Un excèntric multimilionari, Howard Hughes, es dedica a dirigir i produir les seves pròpies pel·lícules a la indústria de Hollywood, el seu particular paradís. A banda d'això, Hughes dedica la resta del seu temps a dissenyar i provar avionetes mentre per la seva vida hi van desfilant algunes de les dones més boniques de tot el món. Així doncs, entre els 20 i els 40, sembla que tot li va de cara a aquest singular personatge.
Sembla que l'Acadèmia dels Òscar porta temps buscant solventar una omissió un xic greu: Martin Scorsese encara no ha rebut mai un premi de l'Acadèmia a la Millor Direcció. És incomprensible! Scorsese és un home que va donar al Setè Art pel·lícules delicioses com Què hi fa, una noia tan bonica com tu, en un lloc com aquest?, Alícia ja no viu aquí, Taxi Driver, Nova York, Nova York, Toro salvatge, Quina nit!, Un dels nostres, El Cap de la por o Casino. En definitiva, és un home cabdal en la història del "cinema clàssic" recent. Els seus títols han servit de referència i inspiració a les noves generacions (de Tarantino a Soderbergh), les quals, paradoxalment, han estat reconegudes als Oscar fins i tot passant per davant del "mestre".
Martin Scorsese és un dels cineastes que va participar a la gran renovació dels anys setanta, juntament amb cognoms com Coppola, Lucas o Spielberg. Ell va decantar-se per la comèdia i els drames costumistes, i és en aquest segon camp on va despertar passions. Ell sempre serà el cineasta tímid i madur que volia acostar-nos a la realitat amb contundència (vegeu les seves aparicions i "cameos" a comèdies o xous i contrasteu-les amb la duresa dels seus drames). Sempre el recordarem per les seves seqüències i diàlegs memorables (el taxista davant el mirall, el macarra matant a cops de bolígraf, el boxejador estovat...), treballant amb Robert De Niro i Joe Pesci, tot creant històries fosques sobre màfies, xantatges i extorsions. Aquest és el Martin Scorsese que l'Acadèmia de Hollywood encara no ha guardonat amb un Oscar a la Millor Direcció. Sembla mentida que encara no s'hagi solventat aquest buit! O potser no és tan estrany?
A aquestes altures, podem suposar que l'Acadèmia és la primera interessada a donar-li un reconeixement merescut, però potser el problema és que Scorsese no ha fet mèrits en els seus treballs recents. Què passa amb el "nou" Martin Scorsese? Després de l'experiència budista de Kundun (1997), el contundent cineasta va començar a perdre el ritme. Potser es va voler adaptar als nous temps, i aquí és on va fallar. Segurament hauria estat millor que no volgués jugar amb el suport informàtic i les noves possibilitats visuals que li oferia. La nova tecnologia el deixava una mica com un peix fora de l'aigua. La millora de l'aspecte estètic i visual va créixer en la seva filmografia en detriment de la planificació i el guió. I l'aspecte narratiu se'n va ressentir. Només cal fer una ullada a l'amalgama de bones intencions incompletes que representa Bringing Out the Dead (1999) o Gangs of New York (2002). Són castells de fum que pretenen una narrativa dinàmica i directa per una història teòricament atractiva per a espectadors novells i veterans. El resultat, sobretot en el cas de la superpoducció sobre Nova York, va ser un film excessiu, llarg, mal lligat, sense ritme i indigne del seu director. Va rodar més del que necessitava, no va saber planificar-ho i se li va escapar de les mans. L'Acadèmia no va trobar arguments per donar-li un sol guardó.
Aquesta falta d'un reconeixement per part de la "institució cinematogràfica" nord-americana més prestigiosa, són la conseqüència de la inadaptació d'Scorsese als nous temps. Reacció? Doncs arriba amb The Aviator! (Cert, tocava parlar d'aquesta pel·li, oi?) Martin Scorsese és una institució vivent de la història del cinema modern (potser per sota d'altres grans noms, però, sens dubte, una institució), i Miramax s'ha compromès a donar-li suport. Ell té el talent de l'experiència i, sobretot, té la necessitat personal de guanyar un Oscar (aquest no és l'objectiu de tots els directors de cinema, però, en aquest cas, és un reconeixement que li urgeix obtenir simplement per orgull; Que ja toca, coi!). A veure, queda clar que si s'hi posava, havia de poder treure alguna cosa interessant... I així ha estat. Sembla que aquesta vegada ho hagi estudiat fredament amb la seva musa particular. (Ara cobrarà sentit aquesta introducció contextual tan densa.)
The Aviator té un tuf indubtable de film que vol anar als Oscar, i amb raó. Aquest film (res a veure amb la pel·lícula del mateix títol que va protagonitzar el malaurat Christopher Reeve el 1985) és un biopic en tota regla (un gènere que Scorsese coneix bé), que pretén ser la recreació definitiva de la vida del cineasta i aviador Howard Hughes.
La vida d'aquest home ja s'ha portat a la gran pantalla (i a la petita), en alguna ocasió, i és que Hughes és un d'aquests particulars mites americans nascuts a l'època daurada del Hollywood clàssic. Va ser un director de cinema en una època plena de màgia i "glamour", que sobretot va destacar com a productor i dissenyador d'avions (bé, també va dissenyar el precursor del "wonderbra", com es veu al film). A més, l'home va acabar pertorbat, obsessionat per aïllar-se i apartar-se de la societat i de la "brutícia" humana. Un element ideal per a una gran producció. La idea d'aquesta última adaptació va néixer d'una proposta de Leonardo DiCaprio, que es va emocionar llegint una biografia del cineasta i va moure's per buscar un director i una productora, reservant-se per a ell el dret a fer un paperet; res de l'altre món, només el protagonista... I Martin Scorsese va acceptar el repte, transformant-ho en un film preparat per fer les delícies de la crítica nord-americana.
I és que el film és espectacular i grandiloqüent, amb una ambientació que farà les delícies dels cinèfils més exigents. Scorsese i el seu equip retraten una època plena de canvis en la moda i en els gustos, i ho fan sense escatimar mitjans, amb seqüències impressionants (el rodatge de Hell's Angels, el seu accident fatal en avió, el tancament dins la sala de visionats...) i un detallisme sorprenent (les bombetes dels flaixos a terra a cada moment, el vestuari de cada ocasió, els ambients de cada local...). Tot això, amanit amb un repartiment de luxe i un metratge excessiu (de nou se li ha anat la mà, a l'entranyable Scorsese, però ho ha sabut lligar millor). La resta d'elements, com la música, hi van a joc, plenament marcats per l'època.
El cineasta de Queens s'ha recreat en la història d'un somiador que ben bé podria ser ell mateix, i juga a fer-nos arribar una porció de la història del cinema. De la mateixa forma que molts adoraríem poder treure el cap al rodatge de Taxi Driver i reviure l'ambient de l'època, Martin Scosese ens proposa jugar a entrar a l'edat daurada del cinema nord-americà. És una ocasió única i exquisida que no podem refusar, malgrat l'excessivitat del metratge.
I acabem parlant d'aquest repartiment de somni: destaquem sobretot a Cate Blanchett ressuscitant-nos l'estimada Katherine Hepburn, farcida dels seus tics i el seu parlar. No us espanteu a l'inici de la seva intervenció, que a mesura que avança la història es va moderant i el personatge hi surt guanyant, essent en moment puntuals un retrat genial. Òscar? Segurament. I la resta? Kate Beckinsale s'esforça a ser Ava Gardner (però es queda a anys-llum, clar); Alec Baldwin s'engrandeix per moments fent-se seu el paper (Doncs sí!) del principal competidor de Hughes, Juan Trippe; John C. Reilly, en la seva línia habitual; i Alan Alda està senzillament impressionant com a senador Owen Brewster. Una proposta als productors: doneu via lliure a Jude Law en un biopic d'Errol Flynt, que s'en mor de ganes! Amb el breu "cameo" a The Aviator no en té ni per començar!
Només queda dir que a Leonardo DiCaprio li queda massa gros, el seu personatge. S'hi enfronta amb ganes, però a mesura que el Hughes de la pel·lícula envelleix, el vestit se li va fent gran al Leo... Podrà arribar a fer-nos oblidar la seva carona d'etern adolescent, algun dia? Potser. Tot i que ja és molt que arribi a fer-nos creure, en moments puntuals, que realment està interpretant al milionari Howard Hughes. Oscar? No ens estranyaria, però toquem ferro perquè no li donin, que hi haurà candidats millors.
En tot cas, The Aviator és la gran proposta cinematogràfica d'enguany, el film excessiu anual que agrada a crítica i taquilla nord-americana i que busca el protagonisme a la cerimònia dels Oscar. En tot cas, ens imaginem que l'Acadèmia li donarà el de Millor Direcció definitivament a Scorsese... Més que res perquè és el més rodó que ha fet últimament o, si no, potser aquest remake d' Infernal Affairs que ha promès a Brad Pitt... Hum, hum... El temps ho dirà. De moment, deixem-nos dur per aquest aviador cap al Hollywood de les festes privades, les estrelles intocables i els somnis abastables.
< fitxa tècnica
Títol original: The aviator.
Direcció: Martin Scorsese.
País: EUA.
Any: 2004.
Duració: 169 min.
Gènere: Biopic.
Interpretació: Leonardo DiCaprio (Howard Hughes), Cate Blanchett (Katharine Hepburn), Kate Beckinsale (Ava Gardner), Alec Baldwin (Juan Trippe), John C. Reilly (Noah Dietrich), Alan Alda (Senador Owen Brewster), Gwen Stefani (Jean Harlow), Kelli Garner (Faith Domerque).
Guió: John Logan.
Producció: Michael Mann, Graham King, Chris Brigham, Sandy Climan i Charles Evans.
Música: Howard Shore.
Fotografia: Robert Richardson.
Muntatge: Thelma Schoonmaker.
Disseny de producció: Dante Ferretti.
Vestuari: Sandy Powell.
Estrena als EUA: 25 de desembre de 2004.
Estrena a Catalunya: 14/01/2005
Versió doblada al català: No