El Rei Artús i els seus Cavallers, en la seva incansable búsqueda del Sant Grial, hauran de lluitar contra els més terribles enemics de la Fe. Aquests adoptaran la forma de malignes cavallers rivals, bèsties sanguirolentes, bruixes, adivins mefistofèlics i conills antropòfags.

<< indicat x: veure els Monty Python en estat pur. >> contraindicat x: els que no vau riure gota amb les sèries dels Python.

Aquesta pel·lícula del fantàstic grup britànic Monty Python és ja un clàssic de la comèdia universal. Els dos "Terrys", Gilliam i Jones, es van encarregar de dirigir aquesta sàtira sobre les aventures del Rei Artús, que encara avui és un referent de l'humor absurd.

El Cavaller Negre, un gegant de tres caps, uns cavallers que diuen "Ni!", el castell Anthrax, la bèstia d'Aarrgghh, el conill assassí, una casa de verges i uns francesos maleducats són alguns dels horrors que l'Artús i els seus hauran de superar per arribar al Sant Grial.

La mà de Terry Gilliam és present en tot moment, desde la fantasia més imaginativa fins les petites escenes animades, pròpies del director de Brazil. Els anacronismes i la irreverència de les aventures formen part de la sàtira típica dels Python, que posteriorment assoliria la seva màxima brillantor amb La vida de Brian. Los caballeros de la mesa cuadrada és, encara ara, una cita obligada de frases i situacions absurdes, on els números musicals i alguns dels seus personatges s'han convertit en inoblidables.

Per començar, els seus autors no es podiem permetre cavalls de veritat. Cap problema, no passa res si al Rei dels Bretons se'l fa anar a peu imitant el so dels cavalls amb uns cocos. El rodatge, que no fou fàcil, tingué lloc a les bellíssimes terres altes d'Escòcia, els Highlands. Això, com no podia ser d'altra manera, suposà contínues pluges que entrebancaren la filmació. El seu escàs cost i l'elevat èxit comercial, però, permeteren que Los caballeros de la mesa cuadrada fos, i encara sigui, una de les pel·lícules amb més beneficis, fet que permeté al grup anglès satiritzar la vida de Jesucrist amb més mitjans l'any 1979, amb la ja mencionada La vida de Brian.

La inoblidable sèrie de televisió Flyin' circus havia proporcionat una credibilitat encomiable als Python dins el món de l'humor. Així, els Michael Palin, John Cleese, Graham Chapman, Eric Idle, Terry Gilliam i Terry Jones podien llençar-se al cinema amb la tranquilitat que un coixí d'aquestes característiques permet. La imaginació, els diferents papers interpretats per uns mateixos actors i, sobretot, la barra, permetien moure's amb baix cost, fet que suposava un risc inferior.

Aquesta és doncs una pel·lícula absurda però no estúpida, una pel·lícula irreverent però intel·ligent. Com tot el que van fer els Monty Python.