» inici
|
EL PIANISTA Wladyslaw Szpilman és un brillant pianista polonès a qui la condició de jueu el porta, juntament amb la seva família, a viure sota les parets tancades del gueto de Varsòvia. Szpilman, que aconsegueix escapar a la deportació massiva després de la invasió de Polònia per part de les tropes alemanyes, subsisteix envoltat pel patiment, la humiliació i la mort gràcies a la seva il·lusió per sobreviure.
"Sempre havia sabut que un dia faria una pel·lícula sobre aquest dolorós període de la història polonesa, però no volia que fos autobiogràfica". Aquesta frase, dita pel propi Polanski, resumeix el record imborrable del cineasta polonès cap a la seva infantesa. Una infantesa que manté en la seva memòria en forma de dolor, i és que durant l'ocupació Nazi de Polònia, la seva mare va morir gasejada. No hi ha cap mena de dubte que aquests records, en el cas de Polanski, es mostren en tota la seva filmografia en la forma del mal. La semilla del diablo, Repulsión, El quimérico inquilino, Cul de sac, Chinatown, ... quasi totes les seves pel·lícules, sigui quin sigui el gènere darrera el que s'amaguen, tenen l'element maligne com a eix vertebral, i El pianista no és una excepció. Per Polanski, el mal pren diferents formes, i en el film que ara ens ocupa pren la forma de la barbàrie en un dels episodis més foscos i detestables de la història humana, la Segona Guerra Mundial. Aquí, Polanski fuig del maniqueisme barat. Ni tots els alemanys són dolents, ni tots els jueus i els polonesos són bons. El director d'El baile de los vampiros es basa en les persones. És l'autor d'una pel·lícula sincera que, lluny de relliscar en l'exterior, aprofundeix en uns sentiments veritables gràcies a una tria mestra de plans i composicions, i a una foto i una música precises i encertades. Amb Polanski a més, qui parla és la imatge, és el so, és el silenci. Amb aquesta pel·lícula, contraposa dos mons, el del ghetto jueu de Varsòvia, un món ple de bons, dolents, bojos, genis, lladres, corruptes, bromistes, honrats, desesperats i esperançats, amb el de fora del ghetto, la "llibertat". Maneja la contraposició amb encert, sobretot compositivament, fotogràficament i coloristament. La feina del repartiment ajuda a fer gran aquesta pel·lícula. Actors que realment es troben dins cada un dels seus personatges, que no es limiten a interpretar i porten l'estímul dins seu. Això, i l'abolició de la tan temuda veu en off, són dos elements bàsics per la brillantor del film. En resum, Polanski fa íntima una pel·lícula gran, demostrant que no són termes contraposats, i és capaç de fer-ho amb un simple raig de sol sobre el pianista, el plor d'un nen, una melodia, un silenci... És una pel·lícula necessària.
< fitxa tècnica Direcció: Roman Polanski.
|
|
