Retrat de les desventuras de Stéphane (Gael García Bernal), un jove artista gràfic en el cervell del qual s'emet un programa de televisió en contínua pugna amb la realitat. Aterrat a París amb l'esperança d'un bon treball i després d'entrar en contacte amb una nova veïna, Stéphanie (Charlotte Gainsbourg), la possibilitat d'un romanç s'obrirà pas en el seu oníric univers de cartró.

<< indicat x: Seguidors del desigual Gondry i Kaufman, que aquesta vegada no firma el guió. >> contraindicat x: Qui no cregui en els somnis d'un enamorat.

Senyores i senyors, benvinguts al sempre fantàstic, propi i no menys irregular món de Michel Gondry. Però, atenció, irregular en el sentiu positiu de la paraula. La ciencia del sueño, la seva darrera pel·lícula, la primera que firma sense la ploma de Charlie Kaufman, representa un redescobriment de si mateix que ja des del principi està tacat dels seus videoclips artesanals i les seves idees brillants. Amb Gael García Bernal al capdavant, immens i expressant-se en anglès, francès i castellà, la pel·lícula comença amb uns títols de crèdit fets amb piano, pintura i un rodet que Gondry va experimentar amb Björk per primera vegada quan aquests dos es van fer amics.

Però tornem al terme: irregular. La ciencia del sueño gaudeix de les fabuloses imperfeccions dels somnis dislocats i infantils que tots hem tingut, al mateix temps que aconsegueix que l'humor personal de Gondry, les seves bromes, els seus invents i les seves preocupacions es dibuixin en un apartament on de fet el mateix realitzador de videoclips va viure fa unes dècades. El protagonista, Stephane, hi torna per la mort del seu pare (de nou extret de la vida de Michel), i allà hi coneixerà Stephanie.

La barreja sempre constant entre somnis, el món on es troba més còmode, i realitat, la parcel·la on és més patós, serà l'exquisida esquizofrènia on ens mourà Gondry, amb una història d'amor atípica, imperfecta, immadura, impensable i, en conseqüència, més real que la majoria que vivim en 3D i en directe cada dia de les nostres vides.

Divertida, amb aquell humor de vell verd que tan Kaufman com Gondry comparteixen (o pateixen, per la seva condició de genis), i amb tocs de sensibilitat robada, la pel·lícula se sap moure entre la fragilitat de qui intenta estimar a un altre sense massa èxit, i el circ de diversió exquisida que es recrea als personatges del seu voltant. Gael i Charlotte brillen especialment en la seva confusió, i la resta del repartiment acompanya a la perfecció.

Senyores, Gondry és gran, molt gran. I acabaria aquesta crítica, si ell la pogués firmar, amb alguna broma sexista i grotesca, de l'estil de "si aqueta nit no enxampo una dona, toca palla segur!". I deixaria escapar una xarlotada de riure sonor, profund i sincer. Però efímer, com alguns moments de la seva desigual i preciosa pel·lícula.