<< indicada x: adonar-se que no totes les cròniques de l'ensenyament han de ser crues, directes i pèssimes com a La mala educación d'Almodóvar.
>> prescrita x: els que no us va agradar El club de los poetas muertos, Machuca o fins i tot La sorisa de Monalisa.
» inici
|
LO CHICOS DEL CORO (les choristes) Un nou vigilant, un músic fracassat d'edat avançada, aterra a una escola-reformatori de França sense saber que els alumnes que hi ha són els més problemàtics de la zona, aquells a qui cap escola no ha volgut acceptar. El nou professor intentarà aplicar les seves maneres per aconseguir que el pèssim ensenyament que estan rebent els nens millori a través de la música i sobretot a través d'un tracte digne, respectuós i carinyós.
Des que Pedro Almodóvar va presentar La mala educación, un film que no està ni de bon tros a l'alçada de els seus dos magnífics anteriors treballs (Todo sobre mi madre, Hable con ella), ens havia quedat el regust de boca de la duresa de l'ensenyament quan es fa des del despotisme i l'autoritarisme de qui sotmet als indefensos. En aquesta ocasió, i seguint en una línia ben diferent, ens arriba un film que retrata les dues cares d'aquest ensenyament: des de la crueltat més absoluta i fins a la bondat extrema, personificada en un d'aquells professors que, en major o menor mesura, tots hem tingut alguna vegada. Entre les virtuts del film hi trobem uns nens excel·lents, un músic fracassat que ens recorda molts moments d'infància, i un ritme pausat però ben portat que fa que la història no passi mai a ser massa lenta i pesada. I gràcies a això, a portar bé el tempo de la història, la bellesa detallada i pausada que es relata a través de la relació mestre-alumnes, no es fa mai avorrida. Però, no podia ser d'altra manera, tot plegat ens recorda massa a històries que ja hem vist en d'altres ocasions: a El club de los poetas muertos amb adolescents (nois), a La sonrisa de Monalisa amb adolescents de bona família (noies), a l'inici de Machuca... I el fet és que, per ser una pel·lícula que ja hem vist abans no es fa feixuga, però tampoc aporta massa res de nou. En el punt en què aquest mimetisme amb d'altres films és més evident és al final, amb un sabor falsament amarg que ens trasllada directament a l'obra de Peter Weir o a les altres dues que hem citat anteriorment, deixant de ser massa naïf per passar a ser massa artificialment realista. I aquí arriba la pregunta clau: és necessari autosacrificar l'heroi? Fa falta forçar el relat perquè no sembli massa ensucrat? I si ho es, què passa? Tot i això, com passava amb Noviembre, el final no desmereix el resultat global de Los chicos del coro, un film bonic dels que costen de veure avui en dia a les sales de cinema.
< fitxa tècnica Títol original: Les choristes.
|
|
