a finls dels 50, i que 4 dècades més tard, passa una crisi que l'amenaça de tancament. Tots els personatges que hi desfilen, amb les seves respectives històries, faran mans i mànigues per aconseguir que el Club no s'enfonsi.

Una vegada més, El Club de Avellaneda és un reflex ineqívoc de l'Argentina que tant odien i tant odien i tant estimen els seus protagonises, no els de la pel·lícula -que també- sinó sobretot els de la vida real; els de l'Argentina real.

I és en aquest sentit que El Club de Avellaneda torna a ser El hijo de la novia; però també El mismo amor, la misma lluiva. I en certa manera és Nueve Reinas, tot i estar tractada des d'un enfoc tant diferent, i amb motius i excuses tant distants. I també en aquest sentit, malgrat l'anacronisme temporal que les separa, és també Kamchatka.

< FITXA TÈCNICA

Títol original: Luna de Avellaneda
Producció: Espanya, Argentina, 2003
Director: Juan José Campanella
Intérprets: Ricardo Darín, Eduardo Blanco, Mercedes Morán i Valeria Bertuccelli.
Génere: Drama
Versió doblada al català: No
Estrena: 04/11/2004