Alain, jove promesa de l’enginyeria, estrena feina, i això comporta un canvi de domicili per a ell i la seva dona, Benedicte. Una vetllada desastrosa en companyia dels caps de l’empresa i un misteriós rosegador trobat mort al desguàs marcaran el començament de la seva particular baixada als inferns. El nou treball del tàndem Moll-Marchand (Harry, un amigo que os quiere) s’endinsa en el fantastique amb un malson atmosfèric agraciat per unes interpretacions magnífiques. Va ser la pel·lícula triada per inaugurar el festival de Cannes de 2005.

<< indicat x: Gaudir d'un repartiment impressionant en una història molt obscura i inquietant. >> contraindicat x: Qui cregui que el fantàstic només és gore.

En una de les escenes més inquietants de Lemming (França, 2006) el personatge interpretat per la gran Charlotte Rampling deixarà humiliat i completament en ridícul al seu espòs en la ficció, encarnat per l'altre gran del cinema francès, André Dussollier, en un sopar frustrat al davant dels seus amfitrions, la jove parella protagonista, fins a aquest moment amb una vida estable i feliç.

Lemming és el tercer llargmetratge de l'alemany Dominik Moll, que novament entra en els terrenys del suspens psicològic, desafortunadament sense igualar Harry, un amigo que os quiere (2000), la seva anterior pel·lícula. Aquí pren com a pretext l'estranya i no massa creïble aparició d'un rosegador en la canonada d'una casa, habitada pel matrimoni format per un inventor, Alain (Laurent Lucas) i la seva esposa, Bénédicte (Charlotte Gainsbourg), que acaben de mudar-se a un luxós suburbi.

L'esmentat rosegador és el lemming del títol, habitant de terres nòrdiques, que Bénédicte troba obstruint la canonada de l'aigüera. La troballa servirà per desencadenar una sèrie de desafortunats esdeveniments en la vida matrimonial d'Alain, que es troba desenvolupant una minicàmera voladora de control remot, i Bénédicte, que començarà amb la insana presència d'Alice (Rampling), esposa del cap d'Alain, que aparentment ha vingut patint des de fa 20 anys els maltractaments i enganys del seu marit.

Igual que el Harry de l'anterior film de Moll, Alice serà el personatge mentalment inestable de la història, que començarà a introduir-se de manera malaltissa i fustigant en la vida d'Alain i Bénédicte, en una curta però gran actuació de Charlotte Rampling, fins que el brutal suïcidi de la dona els desequilibri als dos. Bénédicte sé la primera en mostrar-se afectada pel suïcidi, comportant-se com si estés posseïda per l'esperit de la morta Alice.

Si hi ha una mica en el que Moll mai falla en la seva pel·lícula és en l'encertada creació d'un ambient pesat i acord al cada vegada més profund desplom mental d'Alain, que mai s'explicar perquè tot està en cotra seva, perquè la seva esposa s'allunya cada vegada més d'ell, com si fós tot el producte d'un espantós malson. Almenys això és el que ell vol.

En aquest aspecte formal i en les bones actuacions de tot el repartiment, hi ha els punts a favor en la realització de Moll, ja que pel que fa a la trama, que queda mig despenjada i no massa resolta. L'exercici hitchcockià falla aquí per Moll, que demostra no saber manejar massa bé els elements del suspens amb tocs paranormales. Però com deia al principi, la pel·lícula val la pena per la seva enèrgica primera meitat, amb la Rampling més que impressionant.