<< indicat x: qui cregui que la ciència ficció són pel·lícules com Independence day
>> prescrit x: qui cregui que la ciència ficció són pel·lícules com 2001: una odissea de l'espai.
» inici
|
LA GUERRA DELS MONS La terra en guerra. La guerra dels mons és una batalla pel futur de la raça humana vista a través dels ulls d'una família americana que lluita per sobreviure.
I és que és això. Digue'm com veus la ciència ficció i et diré si val la pena que vagis a veure La guerra dels mons. Spielberg fa ús i abús del dòlar per recrear, de nou, la novel·la de H. G. Wells en una demostració de mitjans i perfecció estètica que l'únic que fa és millorar el resultat de pel·lícules com l'abans anomenada Independence day. Una dada ens hauria de fer pensar: serà líder de guixeta, sí, però si no fos de l'Spielberg i no hi sortís en Tom Cruise no hi aniria tanta gent. I resulta que si no fos de l'Spielberg i no hi sortís en Tom Cruise, el resultat, molt probablement, seria el mateix. Així doncs, què anem a veure? Tornant al que dèiem. Que tu, lector, xales com ningú amb la ciència ficció basada només en els efectes i l'espectacularitat? Doncs endavant, La guerra dels mons és la teva pel·lícula. Un desplegament tècnic pràcticament inigualable i, és clar, el saber fer en l'ofici aquest de filmar per part de l'Spielberg, fan que la nova aventura d'en Tom Cruise sigui paradigma de vistosa fastuositat. Un inici cinematogràficament interessant, basat en la lenta introducció dels successos estranys com aquell qui no vol la cosa, desemboca en una trencadissa de cristalls que deixa a anys llum qualsevol pel·lícula de l'Steven Seagal, rei, fins ara, dels elevats pressupostos per culpa dels vidres trencats. Així doncs és, possiblement, una de les pel·lícules més recomenables si seguim aquest criteri. Però si per tu el millor exemple de ciència ficció és l'obra de Kubrick 2001: una odissea de l'espai o inclús Blade runner, ves a veure Madagascar. Spielberg abandona qualsevol transcendència en aquesta última pel·lícula, i li dóna a Tom Cruise la possibilitat de protagonitzar una pel·lícula d'acció. Fugides, corredisses, amagatalls, granades. Tot això se succeeix a La guerra dels mons. I el punt personal, aquell que sol fer gran la ciència ficció, desapareix aquí com per art de màgia. El bo d'en Tom és un mal pare, divorciat, que usarà l'apropament amb els seus dos fills per tal d'intentar aprendre això de la relació paterno-filial. Però no, no sap fugir dels tòpics que tant cansen, no sap donar a la pel·lícula aquest toc d'interès, no aporta res de res. I és trist haver de dir això d'una pel·lícula que ha costat més de cent milions d'euros. El millor de la pel·lícula ho podriem resumir en la curta aparició d'en Tim Robbins, que fa contrastar espectacularitat amb austeritat, en la veu en off d'inici i final, en una clara mostra d'homenatge (o crueltat, eh Jair?) a Orson Welles i, sobretot, en la capacitat interpretativa de la petita protagonista d'El escondite, l'ocularment expressiva Dakota Fanning. No deu ser massa agradable per algú com en Tom Cruise ser escombrat de la pantalla, literalment, per una petita actriu d'onze anys, a la que l'únic contra que se li pot posar és l'excés de xiscle. Inclús la música, de l'inefable John Williams -de qui si no- sembla no mostrar-se massa exigent amb sí mateixa. És com tots els aspectes de la pel·lícula. Passen, i ja està. I venint de vostè, senyor Spielberg, no hauria de ser això. On va oblidar-se la qualitat? Malauradament, comencen a ser ja masses les pel·lícules de l'Spielberg que no passen de l'aprovat just, essent generós. Lluny queden ja els arquòlegs, els taurons i els camions assassins, quina llàstima. Tot cau per si sol quan un cop fora de la sala, veus que l'únic que t'ha aportat la pel·lícula és la necessitat de prendre't una aspirina. Des d'aquestes línies, un consell: seieu a l'última fila, els vostres ulls ho agrairan.
< fitxa tècnica Títol original: The war of the worlds.
|
|
