Des del seu plantejament inicial (el Narrador amb una pistola a la boca) i fins a la darrera escena de la pel·lícula (amb el Narrador i la Marla abraçats, veient com s'enfonsa la civilització mentre sonen els Pixies de fons), Fight Club és brillant.

De fet, la pel·lícula del director de The game és rodona, no només per la seva estructura i la 'sorpresa' final que ens fa rellegir tot el film, sinó que és una història que funciona independentment d'aquest gir a les acaballes. Robert Mckee, guionista, és citat a Adaptation en un paper interpretat per Brian Cox, on diu "Guanya-te'ls al final i tindràs una bona pel·lícula". Tot i que Fight Club tingui un final genial, no és més que la culminació d'un viatge fantàstic, excel·lent en alguns moments, magistral en d'altres.

David Fincher ens presenta un exercici de denúncia i de crítica social impecable, compromès, i camuflat en uns cops de puny i una violència que representen el motiu superficial que ens du a un tema de fons: la impossibilitat de fugir del funcionariat vital que ens ofega a tots plegats.

En aquest sentit, el film s'erigeix en un manifest existencial que es revel·la contra en conformisme, el consumisme i la grisor que ens envolta, i defensa un 'activisme' (metafòricament escenificat en cops de puny) com a sortida d'aquest aburgesament de tota la societat.

Tot i això, la complexitat i la riquesa del relat és tal que, fins i tot quan el protagonista aconsegueix treure's de sobre aquest control i triar una opció personal, pròpia i lliure, és converteix involuntàriament en un nou líder que seguiran, com si es tractés d'un exèrcit, un munt de persones que ni pensaran, ni tindran voluntat pròpia ni opcions personals.

Així doncs, tot plegat és una clam a la impossibilitat de fugir del sistema, ja que qualsevol opció ja està contemplada pel propi sistema, i fins i tot les rebel·lions, petites i aïllades, no fan res més que enfortir aquesta màquina de control.

L'estètica visual que fa servir Fincher és sorprenentment fresca i ben portada, amb una direcció a l'altura de les circumstàncies, amb recursos brillants i un gran resultat global.

Com ja passava a Se7en, Fincher combina músiques estridents i imatges picades l'una al darrera de l'altra amb petits oasis de descans, amb una música molt més calmada, mentre el protagonista reflexiona.

Edward Norton confirma que és un dels actors de la dècada, amb un paper genial i molt ben interpretat. Brad Pitt demostra que amb els bons papers pot ser un bon actor, i Helena Bonham Carter troba un personatge fet a mida, millor fins i tot que els que li brinda el seu marit Tim Burton. I Meat Loaf, amb "unes tetes de puton" (com diu la peli) està molt bé.

Juntament amb Se7en i The Game, Fight Club culmina una apòcrifa trilogia de la crítica social que Fincher dirigeix de meravella.

< fitxa tècnica

Títol original: Fight club
Direcció: David Fincher.
Intèrprets: Edward Norton (el narrador), Brad Pitt (Tyler Durden), Meat Loaf, Zach Greiner (Richard Chesler), Helena Bonham Carter (Marla Singer) i Rachel Singer (Chloe).
Guió: Jim Uhls, basat en la novel·la de Chuck Palahntuk.
Fotografia: Jeff Cronenweth.
Muntatge: Jim Haygood.
Música: John King i Michael Simpson.
Versió doblada al català: No