Una noia coneix un noi per internet. La noia i el noi queden per fer un cafè. La noia accedeix a acompanyar el noi a casa seva. Som a l’inici d’un possible idil·li que no tindria res d’especial si no fos que Jeff és un fotògraf de moda que passa de la trentena i Hayley, una adolescent de catorze anys. Ben aviat, un dels protagonistes descobrirà que no tot el que es pot aprendre a la xarxa de comunicació global és divertit. La pel·lícula que va suscitar més comentaris a l’última edició de Sundance. Un film angoixant i malsà de suspens, sexe i venjança.

<< indicat x: patir fins a última hora en un film amb poca trampa i molts encerts. >> contraindicat x: qui entri a xats de forma habitual. Se li treuran les ganes!

Ha trigat 7 mesos, que ja té dellonsis, però finalment arriba la gran guanyadora del Sitges'06. Hard Candy va guanyar a Millor Pel·lícula, a Millor Guió i el Premi del Públic, i no es va endur la resta perquè el jurat estava dividit entre la pel·li de l'Slade i el Sabor de la Sandía, una pel·li que a mi, particularment, no em va fer ni fred ni calor.

És evident que David Slade arriba al cinema amb pas ferm. El seu pas per una societat postmoderna de publicitat i videoclips hereva dels Finchers, Jonzes, Ritchies i companyia converteix a Slade en un alumne aventatjat de l'era digital. I es postula al gran públic amb una història valenta, dura, senzilla (que no simple) i efectiva (que no efectista).

El seu salt a la gran pantalla es basa en tres potes ben sòlides: dos actors que en la majoria de moments estan esplèndids, una construcció narrativa que ho situa tot pràcticament en un sol espai, i un domini total de l'escenari i els personatges que estan a l'abast d'un cop de càmera. Un cop de camera, això sí, nerviós i obsessiu, com la història mateixa. Compulsiu i vibrant, a imatge i semblança del seu director. De fet, quan David Slade va presentar la pel·lícula a Sitges, al gran públic, i es va dirigir a l'Auditori, es va mostrar nerviós: no per la gent que tenia al davant, sinó per una forma de ser consubstancial al seu caràcter: menut, calb, amb americana i camisa. La imatge d'un petit geni en procés amb moltes coses per explicar. I sobretot, amb els recursos suficients per explicar bé les seves històries.

Si alguna cosa se li pot retreure (o se li ha de retreure) a Hard Candy és el punt de vista en el qual se situa l'espectador. En tot moment, des de l'inici de la pel·lícula, ens posem en la situació de Jeff, el fotògraf (pederasta). I és que, mal que ens pesi, i per més que ho intuïm, a ell no el veiem fer res dolent (és a dir, no el veiem en acció) i, en canvi, només el veiem patir la tortua constant d'una nena de 15 anys que, lluny d'estar vestida d'innocència, és la més calculadora de la pel·lícula.

No reclamo, ni molt menys, imatges explícites per justificar el càstig que se li aplica a Jeff. El que demano és molt més subtil: que la indefensió que pateix el fotògraf, el que en principi és el dolent de la pel·lícula, no ens faci identificar-nos amb ell, o més ben dit, no ens faci compadir-nos-en.

I és que, tal i com està narrada la pel·lícula, tal i com se'ns presenten els personatges, i tal i com David Slade predisposa l'espectador per rebre el que li està explicant, ens trobem davant d'una inversió de papers: la noia de 15 anys, la víctima, passa a ser l'agressora; i és una agressora despietada, calculadora, imprevisible, cruel a més no poder. I l'agressor, el fotògraf de trentallargs, guaperes, segur de les seves possibilitats, manipuldor, degenerat, acaba perdent de cop i volta totes les seves armes. D'aquesta manera, i de forma no volguda pel director, l'espectador s'apropa a la nova víctima i pateix amb ell. L'empatia és evident, tot i que sigui un personatge fosc.