» inici
|
KING KONG Ann Darrow, una actriu en crisi laboral per culpa de la Gran Drepressió, accepta el treball que li proposa el director de cinema Carl Denham. Es tracta d'anar a rodar a una illa remota que encara no apareix al mapa. Allà es toparan, a més de tota una sèries de criatures prehistòriques, amb un goril·la gegant que s'enamorarà de la rossa protagonista, i aprofitaran això per dur-lo a Nova York i intentar treure'n un benefici econòmic.
Peter Jackson torna, i ho fa amb una altre acte d'autocomplaença i onanisme cinematogràfic, i també amb una altra història ja exprimida, la del llegendari King Kong, el simi més famós del setè art, amb permís, és clar, de la Xita. Aquest especimen de set metres d'alçada, un volum emplenat quasi completament per la grandària del seu cor, ha protagonitzat ja diverses obres cinematogràfiques. D'elles, la més famosa, i la primera, és la versió de Merian Cooper, aquella pel·lícula que allà per 1933 va trencar en quant a espectacularitat i ús de les noves tecnologies de l'època. Ara, aquelles imatges provoquen a molts un somriure que en alguns casos l'únic que demostra és prepotència. L'artificiositat d'aquelles seqüències de fa més de setanta anys, que ara semblen matusseres, no aconsegueix abandonar la versió que ara ens porta Peter Jackson. Evidentment, la tècnica ha avançat i no podem comparar les dues pel·lícules, però sobta que moltes seqüències de l'actual King Kong deixin tant al descobert les superposicions d'imatges i l'ús de cromes, combinant-ho amb escenes realment espectaculars. Sembla ser que Jackson ha volgut donar un toc retro a la pel·lícula, però perquè només en algunes seqüències? Deixant això a part, i és que no és el més important en una pel·lícula, l'oceànic director de Criaturas celestiales, envalentonat per la grandiloqüència de la saga d'El senyor dels anells, s'aventura novament a rodar una pel·lícula gran, un film que peca de voler demostrar l'amplitud de mitjans dels que disposa. Tot i els esforços, se'm fa difícil d'entendre que una pel·lícula, per ser considerada “gran”, hagi de voltar les tres hores de metratge. Algunes ho necessiten. D'altres no. I King Kong no ho necessita. És més, li sobra claríssimament una de les tres llargues hores que ocupa. Un servidor ha hagut de veure la pel·lícula a les dotze del migdia. Una mala hora. El mateix dic a aquella gent pretengui veure la pel·lícula a hores tardanes, assistint a aquelles sessiones golfes o inclús a les de les deu del vespre. També seran males hores. Jackson triga més d'una hora a fer aparèixer l'entranyable goril·la. Un cop endinsats a la perillosa illa, dóna un valor desmesurat a una sèrie d'animals repulsius i devoradors de carn humana que no sembla venir al cas. Ratpanats de dos metres, escarbats gegants, monstres marins, aranyes assassines... Descobrir la fòrmula màgica de crear informàticament animals fastigosos no hauria d'atorgar el dret d'allargar el metratge una hora per tal de donar un lloc de privilegi a aquests estranys éssers. Si s'ha volgut cenyir a la pel·lícula original, està molt bé, però les tres hores se les treu de la màniga. Sincerament, se m'escapa la finalitat d'aquesta elecció. El King Kong de Jackson, però, és una pel·lícula interessant si no s'ha vist cap de les seves predecessores. El missatge és clar, contundent i intel·ligent, i la interpretació, sobretot la que corre a càrrec de la segona dona més encisadora del planeta i una de les actrius més interessants de l'actualitat, la Naomi Watts, és més que correcta. Per la seva banda, la característica més interessant de Jackson és la capacitat còmica, els tocs humorístics, negres en molts casos, que sap aportar a la majoria de les seves pel·lícules. A King Kong no en fa una excepció, i l'humor acaba per convertir-se en la nansa on subjectar-se per tal de no sucumbir al tedi més absolut. De la mateixa manera, algunes de les escenes d'acció, com per exemple la lluita final amb el dinosaure, són també interessants, de gran impacte. Per contra, les seqüències romàntiques, o si més no, les més íntimes, pequen d'una fador massa acusada. I és que alguna cosa no funciona quan li deixem a la música la màxima responsabilitat romàntica. Resumint, King Kong és una pel·lícula exagerada, que busca massa descaradament el toc mític que tant sembla agradar. És interessant, sí, però seria molt més recomenable si Jackson hagués sabut limitar les seves pretensions, perquè en algun moment la pel·lícula segueix el bon senderi. És una llàstima que se'n desviï constantment. Però amb el film, Peter Jackson tornarà a aconseguir el que volia, un èxit de taquilla, i això és el que busca aquest cinema. Només queda esperar que el DVD no inclogui el director's cut, o que si ho fa, que sigui una versió reduïda.
< fitxa tècnica Direcció: Peter Jackson.
|
|
