<< indicada x: qui encara disfruti amb els ensurts i tingui un apreci especial per tot allò que s’assimila al gore.
>> contraindicada x: l'espectador habitual.
» inici
|
CREEP Londres. Una freda mitjanit hivernal. Sense cap taxi lliure al West End, la Kate decideix agafar un metro. Amb certa alegria etílica, s'espera asseguda a l'andana, adormint-s'hi, per acabar despertant-se i donant-se compte que s'ha quedat sola. Presa del pànic, intenta sortir de l'estació, però totes les sortides estan tancades quan, de cop i volta, arriba un tren a l'estació. La Kate hi puja i, el que sembla un retorn segur a casa es transforma en un viatge terrorífic.
Ensurts diversos i curses vàries pels passadissos del metro, en una pel·lícula que té en el ja mític “Hola, ¿Quién anda ahí?” i en les interminables corredisses cap a llocs més foscos encara, el seu leitmotiv particular. L'alemanya Franka Potente, famosa gràcies a aquella Corre, Lola, corre -títol prou apropiat per la pel·lícula que ara ens ocupa- haurà d'enfrontar-se a una fastigosa criatura subterrània, una diabòlica fusió entre en Gollum d'El Senyor dels anells i un ginecòleg foll, que es dedica a matar a tot ésser vivent que es digni a aparèixer pel subsòl urbà. O això, o tenim la poca ventura d'enganxar-lo just el dia en el que se li gira el cervell. És lícit que se'ns escapi la finalitat que amaga Creep, a no ser que sigui la donar motius, més encara, per no baixar a visitar les clavegueres urbanes plenes, com tots sabem, de rates, nens mutants i assassins en sèrie, ja que l'únic que aconsegueix és aportar un títol més a un gènere, el del terror, que no em cansaré de repetir que és possiblement el més maltractat de tota la llarga llista de gèneres que ens ofereix el cinema. L'espectador és l'encarregat, si vol, de donar-li raó de ser a tan malèvola criatura, doncs el guió no ens ho aclareix. En un acte de bona voluntat es pot arribar a intuir, però tot queda a la lliure elecció de la nostra imaginació. I això és un dels mals endèmics del gènere. És sa, i recomenable, fer funcionar la ment de qui resta assegut a la butaca, però no per dur-la cap al no res. Per què aquesta criatura és així? Per què es comporta així? Què pretén? Són preguntes que no és bo que quedin a l'aire en una pel·lícula d'aquestes característiques. El director i guionista Christopher Smith, autor de tres capítols d'una sèrie de factura molt diferent, i que forma part de les nostres vides, Gent del barri, no escatima ni sang ni fetge per tal d'omplir la pel·lícula amb el fàstic més absolut. Les incongruències narratives, que semblen gaudir de gràcia divina en les pel·lícules de terror, fan acte de presència a Creep, un film on no tot és dolent, doncs lluny de prendre's seriosament, es va autoparodiant a passos agegantats fins a un minut final que, sense merèixer festa grossa, és segurament el millor de la pel·lícula. Amb tot, no aconsegueix que deixem d'agafar el metro al sortir de la sala. Intent fallit.
< fitxa tècnica Títol original: Creep.
|
|
