Després de veure Memento, un film que per a molta gent va servir per descobrir el cinesasta britànic, tothom es va quedar amb les ganes de veure més. Els més curiosos van decidir recuperar Following, un film mai estrenat a Catalunya i que només es pot veure (fins a la data) aconseguint el dvd d'importació. El 2003 va arribar un recull de curts de directors britànics amb Cinema 16 on Nolan participava amb Doodlebug, el seu primer curt, del 1997.

Després de dos anys de llarga espera i de molta expectació arriba Insomnio, un film que no només ha estat a l'altura del que s'esperava sinó que ha servit per confirmar les millors sospites sobre el director i sobre la seva manera de fer.

És cert que potser Insonnio sigui més comercial i, en cert sentit, més convencional que Memento: es tracta d'un film amb tres gran estrelles, molt més pressupost i un guió més simple, en un remake no tan personal del director, que Nolan va acceptar dirigir com a encàrrec i que li servirà, de ben segur, per fer créixer el seu nom, ja no només com a revelació sinó també com a director amb moltes possibilitats.

En certa manera, però, el protagonista (Al Pacino) torna a ser un personatge obsessiu, que mentre és investigat per l'FBI per algunes irregularitats en alguns casos, dispara i mata per accident el seu company, que anava a pactar amb l'FBI i que, per tant, l'hauria perjudicat seriosament.

El sentiment de culpabilitat es brreja amb les nits sense foscor d'Alaska, i el detectiu Willam Doner no aconsegueix dormir. A més, tota la trama es barreja amb l'assassinat que Doner està investigant, ja que l'assassí en qüestió (Robin Williams), sap que va ser Doner qui va disparar al seu company de policia.

D'aquesta manera, una vegada més, Pacino ens presenta un personatge similar al que interpretava a El dilema, amb principis i conviccions que el fan bo a la seva feina, tot i alun dubte i alguna irregularitat en les seves investigacions.

Amb tot plegat, ens trobem davant d'un conjunt d'elements que funcionen perfectamen en un thriller que ens manté en tensió durant tota la història, amb tres protagonistes que estan a l'alçada de les circumstàncies i una fotografia impecable que transmet perfectament l'obsessió de Doner: el paissatge es converteix, doncs, en el reflex de l'interior del protagonista.

Com ja passava a Memento, la música de Dadid Julyan no només és precisa, sinò que ajuda a recrear una atmòsfera particular, claustrofòbica, tot i que els espais oberts són gegants. D'aquesta manera, el paissatge no només enclaustra el protagonista, sinó que l'anorrea i el fa cada vegada més petit, emmarcat en grans plans generals a vista d'ocell que, a l'inici del film, als títols de crèdit, queden directament emparentats amb l'inici d'altres films com El resplandor de Kubrick, Fargo dels Coen, o Funny Games de Michael Haneke: personatges que arriben a un nou indret, la neu, plànols generals...

< fitxa tècnica

Títol original: Insomnia
Direcció: Christopher Nolan
País: EUA
Gènere: Thriller
Duració: 118 min.
Interpretació: Al Pacino (Detectiu Will Dormer), Robin Williams (Walter Finch), Hilary Swank (Detectiu Ellie Burr), Maura Tierney (Rachel Clement), Martin Donovan (Hap Eckhart).
Guió: Hillary Seitz; basat en el guió de Nikolai Frobenius i Erik Skjoldbjaerg.
Producció: Paul Junger Witt, Edward L.  McDonnell, Broderick Johson i Andrew A. Kosove.
Música: David Julyan.
Fotografia: Wally Pfister.
Muntatge: Dody Dorn.
Disseny de producció: Nathan Crowley.
Direcció artística: Michael Diner.
Vestuari: Tish Monaghan.
Estrena a Catalunya: 11/10/2002
Versió doblada al català: No