» inici
|
EROS La Toscana, època actual. En un viatge a la costa, una parella s'enfronta a la pèrdua de màgia i d'encant del seu matrimoni. La passió del marit es desperta de cop i volta amb l'aparició d'una jove ben misteriosa. Nova York, 1955. Un executiu estressat sent que ha perdut la cordura precisament pels somnis eròtics que té amb una noia que ni tan sols pot identificar. El psiquiatra d'aquest intentarà mantenir en equilibri l'atenció entre això que li està explicant el seu pacient, i una noia que veu a través de la finestra. Hong Kong, 1963. El jove sastre Chang s'enamora de la senyoreta Hua la primera vegada que li pren les mides del cos. Durant el pas dels anys, Chang segueix fidel a aquest amor no correspost, mentre la senyoreta Hua s'enfronta a temps difícils.
A Eros, ja ho sabeu, son tres els episodis, i un que mai es va arribar a fer: el de Pedro Almodóvar, que s’havia compromès, i va fallar, a contribuïr també amb un sketch a aquest projecte que havia de servir per donar sortida comercial al de Michelangelo Antonioni, el mestre actiu malaltíssim i amb més de 90 anys (un curt, el seu, que em sembla interessant però un pèl de “viejo verde”. El que sí m’agradaria és passar unes vacances al lloc on va filmar, ¡quina passada!). El d’Steven Soderbergh em sembla penós, tontet i per sortir del pas. Però el de Wong Kar-wai!!! Or pur, un llamp nocturn, com 4 notes precioses de la Gubaidulina una darrera l’altra!!! Crec que és important obrir temporada d’editorials amb La mà, perquè potser és el millor film de l’any, i és un curtmetratge llarg. Perquè 2046, tot i la seva bellesa i perfecció, apuntava una escletxa d’autocomplaença on la parsimònia contemplativa no trobava sempre el grau d’intensitat necessari. I en un curt, la concentració temporal (precisament en una història que s’allarga anys i anys) controlada per un sistema d’el·lipsis sensacional, el que fa és multiplicar-la. Podria ser un petit episodi més dels mateixos personatges de Deseando amar i 2046, però acaba semblant el projecte complert, l’esboç on ja hi és tot, i la millor síntesi de les obsessions i frustracions del director. Després d’Antonioni i Soderbergh (que veuen l’erotisme de manera òbvia i poc original) Kar-wai resulta sublim, excitant al màxim, capaç de suggerir el desig de manera irresistible. El film, ambientat en una ciutat plujosa (com sempre), en apartaments dominats per passadisos amb bombetes fosques (com sempre), en tallers d’homes en samarreta fent art amb la roba de les dones i entre converses telefòniques que marquen el ritme de l’ascens i decadència de la dona de vida galant interpretada per Gong Li, fa una el·lipsi completa entre la mà que acarona els testicles d’un adolescent enamorat que mai farà seu l’objecte del desig, i la mà malalta que podrà besar una vegada més aquest silenciós caballer, autèntic àngel de la guarda d’una mantis religiosa perfecte. Músiques meravellosament triades, la textura dels teixits, els pentinats lacats, la humitat i temperatures suggerides, mirades, veus en off, papers de pared escandalosos, les escales i les portes que separen als amants no consumats, la febre, els perfums, la nit... i aquella escena admirable on el protagonista penetra amb el braç la màniga de l’esser somniat, tot, tot és puntual, puntuat, puntillós i ple de puntes. Mitja hora de cinema pur, una lliçó per tots, la demostració que els formats estan vençuts, que la majoria de pel·lícules abusen del temps sense cap mena de pudor, i que el director té mirada, té pell, cor, sentits, pudor, té coses a explicar, interessants i de manera interessant. Enmig d’una cartellera cridanera i absurda, frívola i reiterativa, La mà, tercer segment del llargmetratge Eros renova el nostre pacte d’amor silenciós i reverencial pel cinema, com el mateix protagonista interpretat per Chen Chang, un gran actor, certament. GORINA DIXIT No fà gaire setmanes, quan es va estrenar aquest llargmetratge d’episodis, ja el vaig incloure al llistat dels Gorina 8 i mig, tot especificant que ho feia només pel tercer, La mà, el dirigit pel director de Deseando amar i 2046. Continuo pensant que la mitja hora de Wong Kar-wai és a anys llum dels resultats dels altres dos, i que no heu de patir pensant que pagareu una entrada completa i només sortireu satisfets per un terç del metratge i del vostre temps: tant de bo molts dels films que veiem oferissin tant. Ara bé, avui vull precisar que, per ser justos del tot, també cal mirar amb atenció i respecte els fragments dels altres dos, especialment Antonioni. A mi no m’agrada, però és que a més he de reconèixer que mai m’he entès amb el director de La noche, La aventura i Blow-Up. Precisament per això, entenc que és un problema personal, i de cap de les maneres em faré fort: molta gent l’admira i defensa. Per tant, és molt possible que també el capítol d’Antonioni us pugui agradar, i molt. Ja serien dos terços d’Eros, així que augmenten les garanties cas que decidiu anar a la Filmoteca divendres 13 a les 17.00 hores, o diumenge 15 a les 19.00. Jo de vosaltres no dubtaria ni un segon: si us va agradar 2046 no us podeu perdre La mà.
< fitxa tècnica Direcció: Wong Kar-Wai, Steven Soderbergh i Michelangelo Antonioni.
|
|
