Feia molt de temps que esperàvem nova pel·lícula de Quentin Tarantino. Feia massa temps. Finalment, després de Jackie Brown i d'anys d'espera, el Sitges 2003 ens va brindar la possibilitat de veure una brillantíssima pel·lícula, tot i que Tarantino no va poder passar pel festival ja que preparava el volum 2 de la cinta.

Des de la seva primera pel·lícula, Tarantino s'ha caracteritzat bàsicament per tres grans pilars que, recurrentment, s'ha encarregat d'anar repescant i recuperant film darrera film: la violència, la descomposició temporal de la història que ens explica, i uns diàlegs en principi secundaris completament brillants i divertits.

En aquesta ocasió, en la seva quarta pel·lícula, Quentin Tarantino no renega de cap d'aquests trets característics, però en prima un pel damunt dels altres dos. D'aquesta manera, aquells diàlegs brillants a què ens tenia acostumats el director, i aquelles construccions genials, amb diferents punts de vista d'una mateixa escena, o trencaclosques temporals, desapareixen en part i estan al servei de la violència.

Tot i això, molta gent ha dit que es tractava d'una violència gairebé gore, desmesurada, fins i tot per a una pel·lícula de Tarantino. Però és que Jackie Brown (la que menys) no era violenta? És que Pulp Fiction no era violenta? O és que sobretot Reservoir Dogs no era violenta?

Així doncs, una història simple i senzilla de venjança li serveix a Quentin Tarantino per exhibir tot el conglomerat de gèneres i de pel·lícules que ell admira, amb el cinema de Hong Kong combinat amb els yakuzes més moderns i els samurais més clàssics.

Per fer-ho, Tarantino introdueix una seqüència de manga per conèixer els orígens de Lucy Liu; i quan presenciem una de les escenes més impressionants i brutals de la pel·lícula, gairebé amb un pla seqüència que ens condueix al lloc dels fets, Tarantino ens combina un blanc i negre exquisit per disminuir l'impacte visual de la sang de centenars d'extres que van caient, l'un al darrera de l'altre, sota l'espasa d'Uma Thurman.

A més, la tornada de David Carradine, a qui només sentim la veu en aquest Kill Bill, volum 1, de Daryl Hannah o de Michael Madsen és tot un luxe per a un film rodó de principi a final, amb sang, venjança i, com no, un munt inacabable de referències que Tarantino recopila a través de la seva brillantíssima direcció.

I d'Uma Thurman no cal ni parlar-ne. Incontestable.

< fitxa tècnica

Títol original: Kill Bill. Vol 1.
Dirección i guión: Quentin Tarantino.
País: EUA.
Duració: 111 min.
Interpretació: Uma Thurman, David Carradine, Lucy Liu, Daryl Hannah, Vivica A. Fox, Michael Madsen.
Producció: Lawrence Bender.
Música: The RZA.
Fotografia: Robert Richardson.
Muntatge: Sally Menke.
Estrena als EUA: 10 d'octubre de 2003.
Estrena a Catalunya: 5 de març de 2004.
Versió doblada al català: No