» inici
|
JARHEAD, EL INFIERO ESPERA A partir de la novel·la homònima i bestseller d’Anthony Swofford sobre la seva pròpia experiència com a marine americà a la primera Guerra del Golf, la pel·lícula ens explica la història de Swoff, un jove que passa de ser un voluntari de tercera generació que somia amb actes de valor, a convertir-se en un veterà al ser cridat a servir la seva pàtria durant la invasió iraquiana de Kuwait.
Sam Mendes, el director de la idolatrada American Beauty (1999) i Camino a la perdición (2002), torna fent, de nou, un canvi de registre. El canvi de registre, però, ve marcat formalment. El fons, com sembla ja habitual en el cineasta anglès, és el mateix de sempre. El descens als inferns del protagonista en qüestió, en aquesta ocasió un marine nordamericà que viu la Guerra del Golf en directe, és la columna vertebral d’una història personal plena d’emocions, moltes d’elles encaixonades en l’interior més profund dels seus personatges. Jarhead és una nova incursió al cinema bèl·lic, una pel·lícula temàticament paral·lela a aquella meravella de Kubrick, la pel·lícula de 1987 Full Metal Jacket (La chaqueta metálica). El pitjor que podriem fer, però, és comparar-les. Tot i ser dos films que caminen de bracet, Jarhead no busca ser una nova Full Metal Jacket, per molt que les dues comencin ancorant-se en la duresa de la preparació per la guerra i acabin baixant als inferns. Jarhead, sortosament, té una visió pròpia del desastre, una visió escrita en primera persona pel propi protagonista, un relat cru i directe del que es troba pel camí. La pel·lícula, doncs, comença fent cap a la severitat i rigidesa de la instrucció militar. Allà, el jove Swoff coneixerà de primera mà la realitat a la que s’enfronta, i haurà de crear els lligams necessaris amb aquells que es troben en la mateixa situació que ell per sobreviure en la intransigència de la guerra. El pas al desert d’Aràbia Saudita es converteix en una història poc polida, sense ser això un adjectiu negatiu. Aquest poc poliment es transforma en una narració absolutament subjectiva on descriu la guerra vista des del terra. Poc hi té a veure allà la televisió o la premsa escrita. És una pel·lícula antibel·licista perquè relata el drama personal que s’hi viu. No hi busquem arguments anti-americans per molt de moda que puguin estar. D’arguments n’hi ha, i resten a favor i en contra dels Estats Units, però no oblidem que la pel·lícula està narrada per un marine d’aquest país, amb la qual cosa, el primer que hem d’evitar, és fer judicis de valor al missatge de la pel·lícula: si apareix una bandera americana i marines fent comentaris racistes, és perquè allò és un instant a la vida a la guerra, no una declaració de principis de Sam Mendes. Entès això, l’únic que hem de fer és entrar al fons de la pel·lícula, és l’únic lloc on trobarem l’emoció veritable. Partits de futbol amb les màscares antigas posades a cinquanta graus de temperatura, festes amb final etílicament previsible per celebrar un Nadal diferent, l’espera per rebre noves familiars, els combats d’escorpins sota el sol i enmig del no res del desert; tot són petites situacions que formen un tot en la pel·lícula. L’amistat, o si més no, la fraternalitat que es crea entre els protagonistes d’aquestes situacions és el que els mou i els ajuda a tirar endavant. La Guerra del Golf té molt a veure amb d’altres guerres. Totes tenen un denominador comú, però particularment, guerres com la del Vietnam i la que ara ens ocupa comparteixen quelcom més. Els joves que són enviats al Golf, tenen un rerefons que els del Vietnam no tenien, i és que ells han vist pel·lícules com Full Metal Jacket o Apocalypse Now. És més, s’autoanimen i es dopen amb seqüències de l’obra mestra de Coppola. Això aporta un toc d’èpica més gran si cal, i Sam Mendes aprofita que es valen d’aquest bagatge per ajudar les imatges amb una música plena de nous clàssics. T. Rex, Nirvana, Bobby McFerrin o Tom Waits són els canalitzadors d’aquesta època. L’aspecte interpretatiu és tan solvent com es pot requerir. Jake Gyllenhaal, que aviat ens arribarà també amb la nova pel·lícula d’Ang Lee, la que ara per ara és favorita als Òscar, Brokeback Mountain, és el cap més visible d’un repartiment sòlid on trobem un dels actors de moda, Jaime Foxx. El també premiat, i ja utilitzat per Mendes a American Beauty, Chris Cooper, aporta veterania en el lloc d’un tinent coronel que el que més desitja és poder posar en marxa la seva maquinària de guerra i matxacar al màxim l’enemic. L’apartat tècnic, que pressumiblement podia quedar coix a causa de la mort del magnífic Conrad L. Hall, un dels millors directors de fotografia de la nostra època, sense cap mena de dubte, en surt també ben part. El substitut de Hall, el també prestigiós Roger Deakins, fotògraf dels germans Coen i de Cadena Perpètua, entre moltes altres pel·lícules de mèrit, sap captar amb la fredor necessària quan cal, i la calor requerida quan es necessita, l’ambient que podem imaginar en una guerra, i el muntador d’Apocalypse Now, Walter Murch, és l’encarregat de donar forma a una pel·lícula que li deu molt. De la mateixa manera que en les seves anteriors pel·lícules, Sam Mendes torna a confiar en Thomas Newman per posar acords a les imatges. Newman torna a aportar un toc personal i reconeixible, que ajuda la pel·lícula a caminar quan més ho necessita. Resumint, Jarhead és una de les petites perles de la cartellera, una pel·lícula interessant de petits moments on l’important no és l’argument, i que sense arribar al nivell del Full Metal Jacket de Kubrick, fuig de l’estètica barata i s’endinsa en el més profund del comportament humà. Una manera de començar el 2006 al cinema que retindrem durant tot l’any. GORINA DIXIT Tothom ho ha dit, aquest film de guerra recorda massa tots els altres films de guerra. Comença com La chaqueta metálica, conté un homenatge directe a Apocalypse Now, es situa en el mateix terreny que Tres reyes i fa servir molts dels sistemes i punts de vista dramàtics de Black Hawk derribado. És, doncs, només un refregit de tot plegat, i a més un film que jugant a la puta i la ramoneta sembla criticar el belicisme, però mantenint una ambigüitat que no provoqui les ires del statement i el públic americans? És un film sense imaginació, que vampiritza i res més les troballes dels altres, i les reexplota conscient que avui els espectadors prefereixen veure una i mil vegades la mateixa pel·lícula abans d’aventurar-se en terrenys de risc? M’és dificil de creure: Sam Mendes, anglès, un dels grans directors del teatre modern de Londres, protagonista de representacions memorables al Lliure del West End que es diu la Donmar Whorehouse, una persona de qualitat i rigor, no pot haver caigut tan baix, no m’ho crec, no és possible. Immediatament penso que tot correspon a una finíssima operació de camuflatge. De la mateixa manera que podries demanar-li per què no ha abordat el tema, molt més candent i útil ara, de la Guerra d’Iraq, i saps que un film com Jarhead ambientat en territori de la ocupació no l’haguessin permès de cap de les maneres les productores i el sistema polític americans actual, i el que més se li assembla i li permet explicar la realitat del que està passant es retrocedint a l’altra guerra de l’Orient Mitjà de la família Bush. Així és també com a partir de tots els símbols d’un cinema antimilitarista ja integrat en la mentalitat del públic, a vegades fins i tot per a gaudi de les pulsions militars, el que sembla contradictori (però, no ho és que els soldats del film cridin de plaer davant les imatges dels helicopters del film de Coppola malgrat l’horror?) Sam Mendes acaba fent un monument iconogràfic que mossega els peus dels que el trepitgen des de la brutalitat d’un pensament favorable a la violència i la destrucció. Malhauradament, de fet, a Mendes se li ha vist el llautó: per això el fracàs de Jarhead, perquè no és un film complaent ni que satisfà als violents. El tret li ha sortit per la culata: ha comès un error, perquè així Jarhead no serveix per res.
< fitxa tècnica Direcció: Sam Mendes.
|
|
