<< indicada x: incondicionals d'Angelopoulos sense pressa.
>> contraindicada x: qui no disposi de tres hores per asseure's a compartir la tristesa d'una dona.
» inici
|
ELENI Dins d'un grup de refugiats grecs d'Odessa que arriben a Salònica el 1919, hi ha dos nens, l'Alexis i l'Eleni. Aquesta última és orfa, i ha estat recollida per la família de l'Alexis. Entre els dos neixerà una relació que intentarà superar tots els entrebancs.
Eleni es planteja com la primera part d'una trilogia que pretén relatar la pràctica totalitat del segle XX des del punt de vista d'una nena-noia-dona, o millor dit, des del punt de vista d'un amor posat a prova per la història, al voltant del qual s'estableixen vincles familiars, d'amistat i professionals que marcaran tota una vida. Com no podia ser d'altra manera, el grec Angelopoulos planteja coses interessants, doncs un passeig pel periode d'entreguerres, l'època més convulsa a l'Europa recent, dóna per molt. Eleni, però, pateix un greu problema que fa les seves quasi tres hores de durada difícils de digerir. I és que provoca una manca d'implicació preocupant tractant-se d'Angelopoulos. Narrada fent grans salts temporals endavant, ni la col·laboració en el guió del gran Tonino Guerra evita una certa sensació de pèrdua de rumb en determinats moments, salvats, això sí, per pinzellades d'intensa emotivitat i bellesa fílmica, com l'assoliment per part del pare i espòs frustrat dels protagonistes del seu objectiu vital -i el que això reporta a la pel·lícula-, el joc visualment metafòric de llençols blancs al més pur estil polonès de Wajda i dels trens seguint l'estela japonesa d'Ozu, o les marxes dels refugiats. Aquesta pèrdua de rumb bé pot ser buscada, doncs no és difícil imaginar el sentiment de desempar que devia patir un habitant d'un indret remot de Grècia en una època políticament tan malmesa com la que va de la primera a la segona guerra mundial. O això, o es vivia al marge de tota realitat. El guió ens porta a veure aquests refugiats grecs com gent que queda a expenses de la direcció que triï Europa, de la mateixa manera que l'espectador queda perdut en la realitat fílmica a costa del que decideixin els guionistes. I sense saber massa bé què passa o deixa de passar. Com a anàlisi personal, el que possiblement és un intent d'implicar l'espectador en la pel·lícula pateix l'efecte boomerang i se'ls torna en contra, construint una barrera entre la butaca i la pantalla difícil de superar. Buscant l'arrel del mite en quant a l'amor i destí d'una dona, el títol d'Eleni no és casual. Com l'Elena invocada per tanta quantitat de mites, l'Eleni es converteix en la figura central de la pel·lícula. La nena que descobreix la tragèdia, l'adolescent que s'enamora, la mare, la dona solitària... Tots són estats que la situen a la cruel alçada de la tragèdia grega. Eleni és una pel·lícula que barreja moments de creixent intensitat amb altres de decreixent interès, i que reserva la qualitat a algunes decisions de director, a costa d'un guió prou fallit que condemna al ni sí ni no una pel·lícula que podria haver-se convertit en referent. GORINA DIXIT Tothom que segueix fil parranda les estrenes més interessants de l’any no cal que vagi a la Filmoteca aquests dies: s’està fent, d’acord amb la Guia del Ocio de la ciutat un cicle resum dels millors films de l’any. Però és fàcil que alguns d’ells hagin passat desapercebuts, o s’hagin “escapat”, o si més no, vingui de gust repetir-los. És una oportunitat d’or abans que caiguin ja en el terreny dels visionats a la desesperada, en TV o en DVD, un recurs de segona. Els pròxims dies podríeu rescatar Whisky, Flores rotas (a millor preu que als cinemes on encara la fan), El aviador, Wallace i Gromit: la maledicció de les verdures i altres (com el extraordinari documental de Ricardo Iscar Tierra negra, pel meu gust el millor film espanyol de l’any i el film més aterrador dels últims). Però voldria cridar l’atenció sobre el darrer treball complet del director grec que tant havia agradat amb La mirada de Ulises i La eternidad y un dia, fins arribar a ser esdeveniments en petit comitè de les sales en V.O. subtitulades. Eleni no ha merescut la mateixa atenció ni passió, i jo crec que fins i tot les supera. És només la primera tercera part d’una trilogia en procés on el realitzador reconstrueix la memòria personal, els fets crucials, i la dimensió tràgica nacional de la Grècia del segle XX, convertin-se en l’hereu involuntari dels Sòfocles i Eurípides del classicisme. No tinc paraules per descriure la immensa bellesa de la posta en escena, de l’imaginari escènic, de la música d’Eleni Karaindrou, d’aquest tempo sostingut que exigeix en l’espectador una capacitat d’interacció constant amb la pantalla, perquè afortunadament és només a través del cinema que Eleni és possible; en cas contrari no caldria haver-la fet, bastaria amb la paraula o la lectura, per exemple. Conscient que més d’un o una que em facin cas poden sortir del cinema clamant que el film és d’un avorriment impossible, de tota manera us asseguro que crec que Eleni per sí sola és la pel·lícula que millor explica el que aquí intentem: que el cinema és una art autònom, i que algunes pel·lícules, poques, passaran la història amb la mateixa importància que un Vermeer a la de la pintura, un quartet de Beethoven a la de la música, o un plat de bolets ben fets a la de la cuina. La podreu veure dijous 12 a les 17.00 hores, i dissabte 14 a les 21.00 hores.
< fitxa tècnica Títol original: Trilogia I: To Livadi pou dakryzei "Eleni".
|
|
