<< indicada x: escèptics que no donen ni un duro per aquells amors que, com diu el tòpic, 'duren per sempre'.
>> prescrita x: qui s'estigui plantejant de començar una relació de parella seriosa.
» inici
|
CLOSER (cegados por el amor) Quatre personatges que es troben per casualitat formen una doble parella on s'hi valdrà tot: un escriptor, una stripper, una fotògrafa i un dermatòleg. Però les anades i vingudes d'uns i altres i les seves obscures intencions faran que tot plegat sigui més depriment del que podria semblar en un principi.
Mike Nichols, segurament el menys salvatge d'aquella generació de cineastes de principis dels setanta encapçalada per Scorsese i Coppola, transforma en imatges l'exitós text teatral de Patrick Marber d'una manera refinada però contundent. Quatre personatges, o dues parelles, són l'eix vertebrador d'una pel·lícula que radiografia les relacions amoroses d'una manera prou cruel. Un quadrilàter amorós d'egoismes, mentides, veritats, obsessions i crueltat que aporta qualitat a la maltractada cartellera. Closer intenta respondre qüestions vitals sobre la manera d'entendre el món de la parella ja que, segons el mateix Nichols, en l'amor tendim a recordar el començament i el final, eliminant etapes entremitges. Cinematogràficament posada al servei dels rostres dels protagonistes (Clive Owen, Julia Roberts, Natalie Portman i Jude Law), Closer és una incessant cadena de primers plans, preguntes ocurrents i respostes enginyoses que si agafa l'espectador desprevingut pot causar-li danys irreparables. La lucidesa del director d'El graduado segueix intacta, i en fa de Closer una pel·lícula propera al que seria una barreja entre ¿Quién teme a Virginia Wolff?, del propi Nichols, i Septiembre, de Woody Allen, en quant a la capacitat d'endinsar-se en els sentiments de les parelles, i treure'n el màxim profit de tan abundós niu de contradiccions. L'efectivitat interpretativa de Clive Owen en primer lloc i de Natalie Portman en segon, manté la pel·lícula en un nivell més que acceptable durant tot el metratge. Tot i ser un dels seus millors papers, el film n'hagués sortit més ben parat si Julia Roberts no hagués hagut de substituir la fantàstica Cate Blanchett degut a la seva maternitat. La Roberts és la Roberts, i la seva aura d'estrella eclipsa el saber fer de Natalie Portman i sobretot de Clive Owen, sense desmerèixer un dels papers més interessants de l'irregular Jude Law. L'interessant muntatge, directe al gra abandonant palla inncecessària, fa que seqüència rere seqüència el to dels diàlegs vagi agafant ritme, malgrat s'endevini un cert abús de l'enginy. Tots sabem que els diàlegs corrents no brillen per una intel·ligència sense límits, on cada resposta sembla menjar-se la pregunta corresponent. Això, però, és el que en fa de la pel·lícula una peça especial de la cartellera. És cert que la millor manera de fer adonar la gent d'alguna cosa és exagerant-la, i és aquí on Mike Nichols ha atacat sense pietat. Són cent minuts de bisturís afilats i veritats desemmascarades, que tot i poder resultar a priori incòmode, és sens dubte més estimulant que veure americans perseguits per fantasmes japonesos i morts que surten dels llacs i que es comuniquen a través de la televisió.
< fitxa tècnica Títol original: Closer.
|
|
