Una gran festa s'està preparant a la mansió de Helge Klingenfeldt. La família i els amics han arribat per festejar el seixantè aniversari del patriarca i fer-li un homenatge. Els invitats arriben. Helge crida el seu fill gran, Christian, al seu despatx i li demana que pronunciï un discurs en record de la seva germana bessona, morta un any abans. Christian condueix el seu pare al banquet, que acull Helge amb grans aplaudiments. Els invitats, plens de joia, estan preparats per un gran àpat. Per fi, en Christian pren la paraula id emana silenci. Només ell sap que les seves paraules faran explotar en mil troços la felicitat dels invitats i transformar la festa d'una manera que la família mai oblidarà.

<< indicat x: els que odieu els dinars familiars. Segur que a partir d'ara us agradaran més! >> contraindicat x: qui cregui que hi ha certs tabús que no es poden tocar al cinema.

Celebració representa el salt a la fama de Thomas Vinterberg, després d'haver rodat una sèrie de curtmetratges premiats arreu del món i d'haver debutat en el llargmetratge amb Herois el 1996. Celebració, però, representa l'inici del moviment Dogma 95, de la mà d'altres pel·lícules com Els idiotes, de Lars von Trier i de Mifune, de Søren Kragh-Jacobsen. El Premi Especial del Jurat de Cannes va suposar l'inici de la carrera internacional del jove director.

El certificat Dogma #1 pertany a Celebració, no sense que abans, Vinterberg hagués de reconèixer públicament que havia transgredit algun dels postulats del moviment. Justament es tracta d'una pel·lícula on es parla de pecats i arrepentiments, i en la que, a partir del sopar de festeig s'obren una nova perspectiva i noves formes de relació entre els membres de la família.

L'estil Dogma no és nou, doncs recupera una mica allò que els Godard, Truffaut i companyia ja havien tocat durant la Nouvelle Vague, que tampoc era original, i per tenir un exemple encara més proper, Woody Allen ja havia fet servir una tècnica similar a Maridos y mujeres l'any 1992. Aquí, l'ús d'aquest manifest té un sentit que no té en d'altres pel·lícules. A l'inici del film, serveix per introduir-nos dins el món d'una família, sense artificis, mostrant-nos-la tal com és. I un cop té lloc l'inesperat punt de gir, el decàleg de Vinterberg i Von Trier ajuda a donar força, vivesa i violència. Una violència molt més acusada i directa a l'interior de cadascun de nosaltres que en pel·lícules que explícitament la busquen. No sóc defensor del Dogma 95 com a moviment, però sí defenso a ultrança que cada pel·lícula tingui l'estil que més necessita. I Celebració requereix d'un estil així. Mostra l'anacronisme i desmoronament d'una classe social burgesa que acosta la pel·lícula de Vinterberg a allò que Buñuel ens mostrava en aquella impecable El ángel exterminador, encara que aquí més centrada en un únic clan familiar. Això sí, aquest clan és síbol de tota una societat. La de Buñuel continua essent per mi una pel·lícula incomparable en quant a qualitat, però sí que ens hi podem acostar si del que parlem és d'intenció.

L'èxit del film fou enorme en el seu moment. Va rebre una quantitat espectacular de premis arreu del món, entre els que hi hem de comptar el Gran Premi del Jurat de Cannes,  i ha tingut prou influència amb posterioritat. Sense anar més lluny, recentment teniem a Barcelona una fantàstica adaptació teatral al Romea, per part de Josep Galindo, que prenia encertadament l'esperit original de la pel·lícula. Celebració s'ha convertit en un dels films de culte del cinema europeu contemporani, sòlid i amb un humor negre que el fa encara més tràgic. Agradi o no el Dogma, Celebració és una pel·lícula potent.