Una assistenta social nord-americana que estudia a Tòquio, accepta la feina d'una companya seva infermera. A la casa on ha de treballar passa alguna cosa estranya. Les víctimes d'un crim espantós es materialitzen en forma de fantasmes assedegats de sang. Res no sembla apaivagar la seva ràbia.
» inici
|
EL GRITO (THE GRUDGE) Versió made in USA amb molt d'èxit (40 milions recaptats el primer cap de setmana als EUA) d'un dels èxits més contundents del recent cinema japonès de terror, dirigida pel mateix director que l'original. La sex-symbol catòdica Sarah Michelle Gellar, estrella de la telesèrie Buffy Caçavampirs, encapçala el repartiment. La produeix Sam Raimi, director d'Evil Dead i Spider-Man. [A competició / Oficial Fantàstic Sitges 2004]
Cada nova pel·lícula de terror oriental que ens arriba resulta ser "la millor, una producció realment diferent i esgarrifosa". Fa un temps li va tocar a The ring (el círculo), i ara li toca a The Grudge (el grito). La similitud dels títols és directament proporcional a la similitud de les pel·lícules. I la similitud de les pel·lícules és directament proporcional a l'origen d'aquestes. Es tracta dels ja famosos remakes de petites produccions japoneses de terror que salten el Pacífic per arribar-nos en forma de pel·lícules de culte. La realitat, però, és ben diferent. No deixa de tractar-se de la típica i tòpica pel·lícula d'ensurts diversos que basa la por en augments terrorífics de decibels i aparicions fantasmagòriques d'éssers de rostre pàl·lid i ulls negres. I orientals. Inclús l'atmosfera, tan escatainada, es queda en res si li treiem la constant música de corda que emplena imatge rere imatge. És un recurs efectista que no necessiten atmosferes terrorífiques de debò com les de La semilla del diablo o El Resplandor. L'única característica que la distancia mínimament de la resta de produccions del gènere és l'estructura narrativa no linial que utilitza el guió d'Stephen Susco. I és això el que la dinamitza d'una manera relativa, aportant inestabilitat i desorientació. De totes maneres, em reafirmo en la idea que el que produeix més angoixa és la seva orientalitat. I és que sempre es tem més allò desconegut. El poc coneixement que es té de la cultura i tradicions japoneses ajuda a crear en l'espectador un cert sentiment de desemparança. I si això s'adoba publicitàriament amb informacions com les que diuen que l'equip de rodatge resa per l'èxit de la pel·lícula just abans d'iniciar la filmació, i que creen una cerimònia de purificació per garantitzar la seguretat de l'equip, l'aura mística és enorme. El repartiment tampoc ajuda a fer-ne de la pel·lícula una obra especial. A la Sarah Michelle Gellar li resulta igual veure's perseguida per la mort que caçar vampirs o anar de bracet de l'Scooby-Doo, tot i que la nominessin als premis MTV al millor petó, i si infles el repartiment amb actors tan poc convincents com en Bill Pullman, sempre amb una expressió més pròpia de qui no recorda on ha deixat el cotxe que de qui està maleït per esperits, o en Jason Behr, el càsting no millora. A fi de comptes, El Grito canta la mateixa cançó que la gran majoria de pel·lícules del gènere que ens arriben, ni més ni menys, i no mereix l'aura que ens venen, tot i que la produeixi un personatge veritablement terrorífic com Sam Raimi.
< fitxa tècnica Títol Original: The Grudge
|
|
