Situem-nos en l’òrbita del postestructuralisme i de les teories del sociòleg Jean Baudrillard sobre el concepte de realitat, que arriba la nova pel·lícula del codirector i coguionista de la premiada Smoking Room. La rutina que ens imposa el dia a dia és un mal que tots mirem de combatre. El protagonista d’aquest llargmetratge s’adona que la seva vida es mou en cercles que no el porten enlloc, i, tip de tanta repetició, arriba a la conclusió que la seva vida farà un tomb positiu si canvia d’aires. Un bon dia comprèn que les coses poden tornar a tenir sentit gràcies a una... cadira.

<< indicat x: Experimentar amb el director i tenir mooooolta paciència. >> contraindicat x: Qui es desesperi amb aquelles pel·lis on no hi passa res.

La Silla, de J.D. Wallovits, és una estranya i curiosa barreja de El proceso d'Orson Wells i no sé quantes coses més. El rerefons de 'tots som culpables, encara que no sabem de què' es converteix en el leiv motiv de la cinta, que presenta un personatge (genial Francesc Garrido) que és infeliç, que ho sap, i que està en busca de l'eix central de la seva existència. Tot i que que encara l'ha de descobrir, una cadira serà l'objecte que donarà sentit a tota la seva vida, i serà llavors, quan la trobi, que es desfarà de tot el que té per a erigir-la com a esperança del seu gran no res. Es tracta d'una cadira, però podria ser una noia, una aventura, un pis amb piscina o tenir un fill. L'objecte funciona només com a excusa figurativa d'allò que, en un moment donant, ens sembla que ens redimirà de la mediocritat diària on ens hem instal·lat.

Després del seu debut compartit amb Roger Gual a Smoking room, ara Wallovits ho fa en solitari amb un film dificilíssim, com a metàfora que tots ens envoltem de persones, de situacions, d'objectes i de pseudo-il·lusions que no ens pertanyen, que realment no ens omplen, fins que finalment descobrim que tot allò que omple les nostres vides en realitat les està buidant.

Un film on no hi passa res i que fa del lletgisme interior (un protagonista que viu al fons d'una oficina) i exterior (rodat en una anònima nau industrial d'un polígon indesitjable de Badalona) la seva bandera. Si s'entra en la història de bon començament, amb un pla seqüencia-interruptus maquíssim d'una criatura en patinet, La silla aconsegueix angoixar-nos; però no està gens clar que aquesta angoixa arribi a l'espectador a través dels recursos que ofereix el film, sinó més aviat de l'exasperació que li produeix veure que tot plegat s'allargassa fins a l'avorriment.

Contemplativa, més lenta que els films de Marc Recha, amb una veu en off inquietant, La silla és un experiment formal i de fons. El missatge és clar i no podria ser més torbador i patètic (en el bon sentit de la paraula) al mateix temps: passem la vida buscant alguna cosa que ens faci feliços, que ens ajudi a seguir. Quan finalment la trobem, és inassolible. I per aconseguir-la haurem de pecar/infringir la llei/ser culpables. I quan cometem l'error, hi haurà algú esperant-nos per fer-nos-ho pagar. El predeterminisme de sempre que, en aquest cas, va fins i tot més enllà i ens condemna abans d'hora. Tots som culpables, encara que es demostri el contrari.

Atrevida i sens dubte original. Però tot això, i tot i els personatges secundaris (un venedor de poca monta que enganya tothom amb versicles de La Biblia, i dos policies que semblen robats, per les seves converses, d'Smoking Room) no fan oblidar que La silla promet molt, i ofereix molt, però omple poc. Com els objectes materials (casa, mobles, llibres) dels que es desfà el protagonista per instal·lar-hi la cadira.